divendres, 25 de maig de 2018

PASSEJANT PER SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA



EL NEN DE LA BALDUFA 

Vam visitar el poble de Sant Pere de Torelló portats per la curiositat de veure de les seves escultures al carrer. Va ser una volta que ens va encantar i malgrat ens manca alguna, segurament tornarem, us les volem presentar amb la descripció del plafó explicatiu.

Des de temps immemorials, la baldufa ha estat una de les joguines més populars present als patis de moltes escoles. 

Fins i tot avui en dia encara podem veure a petits i grans jugant amb els diferents tipus de baldufes.

La fabricació d’aquesta joguina ha estat un dels puntals base de la torneria del nostre municipi i encara actualment en som un dels principals productors.

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M: Rosa Planell Grau

dijous, 24 de maig de 2018

EL PASTÍS DE LA IAIA



Enllaçar les frases:  Dama d’edat provecta” ,  “Una almosta de sucre”,  “Tenir molta corretja”, “Esmussaven les dents”.

Era una dama d’edat provecta, molt ben conservada per l’edat que tenia i amb una eufòria i empenta que moltes noies joves envejarien.

Avui havia decidit fer un pastís de pastanaga, venien els seus néts a berenar i els agradava molt, encara que les bromes i acudits, sobretot del més grans, la posaven una mica a l’aguait, tot i que tenia molta corretja, però se’ls estimava molt a aquella colla de marrecs que quan s’ajuntaven feien trapelleries.

Estava fent la massa, el faria força, per fer-lo ben gros.  Ara , barreja una almosta de sucre amb la farina i els ous, despès hi ajuntaré la pastanaga ratllada, i ha remenar s’ha dit, sort de la mescladora elèctrica que no et canses,  abans se’n havia fet un bon tip de remenar i cansar-se el braç. Estava ja a punt per posar al motllo, quan el va tastar, per si estava al punt adient. Després de ficar-se una cullerada a la boca, i paladejar, li venien basques i li esmussaven les dents, tenia un gust horrible...  havia posat sal en comptes de sucre.  Que havia fet, això no li havia passat mai, seria coses de l’edat... estava perdent facultats.  Hauria de fer-ne un altre.

De sobte un pensament li va creuar el cap, ahir el Carles i el Genis estaven  remenant, allà on tinc els queviures, a veure si han esta ells que han volgut fer una broma de les seves. Ben pensat, ja se que faré, posaré a coure aquest pastis, mentre en faig un altre,  i els hi faré provar  primer a ells dos i  després als que si afegeixin, els hi faré tastar la seva pròpia medicina. 

18/05/1918/

dimecres, 23 de maig de 2018

RETRETS DES DEL PASSAT


Et preguntaràs com he pogut saber el que fas ara, des de la llunyania de la meva perspectiva anterior.

No sé sí des del temps transcorregut des del meu punt de sortida i el teu actual, malgrat siguem la mateixa persona, has pogut llegir la teoria del forats negres o vides paral·leles que tant entusiasme provoca aquest any en el públic lector. Vull dir, allò de doblegar un paper i fent un forat travessar de l’ara al posterior futur.

Perdona, rectifico, perquè sí que ho has llegit, ja que jo ho estic fent ara. Però segurament durant els anys que ens separem ho haurem oblidat. Jo, com novetat ja llegida. Tu com cosa massa sabuda, tal vegada han sortit noves versions, que han trasbalsat la idea. Deixo per tant la teoria  i passaré a la realitat.

Quan jo vaig conèixer la Maria era una bona noia. Per això vaig casar-me. Però han passat els anys, i des de la meva visió enamorada he de dir-te que ho has fet molt malament. No molt malament, sinó pèssimament.

T’ha deixat, ho veig clarament en la meva transferència del futur. La Maria ens estima. Sí, la nostra esposa ens estima, més a mi que no pas a tu, vaig ser primer, però ens és lleial. Jo sóc un feliç record del passat i tu, un present un xic difícil, però al cap i fi som el mateix.

Et parlaré, més com un germà gran, malgrat sigui més jove. Si ens ha deixat, ha estat per culpa teva, per la teva gelosia. La teva passió per controlar-la en tot moment, de vigilar el seu telèfon, de voler saber a qui parla, ha ofegat el seu tarannà alegre. Me’n recordo de les seves cançons, les tinc gravades dins el pensament, no les podem haver oblidat. Fes anar enrere la teva memòria trastocada pels mals pensaments, pensa-ho i recupera-les.

No ens ha deixat d’estimar i menys abandonar-te amb el cel de la seva vida, la nostra filla, als braços. Corre, cerca-la i li promets pel teu amor, que abans i  més intens va ser el meu, que no es tornarà a repetir cap més vegada l’escena que vas fer. No aixecaràs mai més la mà en senyal amenaçadora. Mira que voler imposar-te al meu amor, mai t’ho permetre.

Digues-li que l’estimes des del moment que ens vam veure i vàrem escoltar la seva veu que ressonava com cant d’ocell enamorat. Vull que la facis feliç i tornis a aconseguir el que era i és, el meu i el teu amor, amb l’afegitó de la teva i al mateix temps meva filla. Vull sentir-les cantar i refilar a dues veus. No vull escoltar mai més la seva veu trencada, espantada i plorosa, ja que no és digna del nostre amor.

Des del fons de la consciència, aquest és el meu prec.

Miquel Pujol Mur

dilluns, 21 de maig de 2018

PASSEJANT PER SANT PERE DE TORELLÓ. OSONA


LA TORNERA


Vam visitar el poble de Sant Pere de Torelló portats per la curiositat de veure de les seves escultures al carrer. Va ser una volta que ens va encantar i malgrat ens manca alguna, segurament tornarem, us les volem presentar amb la descripció del plafó explicatiu.

La torneria era una empresa familiar que es desenvolupava en els baixos de les cases

Les dones tornejaven peces petites com els *boixets, però les feines més comunes eren les de pintar, polir o comptar.

Per polir es buidaven les peces del cove dins una bota a la que s’hi donava voltes. D’aquesta acció en deien botejar.

*Boixet: Pal petit tornejat de fusta de boix emprat per a fer puntes al coixí. 

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

diumenge, 20 de maig de 2018

HAIKUS DE MAIG




El refrany diu,
“cada dia un raig,”
parlem del maig.

Rere Queralt,
Un gros núvol negre,
Prest va avançant.

El sol s’amaga,
Al moment tot enfosqueix,
El cel ja plora.

Remor de l’aigua,
Desbordant deus i rieres,
Terra amarada.

Terra mullada,
tot reverdeix, pren vida,
Rere la pluja.

Dalt del cims neu,
pedregada a la plana,
temps destarotat.

Embolcallades,
valentes resisteixen,
les flors, la neu.

De nou el sol brilla,
L’aire fresc l’acarona,
És primavera.


-13-05-2018-


divendres, 18 de maig de 2018

LA NENA DEL SEIENT DEL COSTAT


Aquell dia, un alegre jorn d’estiu, vaig decidir anar-me a la platja. Vaig preparar tot el necessari: l’estora, el banyador, les tovalloles i les sabatilles. Vaig agafar el cotxe i el primer que vaig veure és la maleïda llumeta de la gasolina. M’indicava que no arribaria a complir el meu desig si abans no em gastava alguns diners i posava combustible. No tenia cap més remei, per tant, vaig fer una visita a la benzinera. Vaig omplir el dipòsit i vaig anar a pagar. En retornar al cotxe vaig quedar sorprès. Caram! Què feia aquella nena asseguda al seient del copilot.

Una bonica criatura de cabells rinxolats i amb un vestidet de color blau. Devia tenir uns sis o set anys. Vaig entrar al cotxe i li digué:
¾     Et deus haver equivocat de cotxe.
En respongué amb una veu clara, decidida i gens avergonyida:
¾     Hola! Em dic Imma.
¾     Ah bé! I jo Pere. Però que fas asseguda en el meu cotxe.
¾     M’ha deixat la meva mare. M’ha dit, veus nena aquest senyor fa cara de simpàtic. Segurament estaràs força bé amb ell. Jo me’n vaig de viatge per treball i quan torni ja et buscaré. M’ha donat un petó molt fort i m’ha dit adéu amb la mà. S’ha marxat amb els seus amics.
¾     Però, però ...
¾     Va! Només seran uns dies, màxim una setmana. Què pensava fer avui.

Sincerament estava bocabadat per la tranquil·litat amb que parlava aquella criatura. Com si fos la cosa més natural del món anar-se amb un desconegut. Vaig engegar el cotxe disposat a portar-la a la comissaria. Veia que el meu dia de platja s’havia acabat abans de començar. Quan arrancava la dolça nena va dir-me:
¾     No se li ocorri portar-me a la policia. Per que aleshores em posaré a plorar i els diré que m’ha raptat. Almenys passarà una setmana al calabós i desprès haurà de declarar davant el jutge. Tu no saps el merder que això porta. Ningú entendrà la història de que la meva mare m’ha deixat a dins el teu vehicle i s’ha marxat. El fitxaran com a raptor de menors.
¾     Però això no pot ser. Tu no et pots quedar amb mi. Que pensarà la gent. I la meva xicota.
¾     Ah! Tens xicota. Deu ser maca i simpàtica. Ja me la presentaràs.
¾     On vius?
¾     En un pis, però ara no hi ha ningú. No ho has entès, la meva mare s’ha marxat a treballar.
¾     Però el teu pare.
¾     El meu pare, no ho sé. No el conec.
¾     Deus tenir família?
¾     No! Saps què, no facis tantes preguntes. No he esmorzat i tinc pipí. Porta’m a una cafeteria. I tu, pren-te una til·la, semblés nerviós.

Han passat  dotze anys. Vaig trencar amb la xicota. He pagat col·legis, metges, ortodòncies, colònies d’estiu, d’hivern, curset de natació i esquí. He estat un pare per ella. L’altra dia em va dir: Ha vingut la mamà a buscar-me. Me’n vaig. Menys mal que va ser prou amable per dir-me: Gràcies.

Miquel Pujol Mur

dimecres, 16 de maig de 2018

FOTOS I RECORDS


"És fàcil poder esborrar les fotografies, però com n'és de difícil esborrar els records".

Per que esborrar fotografies em vaig preguntar a mi mateix. Estava assegut al sofà i al meu costat havia la caixa on guardo totes les fotografies de la meva vida.

Vaig agafar-ne una i la vaig mirar: era un infant de pantaló curt i cara somrient. No me’n recordava de qui era ni on era, però una veu que venia del passat em va dir: quin dia més feliç vam passar aquell dia. Anàvem amb els pares i vam visitar el parc dels animals, això vull dir el zoo. Veus a mi també en costa recordar paraules, es clar feia tant temps que no em miraves. Sí, a l’entrada del parc de la Ciutadella on estava aquell senyor que feia fotografies. Tenia un cavallet de cartró per si alguna criatura es volia fer una foto muntat. No te’n recordes, quan sortíem va aproximar-se i va dir als pares: una foto del nen. El pare va assentir i la mare et va arreglar la clenxa. El fotògraf va apuntar en la seva màquina i va disparar. Va sortir tot de fum d’una peça del costat. Va amagar-se en un quartet de fusta i al cap de poca estona va entregar la seva obra d’art i va cobrar les consegüents despeses. En aquell moment vaig recuperar la memòria d’aquell moment i vaig dir-me a mi mateix: veus vas quedar força bé. I et vaig agrair memòria el teu record. 

Vaig apartar-la i em vaig agafar una de nova. Caram! Aquesta era més antiga. Sortia el mateix nen, però més petit, vestit amb una abriget fosc i una nena al seu costat. Valgui’m Déu! La Paqui. La filla del veïns del pis de dalt.  Eren canaris, bé canaris autèntics no, eren gots “godos”. Capbussant-me dins la meva amiga, la memòria, he buscat la paraula que defineix als autèntics habitants d’aquelles illes: els guanxes. Quina cara d’emprenyat que feia aleshores, i vaig recordar-me de la causa. M’havia enamorat d’una llum amb pinces per posar a la tauleta. A la Paqui la recordaré sempre em va trencar un tramvia de llauna pintada i molt maco que m’havien portat els reis del padrí. Va esclafar-se i va quedar esmicolat com si mai hagués tingut forma.

Ostres! Una altre i aquesta és grossa, la de la primera comunió. Vestit de mariner. No sé quin rang militar seria però per l’uniforme almenys almirall. Primera comunió, dinar amb família, un bon dinar segurament, el meu padrí i el meu pare, germans, eren força gourmets. Haurien demanat que la mare fes una bullabessa o potser en un dia tan faust van anar al restaurant del Set Portes. A casa de diners pocs, però molt de boca fina. Una decepció en balla pel cap, va ser aquell dia quan em van dir que el regals del reis s’havien acabat perquè ja era gran, doncs havia fet la primera comunió.

Miro dins la caixa i em sorprenc de la quantitat que encara hi ha. Quants records i quants moments a recordar, generalment bons, per què de les dolentes no se’n fan gaires, almenys aleshores. No estàvem acostumats a dinar davant del televisor veient, no fotografies. sinó filmacions complertes de massacres de gent de qualsevol raça o ètnia, però al cap i la fi persones com nosaltres. 

Tanco la caixa del meu passat, però pensant que qualsevol instant he de retornar per avivar la memòria dels meus records.

Miquel Pujol Mur.