HEM PUJAT AL PANTÀ DE L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ

Aquest matí la Rosa Planell Grau i el Miquel Pujol Mur hem sortit per conèixer el pantà de l’Espunyola. La curiositat de veure sempre ens impulsa i ens ajuda a fer curtes caminades que moltes vegades es converteixen en bones caminades.
Per anar-hi s’agafa la carretera de Berga a Solsona i una vegada passat el poble de l’Espunyola trobem l’entrada de l’església del Sants Metges i poc després un nou trencall a mà dreta que diu “Camí del Pantà” i vam endinsar-nos per la pista de terra. Hi ha un magatzem i una mica més amunt vam aparcar el cotxe. Seguidament vam pujar a peu, guaitant els diferents camins assenyalats, fins un trencall que vam prendre equivocadament i només guiats per fort remor de l’aigua vam arribar-nos fins un petit saltant de la riera. Aleshores ja havíem notat la nostre falta de previsió al no portar el pertinent mapa. Vam recular per la pista i aprofitant-nos d’una bifurcació vam visitar l’església dels Sants Metges.

Llavors, trencant el dit de què els homes no pregunten, vam demanar informació i vam assabentar-nos que només ens faltava un tros de camí potser tres-cents per trobar el pantà. Retornats al cotxe vam seguir la pista fins els pantans perquè són dos un sota l’altre. La Rosa impulsada pel seu afany fotogràfic va fer la pertinent fotografia i vam tornar a casa amb l’assignatura pendent per un altre dia de prosseguir per la pista que esperem ens dugui a Coforb.
I ara intentarem escriure un mal conte sobre una zona de grans pedres, alguna de suggeridores formes.
Déu en crear la Terra, per residir l’Adam i l’Eva va buscar un punt apropiat, l’Edèn. I on va trobar aquest feliç lloc? Com no podia ser d’altra forma en una terra amb aigua, aire pur, arbres, muntanyes...On es pugues veure tota la magnificència del seu treball des del matí a la sortida del sol fins l’ocàs a la vesprada. On estimar-se a la llum de la lluna amb nits inoblidables observant el firmament i els estels. On només baixant les mans poguessin agafar-se els fruits de la terra: les móres, els aranyons, les groselles, els gerds i també els bolets. Amb una munió d’animalons que pastaven en les prats i els proveïen del necessari per la seva subsistència. On podia trobar millor lloc que el Berguedà?
Però aleshores ja ho sabem arribà la serp envejosa de la felicitat humana i els hi va portar noves fruites no conegudes, també plaents i van caure amb la temptació. Déu al descobrir la seva falta els castigar i també a nosaltres, la seva descendència, a treballar i sofrir. La majoria, altres només ficant la mà a l’arca comunitària en tenen prou a costa dels demés!!

Més Déu; aquí en falla la memòria, no he trobat res escrit; també va castigar a la serp. Enfadat com estava, privat de la sensació de benestar interior de veure reflectida la felicitat dels dos esser creats a imatge i semblança seva, malgrat la seva bondat no va poder deixar sense càstig al vil animal i va donar-li un cop de peu que el foragità muntanyes avall.

I mentre davallava dels cingles, queia en els xaragalls i rodolava pels estimballs aquell maleït dimoni poc a poc es convertí en pedra.

Ara trencat, oblidat, i sota la vigilància de la propera església ha restat castigat a què, poc a poc, l’acció de la pluja i del temps dissolguí la seva desafortunada presència durant anys i anys. Sota el pantà de l’Espunyola trobareu les seves despulles i en aquesta terra berguedana el que queda de l’Edèn.

Text: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: Rosa Planell Grau.
Berga, 14 juny 2012.