dimecres, 2 d’agost de 2017

FEM VACANCES

Fem vacances. El blog també l'afecta  la calor i necessita fer unes setmanes de descans, per aixó ens agafem unes setmanes de vacances.

Amb aquestes imatges refrescants del Berguedà us desitgem un Bon Estiu. 

Riera de Merlès


Pantà de la Baells.


Zona de la Font Negra

Fonts del Llobregat


Al setembre tornarem de nou a estar amb vosaltres.

02/08/2017/

dimarts, 1 d’agost de 2017

L’ESCAPADA DE CARNESTOLTES IV

Molts caps amb la cara esparverada han sorgit d’altres sofàs com per art de màgia.
¾     Sí, jo. Què creus què per una rucada com aquesta estava disposada a perdre el marit.
¾     Però, tu sabies...
¾     Clar! La de l’agència de viatges em va trucar per preguntar-me si el bitllet i l’estada l’havia contractada a part. 

Paulatinament els caps desapareixen tan ràpidament com havien emergit. Cadascú vol aprofitar els darrers moments per complaure i complaure’s. La Sara i el Joan continuen el seva conversació:
¾     Però jo et vaig dir que ...
¾     Vaig indagar una mica. La teva secretària va confirmar-me que no havia cap convenció, ja que el director és al Japó. Per tant he anat seguint pas a pas el teu camí.
¾     Així que sabies amb tot moment que era jo!
¾     I haguessis estat més alerta o més decidit a l’hotel ja haguessin fet el que hem fet aquí però més discretament. Com sempre temps el cap als núvols.
¾     Tant obcecat puc haver estat que he fornicat amb la meva pròpia esposa i no m’he adonat. Però avui m’has fet coses que mai m’hauries fet a casa.
¾     Tret de la depilació mai m’has demanat res més.
¾     Pensava, que...
¾     Ai! Sempre pensaves però mai actuaves.
¾     Ara què?
¾     Doncs a acabar el carnaval. Prou calers ens ha costat. Fruint-lo fins la darrera copa i després a casa.
¾     I serà sempre com avui?
¾     Avui he fet un gran pas per no perdre’t i no em penso penedir. Però poc a poc. Va, digués alguna cosa que m’agradi.
¾     Sara, t’estimo! Est molt valenta.
¾     Ja era hora! Jo, també t’estimo, si no mai hauria vingut. Ep! Sense recances! Sense cap ni una!  

En acabar el carnaval una parella molt enamorada agafa un avió en direcció a la seva població. 

Miquel Pujol Mur

diumenge, 30 de juliol de 2017

UNA LLIMONADA SIS PLAU

A la tarda, la calor era asfixiant, no és veia ningú pel carrer i encara em faltava una hora per la visita al especialista , però m’havia d’adaptar a l’hora del bus per anar a la capital de comarca on tenia consulta l’eminent especialista que feia  dos  anys que em tractava aquella dolència pulmonar.

Per  refrescar-me una mica vaig entrar en l’únic bar que hi havia per aquella zona, pensant que l’aire condicionat em retornaria una mica, mentre prenia una beguda refrescant ben fresqueta,

¾    Una llimonada sis plau? –vaig demanar al noi que hi havia darrera la barra.

Seguidament em vaig asseure en una taula buida, com quasi ho eren totes  i ja començava a entendre el perquè. L’aire de dins s’assemblava al de fora de calent i fastigós. Dues finestres obertes, en lloc d’airejar un xic, encara feien que entrés més la calor de fora. La veu del cambrer rem va sobtar,

¾    Que em pot ensenyar el carnet d’identitat?
¾    Escolti, per prendre una llimonada, no crec que li hagi d’ensenyar res.
¾    Sis plau. Ensenyi’m el DNI o aviso a la policia.
¾    Per quina raó li haig d’ensenyar. Només vull una llimonada.
¾    Quan m’ensenyi el DNI li portaré la llimonada.
¾    Doncs se la confita i jo foto al camp

Vaig anar per aixecar-me i recollir el paquet que portava, quan aquell home em va agafar pel braç i em va fer tornar a seure. Ja em vaig esparverar una mica.

¾    Va, a veure,  truqui a la policia –li vaig dir.

Ja no va caldra dir res més. En aquell moment entraven a l’establiment cinc o sis mossos d’esquadra, apuntant- me amb les pistoles i cridant que no em mogués. Em vaig quedar tremolant sense ni moure un dit del peu.

¾    El paquet, no toqui el paquet i vingui cap aquí.
¾    A veure que això és meu.
¾    Que hi porta a dins? Va preguntar un mosso.
¾    Són unes ampolles de vi, per regalar al metge que vaig . Amb tot el vostre cuento  anat d’hora arribaré tard.
¾    Ensenyin el DNI, o no surt d’aquí.

Tal com estaven les coses vaig pensar que el millor era donar-los-hi el ditxos document. Vaig obrir la bossa de mà. Vaig re buscar entre les coses, i .... no podia ser, l’havia deixat a l’altre bossa. Em vaig posar molt nerviosa. Vaig creure que ja em deteníem. Suava tinta, i amb cara de circumstàncies els vaig dir,

Senyors, ho sento, el DNI me l’he descuidat a casa, si els serveix aquí porto la citació de visita del metge i la targeta sanitària.
¾    Va ensenyi’m aquest papers – va dir un, mentre se li escapava un somriure per sota el nas.
¾    Ara faci el favor d’obrir aquest paquet – va dir un altre
¾    Amb el que m’ha costat d’embolicar.

Mentre treia del embolcall del paquet i els mostrava les tres ampolles de vi que hi havia dins , els vaig dir,

¾    Em poden explicar que es el que carall passa? Què es tot això de molestar la gent.
¾    Bé, tenim un avís que un perillós delinqüent  i terrorista ha estat vist per aquets indrets de la ciutat i la descripció coincideix  amb vostè i la seva vestimenta i  ho havíem de comprovar...

Després de tornar-me la citació, la targeta sanitària i el paquet desembolicat, vaig sortir d’allà esperitada, acalorada i assedegada.

10/05/2017/



divendres, 28 de juliol de 2017

L’ESCAPADA DE CARNESTOLTES III

La dona dubta uns instants però finalment respon:
¾     Jo, Amelie. I tu...
¾     Quin nom de so més agradable!!- i llavors repeteix com en un encanteri. – Amelie!!! Amelie!!!.- finalment contesta.- Jo, Joan. 

L’orquestra inicia altre cop la música. La parella torna a ballar. A ballar ben arrapats i malgrat els vestits noten, en el seu cos a cos, el foc que encén tots els sentits del seus cossos.  

El Joan i per que no dir també la muller, tenen tots els sentits en plena ebullició. L’excitació de l’amic particular nota la escalfor del cos de l’Amelie. Igualment xopes de suor les sines d’ella s’oprimeixen en el cos baronívol. Ja exacerbats tots el sentits, el Joan ha proposat:
¾     I sí?
¾     Per que no!
¾     Vols anar a...
¾     Qui ens ho priva...
¾     Ningú!
¾     Potser penses en la teva parella. Per què també en tens.
¾     Penses tu, en el teu home.
¾     Pobre home! Pensa que trobarà. No sé què?
¾     Anem! 

Agafant-la per la cintura, ben afermat l’un i l’altre han sortit de la sala per buscar un lloc més íntim per satisfer els seus desitjos. Han tafanejat diferents sales fins que han trobat una, segurament la biblioteca de l’antic palau, que malgrat les veus en veu baixa i alguns que altre sospir i gemec mal dissimulat, també algun crit ofegat, ofereix una sèrie de sofàs de grans proporcions per folgar discretament. 

Mig vestits, mig despullats, sense cap vergonya inicien el joc de parella. Tal vegada poden ser observats per altres també dedicats a la feina de gaudir. Això encara ho fa més excitant. 

Ha trobat el Joan unes sines goloses de ser xuclades. Ha baixat cos avall i ha trobat, mai l’havia complagut la Sara malgrat ho havia demanat en múltiples ocasions, un mont de Venus  fi i llis. S’ha abocat com si fos el paradís, entre mostres de gran delit de la dona. Igualment ha estat complagut, mostrant per part de l’Amelie un gran plaer. Sembla ben bé que vulgui extreure les més profundes llavors del seu interior. Poc després cavalquen, tant damunt l’un com l’altre en una recerca de múltiples posicions. Al Joan li ha ofert un nou lloc per gaudir que mai li havia passat pel cap demanar-li a la Sara. Quina cara hauria fet i segurament emprenyada no li hagués parlat en una setmana o dos. Quin geni que té la Sara quan es rebota! 

El Joan ha gaudit plenament del sexe amb aquella dona que ho admet tot sense fer cap esgarrifança. Com són a les fosques s’han mig tret les mascares, però no havia pogut encara contemplar la  cara a l’Amelie. Aleshores un raig de llum filtrat per un dels cortinatges, ja comença a aclarir-se  el dia, ha il·luminat les faccions femenines.  El crit de Joan ha estat esgarrifós.
¾     Tu!!! 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

dimarts, 25 de juliol de 2017

L’ESCAPADA DE CARNESTOLTES II

Una veu incitadora, fosca i queda, amb una sorprenent modulació, com si fos d’un país rar i llunyà li demana perdó en francès. Si no hagués estat pels seus desitjos de viure la gran festa de bon grat hauria perseguit  a la formosa dona. Però el moment màgic s’ha trencat i la dama ha fugit lleugera com una gasela a una habitació propera.  

El Joan té una invitació, pagada a preu d’or, a un palau de gran categoria que deixa els seus salons per gaudir dels excessos carnavalescos. Ja que vol tenir una aventura, només una en la seva vida, aquesta ha de ser extraordinària.  Una odissea completament especial i de categoria. 

Una gernació d’homes i de dones balla en la gran sala adornada amb mil oripells. Pren i es beu dues o tres copes de xampany de les cambreres o cambrers que passen contínuament. Altres servidors també li ofereixen en les seves safates algun petit piscolabis. Tant andrògina és la indumentària dels criats que el Joan li hauria fet por intentar tenir cap relació amb ells, al no saber reconèixer a quin sexe s’amaga sota la vestimenta. 

Aleshores ha vist a la mateixa dona amb qui ha ensopegat en el passadís de l’hotel. La gentil dama que l’havia fet sentir jove i ardent com si la meitat dels seus anys haguessin desaparegut de cop i volta. En el seu pensament es veu com un xicot de vint o vint-i-dos anys que vol perseguir la papallona d’un somni. Però en un pla menys idíl·lic, molt més carnal. Els miratges, la fantasia i la poesia de la joventut han quedat força enrere. 

Ha anat al seu encontre, ella sembla que també l’ha reconegut. Li demana per ballar una d’aquelles danses. Després, sense cap vergonya han seguit ballant, però el Joan ha aprofitat per buscar el cos a cos que li fes veure el seu anhel. Ella no fa cap signe d’estar molesta. Encara més, el seu entrecuix es mou inquiet contra el membre exaltat de l’home. 

Un cop parada la música la muller li demana suaument, amb aquella veu tan seva, una copa de xampany amb l’excusa de la set. Mentrestant s’asseu. El Joan ràpidament pren la copa d’una safata i li ofereix galantment. Ella li dona les gràcies amb el seu rar parlar. Una barreja de diferents parles. Ell li pregunta si per casualitat és catalana per la sonoritat de la seva veu. 

Ella li nega amb una rialla i li contesta:
¾     Sóc francesa, de Perpinyà, i per això potser alguna paraula té alguna semblança vocal, però he viscut molts anys a l’estranger.  

L’home li pregunta:
¾     Vostè deu ser casada? El seu marit la deixa sortir essent una dama tan desitjable. – ha estat a punt de dir femella, “femme” en francès però s’ha contingut.
¾     Mon mariè, és pescant “gamousinos”.
¾     “Gamousinos”, no sé que són.
¾     Jo crec que ell tampoc. Purament és una excusa per dissimular altres vicis i sortir amb el amigots.
¾     Beneït! Jo ha una dona com tu, la mantindria vigilada tot el dia. Ets meravellosa, ets la més formosa de totes les dones del món. Per cert,  com et dius? 

Continuarà ...   

Miquel Pujol Mur

diumenge, 23 de juliol de 2017

SORTIDA A RIPOLL


Ahir dijous, vam fer una escapada fins a Ripoll, tot i que no es massa lluny de casa, feia  temps que no hi havíem anat. Havíem quedat amb uns amics de Tarragona, que estaven uns dies a Camprodon,  de trobar-nos i passar el dia junts.

Era un dia clar i brillant, no tan calorós com els anteriors, feia sol però un airet suau que cap al migdia es va fer un xic xafogós.  Cap a mig matí, van aparèixer  grosses  nuvolades  entelaren  el  cel, presagi del xàfecs de la tarda. Després d’esmorzar    i  passejar pels carrers del centre històric ja vam anar cap al monestir que havien decidit visitar.

En arribar a la plaça que vam poder admirar l’edifici que s’aixecava majestuós  davant nostre. El monestir benedictí de Santa Maria de Ripoll, fundat per Guifré el Pilós cap al 880. Va arribar al màxim esplendor en mans de l’Abad Oliva.  La gran portalada del s. XII, en forma d’arc triomfal, una gran obra de l’escultura monumental a Catalunya, també coneguda com la bíblia de pedra. Dintre hi trobem les tombes de Guifre el Pelos i de Ramon Berenguer III  i IV entre altres.

Edifici que ha passat per diverses ampliacions i destruccions. La gran destrucció de 1935, durant la primera guerra carlina,  on es van saquejar tombes, profanar i destruir altars i relíquies, llibres ,  la  destrucció del Escriptorium amb el gran volum de llibres , i pergamins,  que conformaven els inicis de la nostra  tot va cremar en l’incendi . 
  
La restauració del conjunt, va ser cap el 1868- 1893, per Elies Rogent  i impulsada pel bisbe de Vic, Josep Morgades, .si van tornar les restes dels antics comtes i abats que van poder ser salvades de la destrucció.


Ens trobem davant de la gran portalada del s. XII, una de les obres més importants de l’escultura romànica  monumental de Catalunya. La majestat Central, les escenes bíbliques i al·legòriques esculpides en la  pedra, els apòstols, l’antic Testament, Vam comentar la forma didàctica que tenien en aquells temps per fer comprendre les veritats teològiques al poble analfabet i senzill  d’aquella època.

L’església, correspon al temple aixecat per l’abat Oliva, si bé ha sofert  diverses modificacions, per esfondraments. L a part més genuïna es el creuer i els set absis, m entre que el cimbori que s’aixeca sobre el creuer i  la volta aplanada de la nau central  i les pilastres i columnes que separen  les naus laterals son degudes a Elies Rogent. Davant les tombes de Guifre el Pilós i de Ramon Berenguer III  ens emocionem  estar davant dels inicis de la nostre història.


El claustre, altre peça principal del conjunt,  lloc d’esbarjo i recolliment des monjos. Quatre galeries de dos pisos amb arcuacions motllurades de fulles d’acant sostingudes per dobles columnes, que envolten el pati, els capitells inspirats en l’estil corinti o bé en temes iconogràfics de l'època, animals,  monstres i latres del bestiari.
Des de fora contemplem de nou el conjunt i  l’únic campanar que resta sencer, encara que modificat la darrer pis i el coronament emmerletat i ens allunyem  del lloc per anar a dinar a un restaurant de la plaça porxada on l’havíem encarregat.

A la tarda, la negre nuvolada amenaçant tempesta  va fer que ens acomiadéssim aviat dels amics  per arribar al nostres  destins  sense gaires ensurts, encara que abans vam gaudir del espectacle del  l’aiguabarreig de les aigües dels rius Ter i Freser que a la sortida del poble s’unien en un bonic espectacle natural, formant un sol riu.  Poc després d’arribar a casa l’aigua va començar a caure  a bots i barrals al lloc on una hora abans passejàvem.


21/07/2017/

divendres, 21 de juliol de 2017

L’ESCAPADA DE CARNESTOLTES I

El Joan és a punt d’agafar l’avió a l’aeroport de Girona en un vol que l’ha de portar a Venècia. La perla de l’Adriàtic, la ciutat dels canals. Mundialment famosa, a més d’altres coses, com la seva Biennal d’Art, el festival Internacional de Cinematografia i principalment pel seu bulliciós i esbojarrat carnaval. Els motius del Joan no són culturals ni cinematogràfics, sinó que senzillament vol fer una escapada sexual lluny de casa. I el carnaval li brinda l’ocasió en safata de plata. 

Fa més de vint anys que està casat amb la Sara. Malgrat que no té res a dir d’ella, considera que la seva vida amorosa ha anat decaient molt des de fa anys. La veritat és que el desig juvenil ha minvat i la monotonia s’ha apoderat del seu matrimoni. D’excuses n’hi ha moltes: els fills, els treballs dels dos i la família. Sí, la família també, per què haver de suportar a dues sogres que cadascuna ho fa millor que altra, que estima més que l’altra i que tiba pel seu cantó més que l’altra, fa que en nombroses ocasions el mal humor arribi al tàlem matrimonial. Totes aquestes raons són la causa que els encontres sexuals no tinguin la intensitat del principi. 

Quan puja l’escala de l’avió nota en el seu interior la lluita entre si de dues estranyes i oposades sensacions. Les dues es contradiuen: una és que creu que encara estima a la Sara, i l’altre és purament l’excitació de l’aventura.

Amb l’excusa d’una convenció de l’empresa ha preparat la seva estada a la capital del Vèneto. Per dissimular-ho s’ha emportat el maletí de treball (tipus pilot) amb alguns documents, pocs, i la poca roba que compta necessitar per aquest tres o quatre dies de disbauxa total. 

Una vegada arriba a l’hotel comprova que està situat, com va sol·licitar a l’agència de viatges, al centre neuràlgic de Venècia, prop del Canal Regio, la plaça de Sant Marcos i de l’esdeveniment festiu.  Deixa el maletí i surt a comprar-se una disfressa de noble venecià. També la seva corresponen perruca perquè el front del Joan comença a tenir unes entrades força pronunciades. I com no podia ser menys la tradicional màscara per dissimular les seves faccions. 

Al capvespre la festa ha començat. Les góndoles recorren el gran canal ornades de mil colors. Els gondolers canten les mil meravelles de l’amor. Els “vaporetto” ben engalanats porten una gentada disfressada amb vestits de tots els colors de l’arc de Sant Martí.  

L’alegria i el bullici de la gent es tramet també al Joan. Tot és tan diferent a la vida vulgar i quotidiana de la capital on viu. El Joan ja no pensa en res més que fruir del carnestoltes. 

Abans quan ha sortit de l’habitació per sopar ha ensopegat amb una dona que l’ha enardit. Vestia la muller un vestit de grans farbalans que li modelava extremadament el cos. Se la veia bastant alta, amb una cintura meravellosa i unes turgències davanteres tan pronunciades que no ha pogut més que excitar-se. Una rialla continguda ha sorgit de la seva boca de la dona, com si fos el dringar d’una alegra i gentil campaneta, malgrat la màscara que cobria la seva cara.  

Continuarà ...   

Miquel Pujol Mur