dimarts, 20 de febrer de 2018

PLUJA EN LA NIT I EN EL COR II

Vaig dissimular, vaig excusar-me dient que era culpa d’un rodament de cap, a causa de la pressió de la feina, i vaig callar. Aleshores, vaig voler esbrinar què havia de cert en aquelles paraules denigrants. Engelosit la vaig seguir, i la vaig fer seguir per un detectiu. La veritat era que les paraules de l’amic eren innegables. Tot era veritat, fotografies, noms, dates, llocs, tot era real.  

Què vaig fer, vaig callar i em vaig consumir interiorment. Sí, era un cornut consentit i consentidor que per amor va continuar vivint, retorçant-se de gelosia i amargat al seu costat, esperant que un moment o altre tornés a fixar-se amb mi. Vaig començar a beure, als seus ulls vaig caure molt baix, ja que mai vaig llançar-li a la cara que ella era la causa de la meva embriaguesa. Em recargolava per dins només esperant un somriure seu. Mentrestant en la meva imaginació la veia d’home en home rient i gaudint com abans ho feia amb mi. 

Vaig arrossegar la meva cornamenta per tot arreu seguint-la i mirant-la. I plorant per què negar-ho, no per menyspreu de mi mateix, sinó per desig i ràbia. Tant persistent vaig ser en el seu seguiment que finalment se’n va adonar  i es vas riure de mi dient-me: banyut. Llavors encara va sortir amb més homenots que no volien res més que aprofitar-se del seu cos. En tornar a casa em mostrava els senyals de l’amor carnal dels altres, i es reia de la meva pusil·lanimitat.  

Vaig acabar sense feina i borratxo, al carrer, fins que el meu sogre, tenint llàstima pel que m’havia fet la seva filla, també ho havia descobert tot, em va recollir i enviar a un sanatori.

Una vegada mig curat vaig tornar al mas. Em van acollir amb respecte i bon cor com si fossin en part culpables del succeït. Tret que no feia més que rosegar-me les entranyes els records de cadascun del racons on havia estat feliç amb ella; poc a poc vaig anar curant-me. Quan estava mig refet va visitar-me el Lluís,  i em va dir:
¾     Noi, tot s’ha acabat. A la Núria l’han trobat despullada i morta en un magatzem del port.  

Han passat força anys i els records han anat minvant, almenys exteriorment. Ara he tornat, esgotat i vell. Els amos de la casa rural ja no són els mateixos, i nous colors llueixen en les habitacions.  

Deixo damunt la tauleta de nit una fotografia descolorida de la nostra boda. 

Em canvio com si fos un altre cop aquell dia, prenc moltes píndoles d’una caixa, potser massa, bec un glop d’aigua per empassar-les i espero com l’esperava aquell nit. 

A fora, s’escolta el remor de la pluja que cau damunt la teulada. 

Miquel Pujol Mur

diumenge, 18 de febrer de 2018

MIRANT LA NEU


A traves de la finestra la Laila veu com grans flocs de neu cauen emblanquinant ja el terra. Que maco es veure com neva i que bonica és la neu, -pensa-  Sobretot ara, que , recent operada del maluc es la única manera que la poc gaudir,  mirar com cau. És la primera nevada de l’hivern, molt benvinguda per la manca d’aigua d’aquesta temporada.

A ella sempre li ha agradat molt la muntanya, el fred i la neu. Quan era jove anava a  esquiar, sempre que podia, que solien ser els caps de setmana o els diumenges.  La vida al aire lliure en contacte amb la natura era una de les seves passions. Ara, ja una mica per l’edat i per les xacres que si afegeixen ha d’anar amb molta cura per evitar caigudes , i més  després de l’operació encara ha d’anar més en compte.  Es deleix amb el blanc element. Ha obert la finestra , a tret les mans fora i aviat han quedat plenes de neu, se la passat per la cara i de seguit ha quedat desfeta, ho ha fet tres vegades, així  s’ha impregnat  d’aquesta  olor peculiar que fa la neu nova caient del cel. 
 
Sap que encara que estes bé, no podria sortir a trepitjar- la, per això es conforma  i es feliç de veure-la.  Quan neva es posa melangiosa, recorda el marit i tot el que la neu suposava per ell;   ja fa tres anys que va partir. Recorda quan es van conèixer, eren molt joves , va ser  anant als Rasos a esquiar. Pujaven, el diumenge al mati caminant, més tard ja  el dissabte a la tarda amb els esquis al coll, sopaven i dormien al refugi, el diumenge  esquiar tot el matí i després un entrepà i emprendre la baixada, arribàvem a Berga ja de fosc. I l’endemà cap a treballar a la fàbrica.

Tenia només disset anys, era la primera vegada que anava a esquiar, i no tenia ni idea de com manegar els esquis que la meva cosina m’havia deixat. Ell va venir em va ajudar a posar-me’ls i després em va donar les primeres nocions de com mourem a la neu. Després ven venir les segones i les terceres... Era  un expert en qüestions de neu i si bé li encantava ajudar a tothom, amb mi da seguida va tenir una atenció especial, ara seria un monitor, llavors només era un aficionat i un molt bon tècnic.  Aviat vam començar a sortir junts i junts vam passar tota una vida.

Em va encomanar la seva afició i la vam compartir molts anys. Ja grans,  ens vam aficionar a la marxa nòrdica amb raquetes de neu. Havíem descobert meravellosos paratges de muntanya amb aquesta especialitat. També ens agradava fer algunes sortides importants per practicar el nostre esport favorit. Els últims anys la nostra dèria era anar cada hivern una setmana a esquiar als  Alps francesos. Fins que va aparèixer  la greu malaltia, que ens en va apartar a tots dos del nostre somni blanc.

Tot això s’ha acabat, els records i la nostàlgia és l’única cosa que em queda –pensa-  Els ulls de la dona  s’humitegen, mentre mira les flocs que encara cauen. És  passa una ma pel front encara fresc i moll per la neu fosa i aquell lleu perfum que ha deixat de temps passats.

 – 06-02-2018-

divendres, 16 de febrer de 2018

PLUJA EN LA NIT I EN EL COR I

Sembla que plourà, penso mentre rere el finestral observo els núvols foscos que cada cop s’apropen més a la casa. A curta distància veig com la cortina grisenca de l’aigua va mullant els voltants. Per experiència sé que en pocs segons la pluja mullarà el jardí de davant de la masia.
 

La casa de turisme rural és força bona i molt recomanada per les publicacions especialitzades, però això ja ho sabia. Fa molt anys vaig estar-hi uns quants dies, quan la meva ment era plena d’il·lusions i per què no també la meva vida. Anys desprès vaig tornar, però la història ja era completament canviada. 

Recordo el primer cop amb la Núria, érem acabats de casar i vam venir a passar la nit de noces. Va ser un regal del Lluís, el meu sogre, el pare de la Núria. De sempre, les paraules sogre, sogra m’han sonat malament a l’oïda. Sabia que les nostres economies eren molt justes després de pagar l’entrada del pis, i gentilment va regalar-nos una estada d’una setmana en aquest bell indret del Pirineu.  

Els hostalers van ser molt amables en la seva rebuda. Ja els havia previngut el Lluís del motiu de la nostra estada i molt prudents van facilitar-nos l’habitació amb la màxima diligencia i discreció. No ignoraven que una parella jove el que més desitja, després d’un dia de tant trasbals i de nervis com el de la boda, és recollir-se tranquil·lament i gaudir de la soledat de dos.  

Un petit refrigeri en una taula, el viatge havia estat llarg, una copa i després quatre moixaines, i gaudir del matrimoni. Després d’un dia tan mogut, tampoc anava a ser la primera vegada, més valia reconfortar el nostre esperit i enardir el nostre cos. Ara, que no ens havíem d’amagar de ningú i podíem fer-ho tranquil·lament, no era necessari córrer, sinó aconseguir el plaer més gran. Va ser la setmana viscuda que sempre serà present en la meva memòria. 

Aquell dia la pluja queia intermitent damunt la teulada, avui bat amb força sobre les teules i el seu remor esmorteït m’arriba a les orelles.  

Per què cada vegada em fa més mal recordar el seu amor? Per què mentir, la nostra passió va esclatar bulliciosa i alegre. Dormíem pensant en el nostre joc futur. Ens separàvem feliços perquè aviat ens retrobaríem. La nit i el dia eren plens de felicitat i amor. Però el que jo ignorava és que no era solament l’amor matrimonial el que la mantenia viva i divertida, sinó que aviat en va necessitar més. Altres homes van fruir del seu cos i la seva passió.  

Fins que un dia un company de treball em va dir:
¾     Veus aquella dona tan maca, té un reguitzell d’amants i el seu marit no ho sap.

Encuriosit vaig girar la cara per mirar-la millor i el meu rostre va quedar trasmudat. La dona que m’assenyalava era la Núria. Vaig recolzar-me en una paret i el meu company va dir-me.
¾     Et passa alguna cosa? 

Continuarà ...
 

Miquel Pujol Mur

dimarts, 13 de febrer de 2018

A LA VIDA TOTS TENIM UN SECRET INCONFESSABLE, UN ... DIEGO MARCHI

El director de l’empresa entra al seu despatx a les nou en punt del matí. La sala és espaiosa i pel gran finestral entra un matiner sol de tardor que malgrat la seva poca força alegra l’estança. Mirant a la ciutat veu com una multitud de persones, formigues des de l’alçada des d’on mira, corren d’un cantó a l’altre cercant mil afers a fer.  

Ben vestit amb la clàssica vestimenta d’executiu, americana i pantalons foscos, camisa blanca, corbata grisa, sabates negres i molt llustroses observa la seva taula i les carpetes posades al damunt per la seva secretaria. 

Després d’un breu picar, s’obre la porta i entra la Carme. Una dona rosa d’edat indeterminada, però ben vestida i elegant, com és degut a la seva categoria de secretària personal del director.  Dirigint-se respectuosament li diu.
¾     Bon dia Sr. Roger! L’he deixat la correspondència, uns documents a firmar i la premsa diària. He repassat la seva agenda i només hi ha la visita del senyor Navàs  a les 11. Li recordo que ve a parlar de la nova fàbrica a Extremadura. L’he deixat el dossier sota la correspondència. A l’ordinador hi ha dos correus personals que no he gosat obrir. Si hi ha cap altre qüestió, com sempre seré a la meva taula.
¾     Molt bé Carme! Vostè sempre és perfecta en el seu treball. No sé que faria sense la seva presència. Per favor, si no hi ha cap urgència, no deixi que entri ningú a veurem. He de meditar certa inversió i vull estar tranquil, sense ningú que em molesti.
¾     No és preocupi senyor Roger. En tot cas l’avisaré per l’intèrfon.
¾     Moltes gracies, Carme. 

El Roger mira els correus de l’ordinador, no són res d’importància simplement unes inversions personals. Repassa i firma els documents, truca per l’intèrfon a la Carme per què els reculli i els hi doni curs, advertint-li novament que no se li molesti fins a l’entrevista del Sr. Navàs. Aleshores pren els diaris i començant des de les primeres planes, va repassant totes les notícies, fent càbales sobre si són bones o dolentes pels seus interessos. En acabar en la darrere pàgina  unes frases li criden l’atenció: “A la vida tots tenim un secret inconfessable, un penediment irreversible i un amor inoblidable”  Diego Marchi.  

Seguidament encuriosit consulta a internet qui és Diego Marchi. La resposta és que simplement és un actor. Segurament no val la pena dedicar més temps a la frase. Però un campaneig dins el cervell fa que pensi amb les paraules i que podrien significar a la seva vida.  

Un secret inconfessable: la seva homosexualitat amagada. El seu penediment: no haver-ho dit mai a ningú, ni a la seva mare que malgrat s’hagués escandalitzat sabia que l’hauria comprès. Ni a la Raquel, la seva dona, amb qui havia viscut forces anys i tingut dues filles, que eren com dos sols rutilants a la seva vida. A causa del seu amor al treball, una excusa per no ser al seu costat i dissimular les seves tendències, s’havien divorciat. Un amor inconfessable, el Ricard, un jove becari que va apartar del seu costat. Segurament s’hauria produït un escàndol al saber-se l’homosexualitat d’una persona tan important com ell. Ningú ho entendria i no seria convenient per una empresa entre les primeres del rànquing borsari. L’havia pujat personalment del no res, amb el seu esforç, i no és podia permetre cap comentari que taqués el seu èxit. 

Ara ja calmades les necessitats juvenils i a punt de ser avi, el temps l’ajudaria a continuar dins el seu tarannà personal. A pesar de tot havia moments que una rebel·lia interior l’agitava. Aleshores plorava per dins  pel que podia haver estat i la gran necessitat d’amor que ha reprimit en el curs de la seva vida. 

El dia s’ha ennuvolat i la grisor ambiental també és marca en la cara del Roger. Sona l’intèrfon. L’agradable i professional veu de la Carme se sent en el despatx.
¾     Sr. Roger acaba d’arribar el Sr. Navàs.
¾     Bé, Carme. Que s’esperi un instant. Faci’l passar dintre de deu minuts. 

S’aixeca de la cadira i va al servei personal a composar una mica la cara i a esborrar la tristesa. Poc després més animat de fisonomia  i amigable com sempre estreny la mà del visitant.  

Miquel Pujol Mur

diumenge, 11 de febrer de 2018

UNA QUIMERA


(M’aixeco del llit, vaig en pijama, estic fumant... no sé on sóc.  Soc somnàmbula)

Tinc el cap enterbolit, escolto una música llunyana. Porto el pijama de seda, que encara m’havia regalat l’Andreu, que em poso contades vegades.  Trobo el terra fred i m’adono que vaig descalça. Estic repenjada a la barana d’una terrassa que dona a un ample jardí i... es curiós, estic fumant. Quina cosa més estranya, fumant jo que no ho he fet en ma vida. Però que faig en aquest lloc? Hauré vingut adormida . Si que sóc somnàmbula, però no he sortit mai de casa, almenys que jo sàpiga.

Si sóc aquí , no  sóc a casa. Llavors els meus petits estaran sols. Déu meu, haig d’anar a casa de presa, però es que no sé on sóc.  El primer impuls es tirar la cigarreta per la barana, no... és perillós,  cal buscar un cendrer  o una paperera. Estava observant  el lloc amb atenció, sense  adonar-se’n es va posar la cigarreta a la boca i va a fer un parell de pipades,  la feia sentir be, li donava benestar, un parell més i l’apagaria...

Un xicot encantador  s’atansava  cap a ella amb dues copes de cava a la ma.  Amb aquell somriure afalagador i obert  l’hi i en va oferir una, que ella no va poder rebutjar
¾    Un brindis .... per la noia més bella i sensual que hi ha a la festa.

Festa, estic en una festa? Sense saber com em vaig trobar brindant amb aquell estrany, però impressionant home.  Després d’un  petit glop vaig recuperar la noció del temps i li vaig intentar demanar on era.  Ell mentre ja m’havia pres la cigarreta de la ma i la xuclava delerós,
¾    Vols dir-me on sóc, sis plau?
¾    On ests?  Aquí a la festa amb mi.  Fa estona que estem junts.

Va deixar la copa, i amb una ma m’acarona els braços i el coll i poc a poc la seva cara també s’apropava a la meva, mentre amb un braç m’anava atraient vers ell, jo reculava però ell m’apletava més fort.  Els seus llavis sensuals estaven prop dels meus. Llavors amb força li vaig donar una empenta, la copa va caure al terra en mil trossos, jo vaig arrencar a córrer escales avall, ni sentia ell vidres que havia trepitjat. La seva veu em ressonava a les oïdes ,
¾    Fa una estona no erets tan esquerpa ... Ves, que et bombin.

Recordo que corria i corria entre els matolls, arbusts i arbres. Vaig sortir al estret carrer i ja no recordo res més.  Entrava una forta claror per la finestra, quan l’Ernest, el menut de cinc anys em despertava ,  tot cridant i traient-me els llençols del damunt
¾    Mama, mama. Va despertat, que ja passen de les vuit, em d’anar al cole.

M’anava espabilant poc a poc. Vaga’m Déu, quin somni més eixelebrat aquesta nit. Encara tinc mal de cap i tot em dona voltes.
¾    Mama. Quina pesta de fum que fas i aquests talls que tens als peus. Què t’ha passat?

03/02/2018/


divendres, 9 de febrer de 2018

HA CAIGUT EL PI

Ha caigut el pi. Te’n recordes, Raquel? Sí, aquell de casa la teva àvia. El pi, fort i alt, sota el qual ens confessaven les nostres infantils cuites. 

Sí, Raquel. Aquell, que des de petits, les seves branques servien d’aixopluc als nostres jocs. 

També recollia els nostres empipaments, te’n recordes? Ens barallàvem com a criatures per qualsevol cosa. Això érem! Sobretot quan pensàvem que l’altre havia descobert als grans les nostres entremaliadures.  

Recordes la teva àvia, ens escoltava i eixugava les teves llàgrimes. Les meves no, jo malgrat que petit sempre he estat un home. Els homes no ploren. 

Sí, Raquel! El del fons del patí, que va protegir amb la seva ombra les nostres incipients carícies, quan encara no coneixíem que era l’amor. 

Crec, en el record de la teva mirada no present, veure la guspira de l’enyorança. 

Sí, Raquel, aquell pi gegant entre els gegants. Fort i ferm, on una tarda enamorada vam gravar enmig d’un cor els nostres noms. 

No oblidaré mai les teves paraules: per sempre units. 

Al cap d’un parell de setmanes vas marxar a la gran ciutat pel treball del teu pare. Vas continuar els estudis a un nou institut.  

Aleshores quatre cartes mal girbades que van espaiar-se molt aviat, tant com llunyana era la distància que ens separava. 

Temps després vaig saber que t’havies casat, amb un noi de bona família.

La teva tia, a l’enterrament de la teva àvia, va vanagloriar-se davant de tothom. Però ho deia mirant-me fixament, com per reblar per sempre el clau del meu oblit. 

Raquel, s’ha trencat el pi, i saps per on: pel nostre gravat cor, separant el teu nom del meu. 

Raquel, jo vaig creure i crec les teves paraules: per sempre.- vas dir.  

Encara espero, albirant diàriament el camí per on has de tornar amb mi. 

I ploro, malgrat sigui un home. 

Miquel Pujol Mur

dimarts, 6 de febrer de 2018

PLUJA NEGRA

Enviant per un concurs de mini-relats de horror 

El cel és negre i cau una pluja de gotes grosses i fredes. Un llampec il·lumina una casa vella i abandonada. Estic xop i corro a refugiar-me. 

Tremolant de fred sento un riure curt. Amb la llum de la llanterna miro per veure si hi ha algú més.  

El terra, manca sota els meus peus. Caic rodolant pels esglaons. Sento  els xisclets de les rates en la seva fugida.  

Caigut a terra aparto les teranyines que m’envolten. De sobte ressona una cruel rialla. 

Una mà em rodeja pel coll. Sense fer-me cap mal una fulla afilada i fina em talla la jugular.  

El parany era preparat, la presa era jo i la mort m’ha atrapat.

Miquel Pujol Mur