ÀMBITS DE CENDRA (1994)

(Fragments)

“...I la tercera part de la terra,

la tercera part dels arbres i tota

l’herba verda es va abrusar.”

Ap. 8, 7

On són els àmbits
per a dormir les fulles
de cada tarda?
Només les pedres nues:
cementiri de cendres.

Endins dels espais verds dels meus erols

el quart genet ha rebolcat la ràbia
amb esgarips.
La primera trompeta
ha esfereït el folre de els fulles.
L’he vist córrer rebent,
el vent submís
li obria pas amb dagues esmolades
i l’empenyia amunt per les dreceres
sense cap límit de velocitat.
I, com un foll, tots els rostolls ratllava
-pautes de dol enmig d’espais daurats-,
besava traïdor el sotabosc
i penetrava endins les fondalades
a descansar.
Reemprenia, després,
cursa veloç per coronar amb robins
les serralades.
Veig claror, no és d’estels;
núvols de fum me’ls priven.
Només albiro
la silueta ondulant de bombetes
darrera cada perfil de carena.
Com si l’estiu, fastiguejat de tedi,
es decidís a començar el pessebre.

 

Va començar com comença la tarda,
feixugament.
Galvana d’hores fa migdiada
en el raucar gansoner de granotes
dintre refugis d’aigua.
El sotabosc s’espanta:
sargantana que fuig
i no abasta solell segur.
Fràgil fenàs humilia les tiges,
les lianes tremolen,
el bosc sanglota fulles.
Arrels ardents
fan el cau irrespirable,
les velles soques, escorça d’avis,
finalment s’abranden.
Holocaust inútil per a no res.

 Orgull legítim

sent l’endins de pertànyer
a poble únic
que apaivaga desastres
amb branques solidàries.


Sobre dissorts encara la dissort

desplega mantes de silenci al tros
que temps enllà musicava rescloses
i arrencava la força de la terra.
Els arbres són fantasmes amb vestit
de dol, les pedres, nues, esquelets
clavats al cementiri dels paisatge.
La quietud inquieta les hores
i els grills no carrisquegen ja la nit
d’aquest oasi esdevingut desert.
Qui tornarà a refer-nos les margeres
abans no arribin pluges? Qui durà
vida als corrals eixordats per la mort?
Només la terra traurà rebrolls nous,
només la gent rebrotarà la terra.

Només vosaltres
que estimeu la terra
sabreu fer créixer
a sobre cada pedra
els brots de l’herba nova.

Ah, si aquest foc cremés les desraons
i convertís la mesquinesa en cendres;
si consumís l’espina que s’amaga
dins cada mot punyent...
Si netegés
el llautó de les paraules,
socarrimés brossals silenciosos
esporguinyés afraus de sentiments...
Si desgelés les geleres del món
si fes bullir l’olla de cada casa,
escalfés búnquers, fes fondre les armes
i atiés el braser de l’esperança...

Ah, si aquest foc cremés el desamor...
Quin borronar de pau la primavera!