diumenge, 10 de desembre de 2017

DES DE BAIX I DES DE DALT: QUERALT

El meu paisatge preferit


És difícil això de triar  un paisatge entre els molts, bonics i meravellosos que tenim a  prop, o els més llunyans que hem visitat. Han estat molt els paratges i els indrets que m’han encantat. Això d’haver d’escollir-ne un, és una mica enrevessat.
Després de donar-hi voltes, em sembla que l’he trobat. No serà un de sol, sinó doble, aquest, des d’una doble vessant.  És el paisatge que veig  cada  matí així que  obro la finestra o surto a la terrassa, només cal aixecar els ulls i em trobo davant l’ample i impressionant  serralada de Queralt, amb els primers raigs de sol que n’il·luminen el capdamunt,   el  Santuari,  la torre campanar i  un xic més enllà  la cova de la Verge,  transformant aquells colors terrosos i mats, en grocs encesos i brillants que li donen un toc sublim, que contrasten amb la vegetació més opaca dels verds encara en la penombra, que ara són tornassolats pels ocres, marronosos, vermellosos  colors tardorencs. 

El sol anirà enfilant-se omplint-ho tot de claror i de color, transmutant les roques calcàries blanquinoses que surten entre la vegetació, ja més avall, baixant, el camps marronosos  acabats de llaurar, els marges esquerps amb algun arbre nu que els voregen, o els canyissars que indiquen  si la ventada es forta , tot es va il·luminant, canviant de color quan el dia avança. Si el dia es gris i nuvolós, el cim i les  edificis emergint d’un mar de boira és espectacular.

Per acabar d’arrodonir el paisatge, veurem un seguit de masies escampades, envoltades d’horts i arbres  adornen el costat esquerre, mentre que per la dreta treuen el nas les últimes cases de la ciutat, enfilant-se cap amunt la carena  en dues urbanitzacions.

És migdia. Estic dalt del mirador de Queralt, gaudint del ample marc d’aquest paisatge extraordinari, a sota,  Berga s’estén com un llac de cases grogues i teulades vermelloses, un seguit de serres i turons l’envolten i un seguit de cintes platejades la voregen , enllaçades per altres més petites, les carreteres i camins que connecten la comarca. Un seguit de pobles més petits, taques marronoses, clares  que es van difuminant en la llunyania.  Mirant endavant, les muntanyes de Montserrat i el Montseny perfilen la seva silueta nítida i clàssica, car el dia és clar i radiant . Encara la vista pot anar  més avall i s’albira a la llunyania terres del Maresme l’Anoia o el Tarragonès.


Girem els ulls a l’esquerra i més proper veurem poblets com Vilada o Borredà, vorejat pel Sobrepuny, les canals de sant Miquel o el Picancel i altres  petites serres verdes que van formant un seguit d’esses  enfilant-se amunt, mentre a sota les aigües verdoses del  pantà de la Baells reflecteixen brillants el sol del migdia, més ençà treu el nas Pedret, i el santuari de la Quart. Cap a l’horitzó albirem les  terres d’Osona i el Ripollès, on el Collsacabra,  el Taga i altres cims ressalten el seu contorn.

Sempre m’ha meravellat contemplar aquest paisatge, no em canso de mirar-lo cada vegada que pujo a Queralt es com si fos la primera vegada, sempre es diferent i majestuós. Guaitant cap a ponent , el cingles de Capolat llueixen majestuosos, entre valls , muntanyes i turons. Les Tres Maries, tres carenes en simetria, que des de sobre d’Avià s’endinsen   cap a terres del Solsonès.

Abans de baixar miro cap a baix, entre cases i camps veig un tram  allargassat de cases petites, el meu barri i la meva casa, on s’albiren unes finestres diminutes, entre les que hi ha la que obro cada matí, on des de baix rebo l’impacte de l’aire, de la llum  i del paisatge de Queralt. Des d’aquí, des de dalt,  als meu peus, la meva ciutat, la meva terra i gairebé la totalitat del meu petit país al davant. Enteneu perquè aquest és el meu paisatge preferit.

10/11/2017




divendres, 8 de desembre de 2017

SETZE JUTGES...

Havíem sortit d’acampada com sempre. El Pedro, era un dels integrants del nostre petit grup de quatre amics que anàvem sempre junts. 

Tots érem catalans menys el Pedro que era d’origen andalús, els seus pares eren de Sevilla i havia pujat parlant en aquesta llengua. Tant per l’ascendència familiar, com pel barri on havia crescut.
 

Amb nosaltres no havia cap problema perquè ell entenia perfectament el nostre parlar. Nosaltres enraonàvem en català i ell contestava, no en el castellà normatiu de col·legi, sinó que, en un genuí enraonar de la seva terra. Sincerament la seva forma d’enraonar tenia “todo el gracejo” del seu país.  

Però el Pedro estava sempre preocupat per què volia parlar en català com nosaltres. Deia que si hagués  marxat a l’estranger hauria d’haver après l’idioma del país on visqués. Nosaltres sabíem que anava a classes per poder comunicar-se més fàcilment amb nosaltres, malgrat que no hi havia cap problema. Nosaltres, si ens era possible, l’ajudaven i el corregíem en alguna ocasió. Però com estaven tan acostumats a la  barreja idiomàtica moltes vegades ni ens adonàvem. 

En una de les nostres converses durant l’acampada va ensopegar-se amb una paraula que no sabia pronunciar i el Joan, que era molt de la broma, va dir-li:
¾     Pedro, mira tu continua estudiant i quan sàpigues dir: “setze jutges mengen fetge d’un penjant”, ja hauràs superat la prova més gran. 

Poc després la feina i els estudis van separar les nostres vides. Però això no acaba així. 

Ara passats trenta anys he tornat a la terra on vaig néixer. Ha estat força temps a fora i he visitat diferents països treballant amb gent de mil races i mil idiomes. En totes  les ocasions he procurar entendre la idiosincràsia de cada ètnia. Així he aconseguit resultats favorables per la meva empresa, llaurant-me al mateix temps una bona posició.  

Al poc d’arribar vaig tenir un accident de circulació. Res, una topada de poca importància i vaig enfonsar la porta del cotxe contrari. Però l’altre conductor, més novell que jo, cridava com si hagués passat alguna cosa irreparable. Pel seu tarannà va semblar-me que sabia trenta mil lleis i ja emprenyat vaig cridar a la guàrdia urbana. 

Van fer l’atestat i tot semblava solucionat. Però la meva companyia d‘assegurances va negar-se a pagar l’onerosa reparació. Semblava ben bé que en lloc d’una porta enfonsada hagués trinxat amb una piconadora tot el cotxe. El gestor va dir-me:
¾     Miri és més econòmic comprar-li un altre cotxe similar que pagar la reparació que reclama. 

Després de moltes gestions la reclamació ha acabat al jutjat. Al presentar-me a judici he observat la cara seria del jutge que presideix la taula. Em recordava a algú. Però la seva parla era tan profunda, tan tancat el seu accent català, que m’he dit aquest almenys és de Girona. 

Una vegada escoltades les declaracions de les dues parts implicades en la topada el jutge ha dictat la sentència. El culpable era jo, ja que havia estat el conductor del vehicle que va ocasionar els danys. Però quan ha acabat de dictar la seva resolució he vist de reüll que el meu oponent que moments abans es fregava les mans de satisfacció ha canviat el seu somriure per una ganyota  i ha emmudit. El jutge ha manat un nou pressupost resolutori fet per un pèrit aliè a les dues parts.  

En sortir de la sala un uixer m’ha cridat i passant davant meu m’ha conduit a un despatx de la mateixa planta. En entrar he vist al jutge d’esquena que es treia la toga. Girant-se m’ha mirat i obrint els braços m’ha abraçat fortament pronunciant aquestes paraules.
¾     Roger, quants anys sense saber notícies teves. Pensava que t’havien menjat els caníbals en aquells països que has recorregut. Jo ja ho veus! Us vaig fer cas i a més de saber dir: Setze jutges mengen fetge d’un penjant, m’ho vaig agafar amb serietat això dels jutges i vaig estudiar la carrera per ser-ho.
¾     Pedro!- vaig dir-li emocionat.
¾     Ep, amic Roger il·lustre senyor Pere d’Alcántara.- I va riure satisfet. 

Els bons amics no es perden mai, quan menys t’ho esperes et surten en qualsevol cantonada.    

Miquel Pujol Mur

dimarts, 5 de desembre de 2017

QUÈ PASSARIA ...

La frase m’ha sonat pràcticament com una pregunta, almenys segons el meu curt enteniment, que he comprès d’aquesta manera. 

Què passaria si jo ara tingués aproximadament divuit o vint anys. Segurament seguiria la moda i els vicis actuals. 

Em posaria uns pantalons foradats o estireganyats, que poca diferència deu haver-hi. Això, malgrat el seu preu sigui més car que uns sense estrips. Bé continuo vestint-me, una samarreta per fora, si pot ser descolorida i mal girbada. Unes bambes d’aquestes modernes i cridaneres. I per damunt de tot, una gorra posada de gairell. El cabell tallat a la moderna, els costats ben rapats i força forra a dalt (Ai, Senyor! Això és pura enveja). I si tingués pèls, una mitja barba tampoc em quedaria gens malament. 

Aleshores, aniria a la cuina i cercaria el moneder de la mare. Una vegada proveït de diners compraria una bona “maria” i em submergiria en dolços somnis. Ja sé que després a casa hi hauria bronca, però dient simplement “deixeu-me en pau” i tancant-me al meu “santus sanctorum” amb la música ben alta, que importen les maniàtiques reconvencions dels pares. És que la majoria dels de la seva generació són antediluvians. 

Quan la tempesta hagués amainat sortiria de l’habitació i la mare que m’estima molt em donaria un bon dinar o esmorzar. No cal gaire per mantenir el meu cos “serrano”. Sense perdre temps li manllevaria, per les bones en aquesta ocasió, quatre calers, o deu, que la vida està molt cara. Llavors amb la butxaca plena me n’aniria amb els col·legues a fer una bona “litronada” al parc, fumar una mica i empaitar les mosses. N’hi ha moltes que llamineres venen a compartir la nostra forma de vida.  Alguna hi caurà fent-se la “cool”. 

A la mare li podria explicar, pobre dona que sempre s’ho creu tot, que vull ser artista. Ben pensat podria ser un bon pintor, els dibuixos em surten força bé, segons diuen els professors. Per ser un gran pintor primer s’ha d’invertir en comprar teles, els bastidors, els colors, els pinzells, molta pintura i de la bona, per tant necessitaria disposar de molts euros. Algun, deixaria un rastre platejat a la meva butxaca. Com que seria un pintor excels, necessitaria pintar molts quadres per enviar a les galeries d’art. Les teles són tan cares que encara necessitaria més diners. Tots els galeristes serien uns malparits que no pagarien mai. Tampoc els hi enviaria mai res. Uf! Haver de treballar quan tens uns mecenes particulars a casa. Per tant, hauria de tornar a les arques paternes-maternes-filials.  

A baix al soterrani muntaria el meu estudi, total quatre atuells, una tarima i un llit. Em conxorxaria amb una de les musses del parc per quan baixés la mare. Ben nua la posaria al mig de l’estrada i la mare, pobre mare que em va parir, quan la veies s’avergonyiria i no em molestaria més.  

Total, ja ho diuen que la vida és una punyetera merda. Els que poden estafen, altres venen armes, altres roben, altres ..., altres ... i per què dir més. 

Jo, només seia un bon noi que viuria dels pares. Com que ara la gent viu força anys, dels seus estalvis i de la seva jubilació em podrien mantenir quasi fins el cinquanta o seixanta anys. Una vegada morts, amb la casa, algun raconet que em deixarien, les subvencions socials, que també ajuden, i trenta mil trampes podria tirar, ben bé, fins al final dels meus dies. Si no, aniria a alguna residència de monges a pintar quadres del Senyor.   

Imagineu-vos que a més em convertís en un pintor valorat. Aleshores per què parlar-ne. 

Miquel Pujol Mur 

diumenge, 3 de desembre de 2017

HA CAIGUT EL MEU PI


Un vent esfereïdor
fa estona  que bufa amb força,
escombrant que troba al pas,
fent ballar el que li fa nosa.
Un cop sec, desfermat
ha tombat un pi,
el pi gran, gegant,
el vell pi d’ample carcassa,
s’ha blincat ,
el vent l’ha tombat,
ha caigut el meu pi.

Ha caigut el meu pi,
Testimoni mut,
D' anys d’infantesa,
de tantes vivències.
Dels pares, germans, 
i aquelles històries...
que explicava l’àvia
allà, a l’ombra del  pi.

Ara allargassat,
resta al terra tombat
el meu pobre pi.
Allà jeu desbrancat,
Abatut, esmorteït,
en un racó del jardí,
tot hi  esperant... 
que el portin a l'oblit. 

04-11-2017-


divendres, 1 de desembre de 2017

LA DESCONEGUDA. (Relat negre)

Només obrir la porta el pudent olor va sorprendre el meus narius. Aleshores la meva mà va deixar d’empènyer la porta. La foscor imperava dins el petit habitacle del rebedor.  

Amb recança vaig buscar la clau de la llum. Una trista bombeta va intentar aclarir la penombra. 

Malgrat el silenci vaig entrar de puntetes, com qualsevol lladre poruc.  

L’habitació, una senzilla sala menjador-cuina, era buida. Restes de menjar i plats bruts a l’aigüera. Vaig avançar pel passadís en la recerca de les altres cambres.  

Primer el bany, també brut i desendreçat. Una cortina mig esquinçada penjava a la banyera.  

He empès la porta de l’habitació. Tot és silenci, tot és fosc. La fètida olor persisteix però encara és més forta. Silenciosament he entrat a la habitació. El cos és al llit on ha estat abandonat.   

Un raig de sol eix per la finestra il·luminant el cos consumit i desfigurat de la dona. Com ha pogut resistir tant temps malalta i sola al llit sense menjar ni veure. 

A fora un ocell amb el seu vol trenca l’escletxa de llum i em fa la impressió que els seus llavis exsangües es mouen demanant-me auxili. Els seus ulls opacs i sense vida em miren. 

El meu estomac  fa esforços per no perbocar allà mateix. Em giro i fujo esperitat, no gosant mirar enrere. 

Miquel Pujol Mur

dimarts, 28 de novembre de 2017

UN ANIMALÓ AL CASAL

Òndia! Quines coses que té aquesta professora que diu que ve a donar-nos inspiració per escriure al taller d’escriptura creativa. Un animaló al Casal! Com si per tot arreu no haguessin rates o escarabats. I a més en un casalot tan gran com aquest. Ara em fotre a buscar bitxos pel soterrani. Redimonis! Saps què! Me’n vaig als serveis! 

M’aixeco i marxo, dret com un rave, cap els excusats. Faig allò que s’ha de fer i aprofitant-me de la solitud trec de la butxaqueta de l’armilla la bosseta de la “marededéu”. No penseu malament no vaig a resar a cap estampeta, però una mica de droga, en certs moments, no va gens malament. Potser m’inspirarà i trobo a l’animaló. Em poso una ratlla de polsim blanc al dors de la mà, l’apropo al nas i aspiro profundament. De seguit noto una escalfor per dintre meu com si s’hagués engegat un motor de moto revolucionat al màxim. Tot seguit un munt de colors ballen davant meu. El meu cos tremola un xic enardit per les sensacions. 

Primer formo part d’un vermell fosc i rabiüt que poc a poc es transforma en un blau cel. Ràpidament s’enfosqueix fins a convertir-se en un color negre com a gola de llop. Aleshores sóc engolit, pel no res, fins a arribar a una estança sense caps ni peus d’un pujat color rosaci. Mig recuperat i veient tot de color rosa prenc el pom de la porta i... Ostres! Damunt el marbre del lavabo hi ha un gos petaner de color marronós i blanc que em borda mort de por. 

Vatua l’olla! Que forta és aquesta marededéu! Ja li diré al camell de la plaça! Sense fer ni cas dels lladrucs obro la porta disposat a esmunyir-me. Però faig la primera passa i escolto un crit que ve de baix.
¾     Eh! Oiga paisa! No pretendera pisar-me. Malage! 

Horroritzat miro a terra i veig un homenet petit, petitó, com una figura de pessebre. M’ajupo i l’alço. Però cosa estranya a mesura que dreço la meva esquena el personatge creix i creix. Finalment els seus ulls en miren de fit a fit a la meva mateixa alçada. Esparverat li crido:
¾     Qui és vostè?
¾     Yo! -Em respon- Quien quieres que sea, tio. Yo soy el Paquillo, la “figuriya” que esta delante del belén. I ese, és mi perrrillo, el Pepe.- dirigint-se al gos li diu- Donde te has metido, bergante, que te daba por perdio.-  Aleshores dirigint-se a mi em surt en aquestes.- Qué es mono mi Pepillo. Mira que bigotes que tiene. Cuando los mueve tiene tanta gracia que me recuerda a mi suegra. 

El meu cap està cada cop més espès. Me’l miro i li pregunto:
¾     D’on és vostè?
¾     Pero que no lo ves? Yo soy de Mataró, mi niño. Solamente por el tamaño de mi cabecilla se nota. Los de mi pueblo tenemos fama de ser un poco cabezones. No lo sabias, ricura. 

Assento amb el cap (ho he sentit dir) però inquireixo una altra resposta.
¾     I essent de Mataró com és que parla l’andalús.  El Peret parlava en català.
¾     Pero mi niño! La Maresma es grande y yo soy del barrio Hondo. Allí too el personal parlotea como menda. Ná de ná d’inmersión lingüística. Toos, toitos, como en el pueblo.
¾     D’acord veiem, vostè al Casal de Berga que hi pinta?
¾     Ná. Un paio de mi pueblo, que es muy cachondo, me ha subio y me ha puesto al belén.
¾     En el pessebre? - exclamo sorprès.
¾     Sí. Al laito mismo de los pastores. Tienen una buena fogata i se pasan una botilla con un vinillo que hace cantar como los mismos ángeles.
¾     Però vestit així?
¾     Que quiere que haga, mi niño,  asi me trajo el paisà y así visto. Con traje campero, botas, chaquetilla corta y un buen sombrero cordobés.
¾     Però vostè desentona al pessebre.
¾     Oye, quillo, más mal veo a ese que esta de cuclillas haciendo fuerzas para...ya lo sabe tú. Majete, que haces cara de buena persona, bajame ya y ponme bien arrimao al fuego y a la bota. Que yo les canto a los pastores unas seguidillas a “tutiplen”. 

Amb les botes comença un talonejar a terra, malgrat jo sigui un negat no puc dir que no tingui una certa gràcia. Seguidament comença a cantar per “lo bajini” i mirant-me a la cara em diu:
¾     Si, así se canta. De dentro a fuera, sacando las fuerzas i el sentio de donde los hombres, son hombres, i las mujeres, mujeres. 

Ja cansat de sentir-lo garlar el prenc amb molta cura, de seguida la parella de figures redueixen la seva mida, agafo l’ascensor i els porto al pessebre. Quan hi arribo, no sé que em passa, tal vegada una ensopegada, un altre cop el cel blau fosc. Sincerament, no ho sé. He caigut quan llarg sóc damunt el ben muntat naixement. Les figures esparverades han saltat pels aires. L’aigua del riu surt a raig pels tubs. Les bombetes espurnegen. La verge Maria ha fugit amb un mosso, un moro dels camells  del Mag negre. A sant Josep només se li veu el bastó, caigut rere la vaca i la mula ha fugit perseguint un bonic corser del Mag ros. 

Total el despropòsit més gros i el paio del barret cordovès que em mira  i em diu emprenyat:
¾     Malage! Sapastre! – no sé d’on li ha sortit aquesta paraula, no ho sé- ya me puedes buscar a mi Pepillo. Si no te voy a dar una somanta de palos. 

Ple de mal, la cama coixa, la mà mossegada, no sé per quin gos, torno lentament a l’aula. Tothom em mira amb cara impassible. Com si no hagués passat res. Ostres! Fico la mà a la butxaca i en surt el Pepillo. 

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 26 de novembre de 2017

FESTA DE SANTA CECILIA A AVIÀ



Avui la Coral Santa Maria d'Aviá ha celebrat, com cada any, la festa de la seva patrona, Santa Cecilia la patrona de la música, és el dia 22 de novembre, encara que normalment es celebra el diumenge més proper.


A les onze del matí hi ha hagut missa solemne cantada per la Coral en honor de la santa. Després el dinar de germanor a les escoles del poble, on amb els cantaires i familiars. hem gaudit d'un bon àpat, fet pel nostre gran cuiner, el Lluis,  i una estona de companyonia entre tots, els que sempre hi son i els familiars que ens hi trobem avui. No podiem faltar-hi els acudits i les cançons i després ja depresa a preparar-se pel concert.

A l'Ateneu del poble, a les sis  ha començat el concert, que aquest any, ha estat un CONCERT DE SARDANES POPULARS, molt escaien en aquests dies on tothom està un xic trasbalsat, pel enrenous politics de la nostra petit país. A més de la Coral Santa Maria d'Avià i han intervingut també el Grup Cantaire sant Bartomeu de Casserres i la Cobla Berga, sota la batuta dels directors Xavier Llobet i Denis Rojo. Tothom vestit de negre amb el llaç groc.


Sardanes com "Llevantina", "l'Empordà," "Les aromes de Queralt" o "Girona m'enamora" entre d'altres,  han fet vibrar als espectadors que han gaudit amb els cant de les nostres corals i amb la música de la cobla que les acompanyava.

S'ha acabat el concert amb "La santa Espina" i després "El cant dels Segadors" entre els grans aplaudiments del nombrós públic assistent.

26/11/2017/