UN DIA ABSURD.

Sona el despertador a les 7:30 hores com cada dia. Havia de ser un dia com qualsevol altre. Em llevo, faig les rutines de cada dia: em dutxo, m’afaito, preparo el cafè, les torrades. Poso la radio, escolto les noticies del dia, com sempre, les noticies no podien ser més catastròfiques i pessimistes.
Tinc un amic que pateix trastorns d’angoixa, parlant, em va comentar que el seu terapeuta li havia aconsellat que durant un mes no escoltés cap tipus de noticies, ja que aquestes darrerament, basant-se en els seus estudis clínics, provocaven alteracions en la conducta humana. Els mitjans mediàtics sembla que s’han proposat acabar amb la poca tranquil•litat que ens queda a les persones. Potser sí que el que volen aconseguir és crear una consciència col•lectiva basada en la por i l’ inseguretat, perquè donem part de la nostra llibertat a les institucions que ens governen a canvi d’una seguretat manipulada.
Sovint em desperto a mitja nit neguitós pels mals somnis que tinc; somio que estic en un mon diferent on totes les persones som iguals; totes tenim el mateix rostre, el mateix físic,i, el que és el pitjor: tenim els mateixos pensaments, som clons genètics, no tenim personalitat pròpia; és com viure en la societat que va descriure George Orwell en la seva novel•la 1984, una societat aterradora on la vida està constantment sota la vigilància del Gran Germà.
Aquest mal son el visc amb tanta intensitat que al despertar no sé diferenciar entre la realitat i el somni. Per comprovar que sóc jo, em llevo, em miro en el mirall, em palpo la pell i em dic: el meu nom és Joan, tinc 40 anys, sóc professor de literatura en un institut de secundària. Mica a mica recupero la calma i prenc consciència de la realitat, de qui sóc, on sóc, què vull i on he d’anar.
Bé, continuant amb el meu despertar, per a mi és un hàbit posar la cafetera al foc i engegar la radio, abans de fer-ho ja sé que tot seran males noticies, se que no és la millor manera de començar el dia perquè te’l amarguen abans de sortir de casa. Crec que el somni que m’angoixa no és tant irreal, per què si no, perquè repeteixo cada dia la mateixa rutina, perquè no introdueixo canvis que em facin sentir un ser diferent, que sóc jo qui decideix que vull fer i no deixar-me dur per la rutina del costum. He de plantejar-me seriosament aquest pensament.
Continuaré explicant el que vull dir. Havia de ser un dia normal (segons que s’entengui per normal, clar); sóc un home meticulós i endreçat (potser massa), quan surto de casa tot ha quedar en ordre i no em permeto descuidar-me res que pugui necessitar a la feina.
La primera anècdota del dia fora de lloc va ser a l’escala on visc, vaig topar amb el veí del 3r 1a. Em diu: -bon dia Joan, desitjo que tinguis un dia ple d’amor, que tots els teus somnis es compleixin!-. el desig en si no té res de particular, si no fos per la nefasta relació que tenim, lo normal entre ell i jo és que ens ignorem. No vaig reaccionar a temps i no vaig dir res. Seria molt llarg explicar perquè no som amics i no bé al cas, sols diré les primeres paraules que em va dir quan vaig trucar a la porta de casa seva per presentar-me: - si no vols tenir problemes amb mi, quan em vegis no em saludis mai, t’ha quedat clar! -I tant clar que em va quedar, ara podeu entendre el perquè de la meva reacció.
Tinc la sort de tenir la feina a prop de casa, puc anar caminant. Passo per davant d’una escola de primària, quelcom em crida l’atenció: tot i que era l’hora del pati, regna un gran silenci. Aquest silenci m’esglaia, em recorre una tremolor per tot el cos i s’apodera de mi una suo freda. Durant uns segons no entenc perquè reacciona així el meu cos; cerco una resposta i la trobo: el silenci em recorda un cementiri en plena nit fosca, una nit en la que si mires al cel, sembla que hagi desaparegut, l’atzabeja és tant intens que et fa dubtar si alguna vegada ha existit el cel.
Torno a caminar i deixo enrere aquest pensament tant llòbrec.
M’atanso davant el semàfor vermell; espero que es posi verd, de sobte, una llum blanca, potent, s’apodera de mi, intento esbrinar d’on bé, per més que ho intento no aconsegueixo esbrinar el seu origen.
El semàfor es posa verd, travesso el carrer i continuo el meu camí.
El record de l’ imatge de la llum no m’abandona; mai havia vist res semblant: la llum era blanca, d’un blanc pur, sense cap mena de contrast, estàtica, un cercle perfecte; perdut en aquesta imatge, de cop i volta em trobo sol dins de la llum, en un espai tant reduït que em provoca claustrofòbia, l’espai cada vegada es torna més i més petit, fins al punt que la llum i jo som la mateixa cosa, una sola energia.
A mesura que passava el temps, perdia la consciencia, en els pocs moments que era conscient sentia angoixa, incomoditat, no era jo, estava envaït per una força que m’oprimia, però a l’hora em reconfortava, quina barreja de sensacions! . On era?, què m’estava passant?. Estava mort i no ho sabia?.
Notava que la llum canviava de color, d’això era conscient. Del blanc va passar al blau, després verd, groc, marró, gris, fins que va ser negre, un negre perfecte.
En aquella foscor va fer acte de presència la por, estava mort i no volia creure-m’ho!, però si estava mort, perquè sentia por, era absurd. Quelcom em va cridar l’atenció, el que corroborava que no podia estar mort, unes siluetes que em voltaven i no paraven de traginar. Es movien d’una manera peculiar, eren cridats per una veu que canviava de ritme i les formes adoptaven el ritme de la veu. Jo no podia entendre què deia la veu per més que m’esforçava, la meva tossuderia no em va servir de res aquesta vegada, malament! (em vaig dir).
Tenia la certesa de que no estava mort, estava atrapat, però on?. El meu cervell cercava una resposta lògica, una resposta que em fes sortir d’allà on era, fos on fos. La meva desesperació augmentava davant l’ incertesa. No parava de preguntar-me si era jo qui estava en aquelles circumstàncies, potser no era jo!; doncs, si no era jo, qui era?, estava somiant?, la meva vida era un somni?, si era un somni volia dir que no existia, que no havia existit mai; el somni era jo!.
Si jo era un somni, qui m’havia creat?, de qui era el somni, qui somiava amb mi, a qui pertanyia?. D’on podia treure informació? Totes aquestes preguntes em van fer caure amb un profund abisme: sóc o no sóc, existeixo o no existeixo. Quin desconcert, quina absurditat, quin buit existencial!.
El semàfor es va posar verd, tothom que esperaven vam continuar el nostre camí, uns cap a la feina, uns altres de passeig i la resta, qui sap on.
I ara, on era?, al mon real o al somni, tot el que havia viscut, o somiat, era cert, tornava a ser jo, o era el producte d’un somni?. Havia estat en un altre dimensió com observador, era jo l’observat?.
Em pregunto si podré saber mai si sóc real o producte d’una ficció, si sóc jo el protagonista de la meva vida, o sols sóc un espectador que no pot crear res perquè no té ànima i pertanyo a qui m’ha creat com a propietat seva i només soc la seva titella.
Sento una veu interior que em diu: miris on miris, mai trobaràs la resposta!.

______________________