divendres, 27 d’abril de 2018

RELLOTGE DE SOL DE SANT ISCLE DE COLLTORT



Rellotger, rellotger
on t’has amagat
que les hores
s’han esfumat.

Miquel Pujol Mur
Fotografia. M. Rosa Planell Grau

dimecres, 25 d’abril de 2018

UN ROSER PER SANT JORDI


Es va aixecar molt aviat al matí, era el dia de sant Jordi i tenia ganes de sortir i gaudir de l’ambient festiu del dia. Passejar entre les parades de llibres i roses, respirar el perfum de l’aire del matí i de les flors, omplir la retina dels vius colors d’aquestes, admirar la rosa groga, estrella d’aquest any  per la seva simbologia de llibertat. Tenia ganes de buscar els llibres més adients per regalar. Ja havia pensat algun títol pel marit, però li faltaven encara els dels fills i néts.

Mentre s’estava arreglant anava pensant en quins llibres compraria, quin agradaria més als més menuts;  algun conte especial pels petits, que sempre esperen amb interès el llibre de l’àvia. Ja espero amb il·lusió les roses que em portaran avui- pensava- No sé perquè em fa il·lusió que me'm regalin forces  en aquest dia, m’agrada reunir un bon grup de roses que les poso en un gerro, després deixo que s’assequin ... Fins fa poc la dona tenia les seques de l’any passat , que va llençar per fer lloc a les d’aquest any. A veure quina serà la primera que em portaran –pensava contenta.

En aquell moment arriba el marit que feia estona que havia sortit i després de fer-li un petó i desitjar-li un ...” Bon Sant Jordi”  li va donar un paquet gros ben embolicat. La va dona arrencar depresa el paper lluent i va aparèixer una torreta amb un gran  roser ple de roses i poncelles vermelles,
¾    Com t’agraden tant les roses  amb aquestes en tindràs bona part de l’any.

La dona li va tornar el petó i li va donar les gràcies amb cara de circumstàncies, va dir que li havia agradat molt i a la tarda  plantarien el roser al jardí. Dintre seu estava decebuda, però no calia amargar el dia a ningú.   Encara que llavors va pensar si en comptes de comprar el llibre que tenia pensat  per ell li compres un diccionari? No, no serè tant dolenta, però de ganes no me’n faltarien. Almenys espero poder aconseguir fer un bon ram, amb les roses  que em portin els demés.

Abril de 2018

SORPRESA!!! II


Girant-se el capità ens va dir:
¾     Els presento als senyors Puig, la Judith  i el Joan, una parella enamorada. Senyores Puig el presento al que seran els seus millors amics el senyores Grau, la Maite i el Salvador.

Quin ensurt i que ràpids va ser per amagar els nostres sentiments. Vaig acostar la galta per rebre un petó del Joan i a cau d’orella vaig xiuxiuar-li:
¾     Cabró! – i ell va murmurar.
¾     Meuca!

No vaig escoltar el que es deien el Salvador i la Judith però devia anar pel mateix camí. Però com som persones molt educades i no volíem fer cap espectacle vam callar i dissimular durant el sopar.

El capità parlava i parlava. Estava molt enamora’t de la seva Sami, segons ens va dir la seva tercera dona. Ens va voler  explicar les meravelles coitals que practicaven i que ella havia portat com a dot al matrimoni. De reüll vaig observar-la detingudament i sincerament és una formosa muller, alta i ben posada de sines. El que va estranyar-me, és que aquella nit era una mica trasbalsada mirant el bony que es marcava en el pantaló del cambrer.
En veure les carantoines del Joan a la Judith, em semblava que m’havien estat robades. Sort que el Salvador també  em dedicava tota la seva atenció sinó potser m’hauria posat a plorar. Mentrestant el capità és dedicava a posar-se copes de vi i més copes de vi, i la seva veu s’apagava i els ulls se li tancaven gairebé borratxo.

Quan va veure que ja ebri feia capcinades la seva estimada va desaparèixer sense que ell s’adonés i he de fer notar que el cambrer també, potser durant mitja hora una mica llarga va deixar d’atendre’ns. Quan va tornar a la taula el capità feia la becaina damunt la taula, el saló era buit de gent i nosaltres callats semblava que féssim de espelmes del dormit i l’adultera reina de les posicions sexuals. Va tornar alegre, enriolada i vermella de cara, només arribar a la taula es va veure una copa de xampany, potser per emmascarar un altre sabor i va fer petonets a la galta del seu espòs. Va acudir un altre cambrer a recollir la taula i vaig reconèixer l’assedegada mirada de la capitana tercera als pantalons del nouvingut.

El Joan va agafar-me del braç i em va portar mig empenyent-te fins la seva  cabina. Ja en l’habitacle va posar-me constra la paret i va cridar-me a la cara:
¾     Adúltera, com que m’enganyaves amb un altre.
Però no vaig acoquinar-me i empenyent-lo vaig bufetejar-lo- dient-li.
¾     Ah, Com que venies cansat i no se’t posava bé. Clar ja havies deixat les forces dins la bagassa de la Judit, malparit. Doncs ja ho veus em vaig buscar un  altre.
¾     Aquest si la seva dona em va dir que no podia. Que era impotent!
¾     Sí com tu. Doncs mira la que el cansava era jo. La teva estimada i oblidada esposa.

Llavors enrabiat va voler besar-me i va arrambar-se amb força. Sincerament ignoro la causa, si l’efecte. Vaig notar el seu ariet damunt la meva roba i vaig aixecar-la com si no vulgues que s’arrugués i de sorpresa allò dur i fort va entrar amb força dins meu. Vaig caragolar-me en mil i una postures. En cadascuna d’elles notava un fort plaer i vaig buscar més i més les formes que més sentia el coit. Finalment vam caure en el llit mig despullats i la ràbia que sentíem encara feia que gaudíssim més i més.

Esgotats vam parar, va agafar la seva roba i va marxar. Poc després entrava el Salvador. La seva cara era una poesia, estava desencaixada i de seguida vaig saber que el seu encontre havia estat una còpia del nostre.

L’endemà ens vam trobar i vam mirar de parlar civilitzadament, Va ser difícil ignorar els retrets que corrien d’una parella a un altra. Bé vull dir de mitja parella a l’altra mitja, però en un principi van ser enverinats i punyents al màxim. Després ens vam asserenar  i vam decidir que tal vegada si, potser millor, a estones...  

La que ho va passar pitjar va ser la cambrera de les habitacions per que en el viatge no va saber mai qui era la senyora oi el senyor Grau o els Puig. Tan trobava un home o una dona en una cabina canviada.

Ara som separats però, vivim junts, ha estat la millor solució al nostre problema

Miquel Pujol Mur

dilluns, 23 d’abril de 2018

SORPRESA!!! I


Sóc la Maite i puc dir que em vaig casar molt enamorada del Joan. Durant deu anys hem estat una parella molt enganxada sexualment. Com des del principi no volíem tenir fills vam buscar les solucions adequades i hem pogut desenvolupar el nostre erotisme al màxim. Però fa un temps que un esta cansat o l’altre no li ve de gust i ens hem anat distanciant una mica. Ep! Això no vol dir que res de res, però la nostra freqüència ha variat i molt.

La baixa d’interès del Joan i les evidents mostres d’apreciar el meu ben format cos del Salvador, una company de treball, ha fet que estigui un xic encuriosida. I ja ho sabeu quan una persona esta una mica inquieta i li comença a picar el cuquet podem passar moltes coses.

Per que negar-ho, una relació extramatrimonial d’una estona de quan en quan no perjudica a ningú. Fa uns dies va haver el primer assalt i amb el Salvador vam acabar a l’habitació de neteja de l’oficina. Ens vam demostrar mútuament tota la sapiència acumulada en les nostres experiències sexuals. Com anava l’home i com em anava jo, excitats a més no poder. Segurament va ser més excitant perquè estàvem incomplint totes les normes matrimonials, de la moral i també les de treball en la nostra aventura. Em vaig moure, bellugant-me en mil posicions impossibles, prement-me contra ell per que notes el meu cos  i pressionant-lo per que fes mostra de la seva virilitat. Vol dir que cercàvem les més estranyes de les formes per treure el màxim de plaer.

Vaig quedar impressionada del seu saber i ell va mirar-me com si hagués trobat la deessa del plaer. Una nova Afrodita reencarnada en mi. Com la nostra relació va iniciar-se amb tan bon resultat vam decidir continuar trobant-nos en un lloc més adient. Quedàvem en la feina i en sortir havia un hotelet, proper i amable, que ens brindava l’ocasió per les nostres encontres amatoris. També he de dir que la paraula amatoris no és real, almenys al principi, no havia amor només erotisme. Poc a poc vam arribar a un punt d’estimació que tal vegada sí podria dir-se una espècie d’amor. La millor paraula podria ser complicitat.

Va explicar-me que amb la seva dona, la Judith, el principis van ser molt apassionats, mes amb el pas del temps havíem minvat extraordinàriament en la seva fornicació. Sí que s’estimaven, però com en el meu cas la sexualitat havia decaigut molt. Pràcticament, el mateix que el Joan i jo. Com no trobàvem a casa el que desitjàvem per fi ho havíem trobat junts. Això si vam acordar sempre complir amb els nostres respectius cònjuges

Amb el Joan anàvem fent, ell tampoc em buscava gaire. Sempre estava molt enfeinat. Plegava tard i venia a casa carregat de treball. Un dia va anunciar-me que havia d’anar a una convenció i estaria més d’una setmana. Vaig contestar-li que aprofitaria per anar a veure als meus pares ja que feia molt temps que no els veia. Va semblar-li mot correcte.

Li vaig dir al Salvador i va saltar de content aquella tarda la nostra unió va ser més calenta que mai. De seguida vam fer plans, havia un creuer que feina una volta al Mediterrani de sis dies  i que encaixava perfectament amb la nostra llibertat matrimonial. Que ve que ens ho passaríem junts sense haver d’amagar-nos de ningú. Al despatx havia algun que quant ens veia, cap amb cap, somreia sota el nas. A un de nou, vaig haver de parar-li els peus. Que jo m’entengués amb el Salvador no volia dir que fos la bagassa del treball a punt per tots. Va retirar-se amb la cua entremig de les cames. La cua o el que fos! S’haurà vist!!! Per sort, pel Salvador la seva Judith començava un curs de pintura en una galeria de Londres.

El navili era immens, brillant, lluent com si fos acabat de pintar i enllustrar. Així ho vaig veure aquell matí en que ens vam embarcar. Van portar-nos a l’habitació i com l’aventura ens havia enardit els sentits vam decidir començar sense esperar més una de les nostres pràctiques sexuals. El nostre joc va ser tan brillant que vam tornar a repetir. Quan arribaven al paroxisme de l’orgasme descansàvem i després tornàvem. Ens van fer portar el dinar a la cabina. I entre una cosa i l’altra vam passar el nostre primer dia. A la nit ben vestits i empolainats, només indicava els nostres afers sexuals unes ulleres fosques i molt marcades sota uns ulls minvats, vam baixar a sopar. Un cambrer ens havia anunciat que el capità ens convidava a sopar a la seva taula.

El mestre de sala al veure’ns va saludar-nos molt servicial i va dir-nos:
¾     El capità esta molta content d’atendre’ls a la seva taula per que també hi ha una parella catalana com vostès que són molt simpàtics. Això sí com els senyors són molt reservats, deu ser un tarannà del seu país. No han sortit de l’habitació en tot el dia. O la la! L’amour. - Movent la mà per mostrar-nos el camí ens va fer travessar tot el menjador fins la taula principal.

El capità va corre a saludar-nos com si ens conegués de tota la vida. La seva senyora, una formosa i exuberant dona, molt més jove que ell, també ens va abraçar i petonejar com si fossin de la família.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

diumenge, 22 d’abril de 2018

TRES BONS AMICS



  (Intent de “Caixes xineses” )

La ventafocs, la vaca, el patufet.

Aquella noia tant eixerida que  li deien Ventafocs estava netejant la casa i cantava alegrament, ara que la madrastra i les seves filles havien sortit. Cantava la cançó del Patufet,  i de sobte va començar a pensar en aquell simpàtic personatge que havia conegut l’any passat, un dia que havia anat al bosc a buscar bolets i va estar a punt a punt de trepitjar-lo.

En Patufet, amb la seva barretina vermella, va fer un xiscle i es va agafar a l’arç on estava collin aranyons i allà vaig veure aquella coseta vermella  que es bellugava. Em va explicar que com era tan petit havia de vigilar molt perquè no el xafessin . Era un vailet molt eixerit i li agradava sortir a fer encàrrecs  i ajudar la gent.

En Patufet, xerrava i  xerrava i la Ventafocs l’escoltava entusiasmada. El pitjor dia va ser el que em va passar amb aquella vaca –em deia- Si, ja se que els que ho expliquen diuen que era un bou, però en realitat era una vaca la que és va menjar la col amb jo, que estava a sota resguardant-me de la pluja. Quin neguit i quin fàstic ser allà dins la panxa, però la vaca es va donar compte que s’havia cruspit un nen, jo li feia pessigolles a la panxa, i sentia com feia grans esforços per treure-se’m de dintre. Fins que el final va fer uns quants pets i amb un de molt gros vaig sortir disparat cap a fora , brut i llefiscós, però més alegre que unes pasqües. Ah! I des de llavors ens van fer molt bons amics amb la vaca.

Mira, em sembla que ara ve per allà, sento el dringar de la seva esquella. Quan les vaques pasturen prop d’aquí sempre ens trobem i fem la xerrada. Amb la mà aixecada senyalava la vacada que s’apropava .Una va sortir del grup que anava i va enfilar direcció on érem, pel cami va collir una flor pel la noia que estava amb el seu amic.

Va saludar amb un gros muuu...al  Patufet i després de les corresponents presentacions va començar la xarrameca.  Sort que us he trobat, perquè avui estic molt trista i només trinc ganes de plorar, -va etzibar la vaca-  i va començar a explicar com ahir al vespre se li van emportar al seu petit vedell, bé,  ja era una mica gran i aquells homes dolents sempre fan el mateix, se’ls emporten per engreixar a un alte lloc i després els maten perquè els humans puguin menjar carn. Feia uns bramuls, mentre marxava, encara els  tinc ficats  al cervell. com cada vegada que això  passa estic uns dies molt trista.

Tan la Ventafocs com el Patufet es van commoure davant el  que explicava la vaca  i van intentar  fer-li costat en un dia tant tràgic per ella, a més li vam prometre que a partir d’aquell moment no  menjarien carn de cap mena, ja que ells no volien contribuir a la matança d’animals. Des de llavors de tant en tant es reuníem els tres amics i s’explicaven les seves aventures i desventures.

La Ventafocs ja havia acabat de fregar i unes veus la van tornar a la realitat , les seves germanastres havien tornat,  i l'hi ensenyaven les quincalles que havien comprat per donar-li enveja, però ella les va deixar amb  la paraula a la boca i els va dir que havia de sortir per reunir-se amb els seus amics. 

Febrer de 2018


divendres, 20 d’abril de 2018

L’OBRA D’ART


Treball del taller d’escriptura segons idea de la professora

L’exposició és rutilant de llum i de gent. Les obres són il·luminades buscant que les ombres embelleixin al màxim les peculiaritats de les obres ofertes als ulls entenedors d’un públic d’alta categoria.

Enmig de la sala i dalt d’un pedestal s’ofereix a la vista enlluernada del personal l’obra mestra, la pedra iniciàtica, al voltant de la que gira el tema. Res ni les obres  de Picasso, Miró o Rubens col·locades a les parets criden l’atenció del heterogeni públic i dels crítics més entesos.

S’escolten exclamacions d’admiració. Les càmeres fan multitud de fotografies. Els espectadors, xinesos i japonesos, amb els seus smartphones de darrera generació, envien les imatges preses de  diversos costats als components dels seus grup de whatsapp. Allò és la genuïna i única expressió de l’art modern.

Un moderador des d’una petita tribuna narra amb veu tremolosa d’emoció els detalls, la textura, els colors de fons de les flors del coixí. Quan baixa un altre expert puja i dona raó de la negror, l’aspror i la força de l’element que culmina l’obra bàsica i serveix de clàmide  per donar llum orientadora del súmmum artístic.

En un racó una dona que pel seu vestit proclama el seu treball de netejadora li diu a una companya de feina.
¾     S’ha de ser un ximplet i un tanoca com per un coixí i un esborrador brut i negre de sutge  pagar 5000€.
¾     Ai noia! És que nosaltres no entenem res d’aquesta moguda de la gent de calers.

Miquel Pujol Mur

dimecres, 18 d’abril de 2018

MURALLES IBÈRIQUES DEL TURÓ DE MONTGRÒS. EL BRULL. OSONA.

En una de les nostres sortides de descoberta a diferents contrades catalanes visitàvem l’església d’El Brull. Per l’oficina  d’informació del lloc ens assabentàvem de l’existència d’unes muralles ibèriques molt properes.



Les muralles del Brull o de Montgrós van ser descobertes l'any 1974, i encara estan en curs d'excavació i de restauració per part del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. Segons es desprèn dels informes de les excavacions, es tracta d'una construcció defensiva dels ibers ausetans, construïda entre els segles IV i III aC. amb importants reformes a l'època romana.

En els seus estrats hom hi ha descobert importants restes de ceràmica àtica. El seu descobriment ha estat important per a l'estudi del món Iber, i més concretament dels Ausetans.

Al Montgrós es fa palès el costum del pobles ibers de construir sobre turons.
És el jaciment ibèric més important del Montseny. El primer poblat data del segles VII aC. i forma part de la ruta dels Ibers.

La muralla  datada del segle IV aC., i destruïda cap el 200 aC. en algun dels enfrontaments de les tribus ibèriques contra el domini romà bé en el marc de la Segona Guerra Púnica (218-201 aC), bé durant la revolta sufocada pel cònsol Marc Porci Cató el 195 aC. La muralla que constitueix el principal atractiu del conjunt arqueològic té unes mesures de 150m de longitud i 3m d’amplada de doble parament precedida per un fossat que tancava l’istme de la península del Montgròs, conjunt que formava un recinte fortificat. Aquesta fortificació controlava una de les vies de penetració a la Plana des de la costa, per Collformic.



Fou construïda sense fonamentació sobre la roca verge i/o sobre un estrat d'argiles vermelloses amb restes d'un anterior establiment. La part central de la muralla s'aixeca sobre una plataforma natural lleugerament elevada. Als límits sud i nord d'aquest promontori natural, es construïren dues torres trapezoïdals contiguament a les quals la muralla continua fins trobar els cingles. La porta d'accés se situa al costat sud de la muralla, defensada per un petit baluard i per un doble parament a l'esquerra. El material utilitzat per a la construcció és la pedra calcària de la zona, amb blocs mitjans lleugerament escairats, d'aparença irregular i amb tendència a formar filades. A les cantoneres els carreus estan tallats.


En l’espai davant de les muralles una escultura d’Emili Colom i Comerma serveix d’homenatge a AMUSIC, príncep dels Ausetans segle III aC.

Les muralles de Montgròs, o muralles del Brull, són unes construccions defensives dels ibers ausetans que tanquen l'estret de Montgròs, al municipi d’El Brull (Osona). És una obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur
Fotografia: M. Rosa Planell Grau