dimarts, 23 de gener de 2018

CARTA OBERTA (als pobres aprenents de relataires)

Estimats germans literaris, 

La setmana passada pel dia de Sant Bertold, confessor, la nostra monitora  ens va encomanar un treball sobre parlar metafòricament. Aquesta qüestió és un tema del qual en sé molt poc. Quasi el mateix que els ases d’astronomia.  

A més ens ha recomanat que no parli de amor, ni de sexe ni de assassinats. Altres temes del que sóc igual d’ignorant, segurament el que més, malgrat em faci gràcia inventar-me històries estranyes. Qui calla no piula quan vol, sinó quan li deixen. 

Així poca cosa a dir, ja que en un món explosiu de vida, i amb algun malxinat que no sap més que omplir-lo de terror, aquest el nostre petit reducte de lletres, és un cel blau ple de pau.  

Però penseu germans, que això de la guerra i les morts injustificades no es nou d’ara, ja en el temps de maria santíssima, no, encara més enllà, allà en el principi de l’Antic Testament ja succeïen. En aquells mil·lennis oblidats el simun abrasador del mal ja va agitar les capes celestials. El capità general va veure com el seus generals Miquel i Luzbel  lluitaven, com gos i gat, fins el darrer racó. 

Finalment en Miquel, gat vell, i els seus àngels blancs, símbol de puresa, van aconseguir desterrar, millor dit entaforar a aquells essers malignes, de negra vestidura, símbol de maldat, a les estances de la foscor sense que poguessin rebre mai més la presència benefactora del superior. Qui no veu, bufetada que se’n porta.   

Només una pregunta em faig si els dolents van a parar a l’infern, perquè el servidors del més gran dels grans van vestits de fosc. Si el negre és símbol de pobresa, aleshores els dimonis i la parca també hauríem de ser al cel per ser uns pobres desventurats. 

Metàfores de les metàfores. Blanc o negre? Quin és el millor color per salvar-se.

I com ja m’he enfarfegat i segurament he confós les metàfores, amb les paràboles o tal vegada amb les benaventurances o les faules acabo el meu relat sense cap recança. Muts i a la gàbia.  

Miquel Pujol Mur

diumenge, 21 de gener de 2018

VIATJANT PEL DESERT


El que envelleix un desert és que en alguna banda amaga un pou d’aigua”  
                                  (A. De Saint Exupéry)


Acabo de veure un reportatge per la televisió sobre el desert, concretament sobre el desert de Kalahari a Namíbia. Quants records m’ha despertat de la meva joventut, quan amb una amiga va fer-hi un viatge. Va ser una experiència sensacional. Jo, quan era jove era molt arriscada, no tenia por de res i m’agradava viatjar i fer rutes on ningú anava, al contrari d’ara que m’he tornat més assenyada i més poruga, suposo que la edat i té alguna cosa a veure.

El desert de Kalahari es extraordinàriament gran i s’estén al llarg de quatre països. A l’arribar a l’aeroport de Namíbia, vam trobar-nos amb cinc persones més . El grup de set persones anàvem decidides a creuar bona part del territori i del l’ample desert. Anàvem sense guia,  però teníem transports previstos per alguns trams, portàvem mapes, brúixola i rutes organitzades , a més en Robert ja havia fet expedicions altres vegades , com també la Margaret una cooperant anglesa que anava a un poblat,  en  una zona allunyada del país i feia una part de la travessa amb nosaltres. Recordo aquelles amples extensions de terra vermellosa que no tenien fi. També en vam travessar d’altres que hi havia vegetació àrida, ja que en la  època de fortes pluges , hi  germinen les llavors i creixen plantes i matolls molt alts que després s’assequen.

Amb una caravana  vam fer el primer tram, anàvem amb gent del país que ens miraven de forma estranya.  La segona setmana vam agafar camells. Aquest va ser el tros més dur, perquè havíem de racionar l’aigua, no ens podíem permetre llençar-ne gens. No sabíem quan en trobaríem de nou, encara que en el mapa hi havia marcat algun pou o algun petit oasis,  també podria haver estat séc. El color  vermellós de arena  era meravellós, sobre tot els matins quan la calor encara era suportable i el sol començava a brillar sobre aquella ample esplanada de dunes.   De dia la calor era horrorosa i a les nits la temperatura baixava en picat i ens havien d’abrigar.

Un dia d’aquells, la Núria, la meva companya, va agafar una febrada molt forta, la Margaret, dona de seny, experimentada i col·laboradora d’una ONG, la  va remullar amb una part de la seva aigua, i ens va dir que per veure li’n donéssim una mica de la nostra i li va donar una pastilla. Tota els membres del grup s’hi vam solidaritzar i li en donàvem una mica, perquè no en teníem massa. Van ser dos dies molt durs, en faltaven tres per arribar al Gran Oasis, paràvem moltes estones a descansar per recuperar forces, però el sol era implacable, a la noia l’estiravem sota l’escassa  ombra dels camells.

 L’oasi, el gran miracle del desert, va ser la nostra salvació, estàvem cansats i havíem esgotat tota l’aigua, fins vam poder refrescar-nos en una petita bassa, amb una aigua marronosa que només en bevien els camells. En canvi sorgia un raig net i clar d’un pou de gran fondària, que alimentava el petit llac ,on entre palmeres i vegetació hi havia un petit campament de natius nòmades. Van recuperar forces allà un parell de dies. La Núria es va recuperar del tot . A l’ombra de les palmeres el Robert, ens explicava que allà sobre tot l’aigua és vida. Tot en aquell entorn gira al voltant del oasi, l’aigua marca la diferència entre la vida i la mort. La Margaret també ens donava explicacions de com comportar-se en situacions extremes. Ella era infermera i anava a una tribu a portar medicaments  i vacunes. Volia estar-hi un mes per ensenyar  a prevenir algunes infeccions. Un amic cooperant ja feia uns dies que hi era, pensaven tornar junts.

Aquell vespre la dona és va acomiadar-se de nosaltres , doncs l’endemà la venien a buscar per acompanyar-la al poblat de l’ètnia dels Okanvas , que estava al cantó oposat de la nostra ruta. Era una dona extraordinària amb la que vam fer una gran amistat .Vam quedar que un cop a Europa ens comunicaríem de nou.

Vam continuar la nostra aventura amb la resta de companys, una setmana i mitja més. Vam conèixer racons amagat  i meravellosos, poblats i tribus nòmades; vam fer una travessa caminant uns dies junts uns mercaders que ens  van guiar, per unes quantes monedes. Finalment des d’una ciutat del sud, vam agafar un bus fins a la capital on vam agafar l’avió per tornar a casa.

Al cap d’unes setmanes de la tornada, amb la Núria,  vam intentar connectar amb la Margaret, doncs ja preveiem que seria a casa, però no contestava ningú. Va ser força temps després, per medi dels altres companys, amb qui si que hi manteníem contacte que ens vam assabentar que la infermera no havia tornat d’allà. Havia mort d’una infecció per un contagi d’una de les malalties que havia anat a combatre.

18/12/2017/

divendres, 19 de gener de 2018

IDEES FOSQUES. Relat negre.

No sé on sóc, els meus ulls no entreveuen cap claror que pugui orientar-me en aquesta desconeguda habitació. 

Però una llum del pensament, una idea crec que salvadora, m’il·lumina: en totes les habitacions hi ha portes i finestres. 

Estenc els braços com antena protectora i avanço lentament. Ensopego en una cosa baixa, tal vegada una tauleta. Toco la seva superfície: és tova. Tal vegada, aleshores, una butaca d’un sofà o tal vegada un sofà. 

No trobo la paret però donant copets amb els meus peus ressegueixo l’obstacle. Quan acabo de rodejar-lo avanço un xic i les meves mans toquen la paret. Poc a poc tantejant l’espai segueixo el meu camí. 

La foscor és total, ni un xic de llum albira cap cosa en l’espai negre. Torno a caminar lentament palpant les parets en recerca d’una porta per eixir de l’obscuritat.  

Camino, palpo, toco mobles, cadires quadres que semblen amuntegats enmig de l’habitacle. La meva orientació continua sent nul·la. No existeix ni nord ni sud en la meva deriva. 

Noto altre cop la blana superfície, per tant he donat la volta complerta a la cambra que m’empresona sense trobar cap obertura.

Finalment cansat i desesperat em deixo caure en el sofà. La seva superfície m’acull com un nouvingut. 

Aleshores penso, més tard ploro, penso i ploro sense remei. La soledat s’apodera de mi i el meu pensament no recorda ni l’on, ni el quan. 

Exhaust caic en un sopor intranquil trencat per la ignorància de no saber on sóc ni qui sóc. 

Malgrat tot la calidesa del sofà m’absorbeix sense pausa. S’apodera del meu cos i del meu pensament. Poc després sóc un element més de la seva estructura. 

Miquel Pujol Mur

dimarts, 16 de gener de 2018

FLOR BOSCANA


La flor boscana  

De tons suaus i olors plena 

Omple ma vida 

Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau

diumenge, 14 de gener de 2018

LA CLARA I LA XOCOLATA




A la Clara no li deixaven menjar xocolata. Eren uns altres temps, no com ara que diuen que la xocolata és bona per la salut. Els seus avis, que la cuidaven cada dia, eren molt estrictes i la mare també tenia aquesta dèria de que la xocolata embrutava la panxa i els budells i era nociva per  la quitxalla. Com molt un cop cada quinze dies l’hi en donaven mitja presa per berenar o algun bombó en un dia de festa. Quan en demanava a la mare o l’àvia sempre li deien que no, que feia mal i es posaria malalta.

La nena es delia per la xocolata.  Aquell dia a casa de l’àvia es va quedar una estona sola, aquesta  havia sortit a buscar el pa i ella amb vuit anys ja es quedava estonetes sola. Estava tranquil·la llegint un conte.

Així que la dona havia acabat de sortir, la Clara es va aixecar i es va posar a mirar i remirar els llocs on hi podia haver  la xocolata amagada. Finalment va trobar una rajola al fons d’un calaix, dissimulada sota altres coses. Se la va endur a la habitació i en va menjar un bon tros, paladejant cada mossec.. L’altre la va guardar i la va portar a casa per l’endemà,  que se la va cruspir en un parell de cops d’amagat de la mare.

Al cap de  tres  dies l’àvia va trobar a falta la xocolata i va armar un cristo al pobre Benet, el seu home,  que va ser el culpable de la desaparició de la deliciosa menja.

La Clara no va dir res a ningú, tot i que l’avi ho sospitava... i així la  nena va descobrir que això que la xocolata feia mal a la panxa eren romanços, a ella  se li havia posat la mar de bé, i el dia que l’àvia es descuides miraria de descobrir el nou amagatall.

04/11/2017/



divendres, 12 de gener de 2018

PER QUÈ TRUCA LA CAMPANA QUAN ENCARA ESTIC ESMORZANT?

Però tan aviat hem acabat l’esmorzar?- El Xavier ha fet aquesta pregunta a tots el reclutes de la seva quinta i també als veterans. La qüestió remou els mals pensaments de tots els pobres soldadets. 

A la matí a cop de corneta han hagut de llevar. Només posar els peus a terra a formar a la mateixa bateria, pràcticament tots amb roba interior i cara de son, aleshores el sergent passa llista i fa el recompte dels soldats. Poc després com bons militars ja vestits amb el mono de faena i les armes a l’espatlla a formar per fer la passejada militar. Els oficials l’anomenen fer la instrucció. Passejada, instrucció, desfilada, quantes paraules per dir el mateix.  

“Un, dos, tres, marquen”. “Izquierda, derecha, izquierda, media vuelta”. “Ep, oh, ep , aro, firmes”.  “Altoooo”. Si també en tres o quatre oes ben fortes això de ”alto”, i els baixets què? Pobrets com sempre van a darrere i ni s’assabenten del “alto”, ensopeguen entre ells. A un li cau el màuser i algun altre crida al picar-se amb la culata al dit gros del peu.  

Total, a les files dels soldadets petits un pandemònium. Els cap primera a córrer, amunt i avall, amb el seu fusell a mitja alçada, com si volguessin allà mateix disparar contra algun dels indesitjables reclutes petitons. 

Sort hi ha que al davant el caporal ha cridat: “descansen!!” El soldats han fet el pas enrere i recolzada la culata de l’arma a terra. Una vegada posat en ordre a tota la formació tornen a desfilar. El brigada de la banda aixeca la batuta i fa la primera senyal. El corneta no bufa prou i un esquifit “piii surt escadusser  de la trompa. El del bombo, no sé sap si per camaraderia, pica a destemps i un fort “boom, boom” trona en l’aire matinal. Desesperat el director de la banda pica de peus a terra enrabiat. 

El coronel acompanyat dels dos capitans i els quatre tinents s’aproximen a veure desfilar la seva aguerrida tropa. Bufa una rafega de fort vent i les gorres dels soldats volen fins el proper magatzem. 

El caporal mana altre cop “alto” i els soldats corren a recollir les gorres. A un soldat li cau el màuser a terra fent un gran soroll. El coronel veien el nerviosisme dels suboficials fa el boig i mira un avió que mena pel cel. També agafa pel braç al capità i li ensenya les boniques i paral·leles fumaroles blanques que deixa enrere l’aeronau. Mentrestant corren i fan córrer als suboficials d’un cantó a l’altre. Als gastadors, els que van davant de tot, els hi cau el sol de ple.  Suen i es posen vermells a causa de la calor. Els petits estan a l’ombra i es mouen de fred. Alguns s’ha quedat blaus com a barrufets i tremolen. Alguna que altra (maleïdes escopetes) fan boom a terra. 

Ja finalment després de crits a dojo, alguna paraulota i moltes empentes dels suboficials, mai suaus ni agradables, tothom desfila tens i dret com un pal davant dels oficials de la companyia. De sobte al trompeta li surt un “beee” sostingut i malgrat estiguin cansats i davant del  coronel una rialla esclata entre la tropa. 

S’escolta un altre cop “alto” i tots es disposen a fer “descanso”, però el coronel ja no mira al cel ni a cap avió. Ha vist el general que des del finestral de la plana major observa l’exercici del seu exercit.  

Ara és el coronel malgrat sigui a l’ombra qui es posa vermell i sua com si fos un condemnat, a les calderes de Pere Botero. Els soldats esperen el “descanso”, però aquest no arriba. Algun soldat baixa el fusell però el subtinent més proper li dona una batzegada i li fa pujar. El coronel empipat, emprenyat i temorós del geni del general mana personalment: “marchen”. Torna la mateixa lletania: “Un, dos, tres. Derecha, derecha, izquierda, derecha, izquierda”. 

El general tanca la finestra i finalment al cap de quatre voltes més el coronel  exclama: “alto! descanso!”.  

Reunió d’oficials i tot seguit: “Armas al hombro!”. Ahora a correr a ver si a la próxima se comportan como soldados. 

El coronel i els capitans és retiren. Aleshores els tinents s’aparten de la formació i criden: “Alto! Descanso!” 

Dirigint-se als suboficials els donen la darrere ordre. “Doce vueltas al patio con el equipo completo!”. I els soldadets, com a béns, a córrer i marcar el pas. 

Quan la formació és una tirallonga de gent que esbufega, coixejà i quasi plora, recordant-se de tots els sants del cel, de les mares del generals, de la del comandant, que no s’ha presentat, dels capitans que han fotut al camp juntament amb el coronel i dels tinents que la estan fen petar mentre fumen tranquil·lament a l’ombra d’un arbre. Finalment s’escolta la veu d’un sergent que tan esgotat com els soldats crida: “Alto! Descanso!”. 

Mig arrossegant-se ja que també ha hagut de córrer amb la tropa va a saludar als tinents. Aquests benvolents i per què tenen ganes d’anar a esmorzar li contesten: “Bien, Bien. Però mañana que se comporten mejor si no daran treinta vueltas”. 

El sergent major els saluda amb un fort i sorollós cop de talons i girant-se mana la més dolça de les paraules que mai puguin escoltar les oïdes d’uns pobres i soferts soldats: “Rompan filas”. 

Una vegada deixades les armes, posada la roba de treball els soldats mentre esmorzen formen una rotllana amb les taules. Aleshores sona la campana de la caserna per què és l’hora de marxat al destí de cadascú i de tancar la cantina pels soldats. 

Tornen a sonar les paraules del Xavier: Per què toca la campana de final de l’esbarjo quan encara estem esmorzant? 

Uns quants contesten en veu alta i molt emprenyats. No m’atreveixo a escriure cap de les paraules perquè jo estimo molt a totes les mares. Malgrat siguin les del general, del coronel dels capitans o de qui sigui amb estrelles o galons.  

Miquel Pujol Mur

dimarts, 9 de gener de 2018

UNA TRUCADA A MIGDIA

Una trucada quasi als vols de migdia m’ha despertat. Qui pot ser el ximple que després d’una nit de sarau sigui capaç de despertar-me a les dotze del migdia. Quan tot just fa quatre hores que sóc al llit.
¾     Pere, Pere,- crida el telèfon quan el despenjo. Un mica més i l’estavello damunt la tauleta. Però he reconegut la veu del Roger, el meu millor amic. Si el meu millor amic del períodes de serenor i bon comportament. Ell no surt mai de nit amb la colla, però és uneix una bona amistat.
¾     Sí!- responc amb veu tavernària.
¾     Escolta, escolta! Pere! Pere!- ja torna a la seva mania de repetir-se.
¾     Sí, sí! Què vols?- es la meva contestació.
¾     Pere! Pere! Fan sardanes a la plaça gran.
¾     Ostres! – Quina dèria que té amb les sardanes. Tinc el cap que se m’estavella del soroll i la beguda d’ahir. No li puc dir ja que em respondrà, amb tota la raó, que sóc massa jove per abusar de la vida. Però la joventut és per això, per viure-la. No per esperar als seixanta, quan tots els ossos  cruixen.
¾     Pere! Pere! – torna a escoltar-se pel telèfon.
¾     Sí!- torno a respondre mentre em passo els dits pels ulls i provo d’obrir-los.
¾     Pere! Home! Va! Baixa! La cobla és bona i hi ha molta gent.
¾     Bé, ara baixaré- li dic lentament per conformar-lo. Comença a ballar que baixo. 

Penjo i em tombo altre vegada i comença a calcular el temps. A veure la primera, la segona, la tercera i la quarta, mitja part, la cinc i la sis. Aproximadament una horeta. Si ens trobem per la darrere n’hi ha prou. Després la bar a beure alguna cosa que em destapi la clepsa. 

Només he fet quatre tombarelles provant l’amplada del llit quan sona altre cop el telèfon. Tan necessari en alguna ocasió i una “plasta” en altres.
¾     Què!
¾     Pere! Pere! Baixa! Coi!
¾     Sí! Ja vinc. - Es la meva resposta amb poques ganes.
¾     Ha vingut la Marta! Pere! Pere!
¾     Però que dius! I esperes fins ara per dir-m’ho. Ai, Roger! Més val que et posis piles noves. Baixo ara mateix. 

La samarreta per damunt, els pantalons per avall i les sabatilles de qualsevol manera. Quan baixo les escales la mare em diu:
¾     Pere! Tens l’esmorzar a taula.
¾     No tinc temps, mare. El Roger m’ha trucat tard. 

Corro pel carrer, sort que la plaça és propera. Veig a la Marta i quasi ensopegant m’agafo a la seva mà. Endevino un somriure a la seva cara i m’adono de la cara d’emprenyat del fins ara el seu company. 

És que la Marta m’inspira. 

Miquel Pujol Mur