dilluns, 6 d’agost del 2012

EN FREDERIC ALBIOL 6a. part

Surto al carrer esvarat a l’oir el plor. Pel seu so noto que pertany a una dona jove. En la vorera giro el cap en direcció al plor i em trobo amb la Jennifer, la meva Jenni, plorant i rere seu, enterc com un Guardia Civil, el seu pare que em mira amb els ulls a punt de sortir-li de les òrbites. És tal la seva ràbia que les venetes dels globus oculars eren vermelles i semblaven les d’un llop a punt de saltar damunt la seva presa.

De cop em sento petit, ridícul, com una espècie de pitufet blau davant del pitufo mestre. La dona del pis m’ha deixat planxat i escolat, menyspreat en la meva masculinitat, com un nen indefens davant de la malícia i el poder dels poderosos. Ara la Jenni plorant i el seu pare que em diu:

 A la meva filla no hi ha cap malparit pixatinters que la faci plorar.- Crida mirant-me, i dirigint-se a la Jenni- Va nena, no ploris, ja tu deia que aquest xitxarel•lo no val la pena, no té ni mitja hòstia. Si quan veu una dona ja li cauen els pantalons a terra.

I fa un moviment amb el puny com si em volgués posar en practica les seves paraules. Faig un bot enrere esparverat per l’amenaça i per la mida del seu puny. Si quan entrava en el bar em feia respecte, ara emprenyat i amenaçador davant meu em deixa glaçat. Ep! En el bar no era dalt d’un pedestal, simplement era dret, és un pam més alt que jo.

 Però, però, què passa ara?- Pregunto neguitós

Intento al mateix temps apaigavar els plors de la Jenni i no enfurismar més al seu pare que té la cara vermella d’ira. I com tot bon lluitador poso a la nineta del meus ulls, dolça Jenni, entremig dels dos, com si fos l’àrbitre d’un combat de boxa.

Bruscament l’Oscar, el pare, aparta a la seva filla i posant el seu braç per sota la meva aixella m’empresona fermament al seu cos. Amb l’altre braç prem també a la Jenni i pràcticament ens arrossega cap el bar mentre amb veu baixa remuga.

 Ara ho posarem en clar tot això malgrat hagi de repartir mastegots a tots dos!

Poc després arrastrats a la força pel empipat pare entrem en el bar. Ens asseu en unes cadires davant d’una taula i dirigint-se a tres clients desvagats que juguem al dòmino els interpel•la amb les següents paraules

 Nois, foteu al camp haig d’arreglar un assumpte de família i no vull curiosos. Apa marxeu, avui convida la casa. Fora!- Aleshores es gira cap el taulell on hi ha la seva muller i li parla així- Raquel, tu també marxa no sigui que et fumis enmig i ho facis més difícil amb les teves manyagueries i tendreses. No vinguis amb el pobre nena, que ja és prou grandeta. Plorar una mica no li farà cap mal.

La dona no diu res es treu el davantal, agafa la bossa i marxa sense dir res però mirant a la filla com dient-li amb les mans baixes: No el facis enrabiar. Caram això si que es un home! penso per a mi. Aquí no remuga ningú sense el seu permís. El gegantesc Oscar s’asseu a l’altre cantó de taula i creuant els braços ens mira fixament, desgraciadament quan em mira a mi la seva cara s’enfosqueix una mica o a mi m’ho sembla. Pot ser és la llum. No ho sé.

 Bé joves ja comenceu a ser grandets tots dos i és hora de deixar enrere l’època de les criaturades. Tu deixa de fer el tonto rere les dones, és eixerit però sembles un borinot rere la reina i les flors. Aquestes flors tenen moltes espines i molts ulls que les vigilen. I tu nena deixa de fer la figaflor, ara si, ara no. A veure Frederic, et dius Frederic no, t’agrada ma filla.
 Siii!- contesto una mica en veu baixa.
 Tu Jennifer, t’agrada el Frederic.
 Si, però com només em mira i no acaba de dir res. Fa uns ulls de bou mig mort i ni piula. No voldràs pare que em declari jo!
 Home, veureu a mi la Jenni em porta ximple però com no tinc la vida decidida. Ja ho sap, la feina, l’escriure, una casa, no puc ficar-me en despeses.
 Bé- Amb la mà em fa callar- No hi ha problema. Nosaltres, la Raquel i jo us ajudem. Hi ha el pis buit de l’àvia, el pintarem i posarem uns mobles, pocs però uns mobles els tindreu i no vull ser un purità, us casareu pel Jutjat i ...

El meu rostre ha transparentat un cert alleujament i un mig somriure involuntàriament i el sogre se n’adona i mirant-me aixecat el dit severament i parla.

 Ep pollastre, no ho creguis tan fàcil. Us ajudaré, però tot comptabilitzat.- Amb el nusos dels dits dóna un cop sobre la taula- A mi el pare de la Raquel, meva dona, ens va ajudar, més no ens va regalar res li vaig tornar tot. La Jenni continuarà treballant aquí i tu quan acabis la feina també i els festius i les vacances. I no podràs fer el llondro, aquí a pencar fins que ho torneu tot i podeu viure sense la nostra ajuda. D’acord?

I tots dos van acotar els caps i els van moure afirmativament. Aleshores el sogre va aixecar-se de la cadira, ens va mirar i va dir:

 Torno en mitja hora. Parleu i quan vingui vull que esteu ben segurs per tirar endavant.

Ho vaig veure clar, no era tan mal home, una xic dur, però la Jenni és tan bonica i té, bé no vull dir el que té però és molt i bo. Poc vam parlar aquesta mitja hora però em sembla que s’havia obert el jardí de l’Edèn. Quan va tornar el seu pare només vam ratificar el que havíem parlat.

Poc després pujàvem a casa seva i em van convidar a sopar. Vaig marxar després de sopar amb el cor content, ple d’il•lusions i amb l’embriaguesa dels petons d’acomiadament de la Jenni.

En el carrer una mica més calmat vaig veure el cadenat que m’he posat per sempre però el meu interior traspuava una felicitat innocent.

Dos pensaments abans d’adormir-me en la pensió. La Jenni i un de més prosaic demà al matí he d’assistir a l’ interrogatori del Joanet. I m’adormo i com una simfonia venen a meu pensament un munt de ciutats que vull conèixer com Viena, Salzburg, Munich, Praga i Milà. La meva idea es veure la ruta de Mozart i ara en companyia. La cara de la Jenni se m’apareix en somnis somrient dolçament.

Miquel Pujol Mur
Berga, 13 setembre 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada