dissabte, 17 de novembre del 2012

HISTÒRIA D’HARRY VI.

BALL DE DISFRESSES
El Harry està molt nerviós. Ha plegat abans d’hora. Ha deixat en el supermercat una feina pendent. Per fer-ho ha parlat amb l’encarregat i han quedat que demà hi aniria més aviat per recuperar el temps i deixar-ho tot a punt. L’hi ha permès perquè sap que sempre ha estat modèlic en el compliment de les seves tasques. 

S’està vestint, potser amb una mica més de cura que de costum. S’ha posat la seva millor roba i ha procurat que no es vegi com si anés vestit de diumenge, cridaria l’atenció i no vol causar la impressió de ser una persona presumptuosa.  

Mentre es vesteix té el petit televisor engegat. Situat sobre un suport a la paret perquè les mides de l’apartament no permeten altra posició, sense fer nosa en passar. 

A la pantalla es veuen les coloraines i els múltiples moviments d’una escola de samba mentre desfila amb la seva rua. Les dones van disfressades com si es tractés de Versalles, porten perruques i la cara maquillada de blanc, algunes porten una piga fosca sobre el llavi, per ser més sensuals. Mirat amb el seus ulls d’home de color no capta la sensualitat d’una piga negra, això deu ser cosa de la libido dels blancs. 

Els homes també van amb perruques i maquillats de blanc. Menys uns quants que, segons posa un rètol, són sansculottes, els revolucionaris seguidors de Robespierre, que van vestits de negre i porten barrets amb escarapel·les de color vermell. Darrere de tot hi va una carrossa guarnida amb un estri sinistre, anomenat guillotina, als peus de la qual es veuen caps tallats i sanguinolents, mentre un botxí fa pujar i baixar la fulla. Això sí, seguint el ritme alegre de la música. Mentre el cel està il·luminat per les llumeneres de les explosions dels coets.  

A part de les perruques i el maquillatge la resta de la vestimenta és molt lleugera, res de mirinyacs ni teles ostentoses, sinó que la clàssica i lleugera roba de totes les comparses. Gases i poca cosa més. Això sí, molt moviment de malucs i de sines.    

Per fi, ha acabat d’arreglar-se, pentinar-se el cresp cabell i posar-se el perfum que va comprar a preu de rebaixa al supermercat. Surt de casa i mira l’hora al rellotge. Va una mica tard, segons el seus desigs: “Només faltaria que després de tanta preparació arribés a hores dites. I si ella no hi anés? Li estaria bé per cregut”. Quin embolcall d’idees té al cap, quants dubtes i decepcions, naturals en un home que ha passat per mil i una quimera des que va haver d’emigrar. 

Camina neguitós i deixa darrere seu, quasi sense mirar, les cruïlles vers l’entrada del pub. A la fi, uns llums verds de neó. Mai li havien semblat tant unes lluminàries un port de salvació o de començament a un nou futur.

Pobre il·lús, com l’enamorament canvia la percepció de la ment més intel·ligent.   

Entra al bar i sense fixar-se en res més fa una llambregada ràpida a la taula, on l’anterior vegada estava asseguda la noia. El cambrer fa un mig somriure de complicitat, es va fixar en la parella i ha vist l’interès en què l’Alia, avui, mirava la porta d’entrada. També observa que des que ha vist entrar l’home fa la desentesa com si només escoltés la música i begués pausadament el refresc.  Com sempre la música de Bob Marley. Però, cosa inusual, porta una brusa enlloc de l’habitual jersei ample i, mirant-s’ho bé, ha estufat més els seus cabells. 

El Harry demana una Guinnes.  Pren el got i camina entremig de les taules cap on s’asseu la dona. “Mira,” pensa el Henry, el cambrer:“ Avui no s’adona que hi ha altres taules buides”. 

Quan és al costat de la taula fa el mateix moviment de mà i demana permís per asseure’s a la cadira del costat. “Bé, guanyem dos punts, avui s’asseu al costat i ella no hi posa cap resistència”, murmura el cambrer pèl roig.  

Vertaderament l’Alia i el Harry estan ficats dins un núvol fluid i diàfan, però que no els permet veure res del seu voltant. Quasi ni la música sona a les seves oïdes, només com una remor llunyana. 

S’han mirat als ulls i un lleu somriure ha mogut els seus llavis, com si fos una senyal d’aquiescència, de reconeixement. La mà del Harry sobre la taula ha fregat lleugerament els dits de l’Alia que sostenen el got, ha semblat com si una corrent elèctrica passés d’un cos a l’altre, malgrat que s’han apartat com esverats per l’innocent l’atreviment. 

Després del sobtat contacte, el Harry es dirigeix més que res als ulls de color blau cel i mussita: 
¾    Em dic Harry i tu...
¾    Jo em dic Alia, és bonic Harry, sona fort i amistós.
¾    No diguis. Més bé em sona Alia, sembla cel i aire de llibertat. 

Així s’inicien una sèrie de confidències i paraules sota veu. Algunes rialles suaus i una gran quantitat de somriures. El tocadiscs ha callat en acabar les monedes i els discs triats, més la parella no se n’adona. Estan en un altre món, un món molt més íntim, un món de dos.  

“Caram, amb els colomins, cauen com tots i fan les mateixes beneiteries, siguin del color i l’edat que siguin”- es diu el Henry. “Jo si que ho tinc difícil, no com aquests infeliços”.  

Casat i separat dues vegades, ha de pagar pensió a les dues dones, pels dos fills de la primera i la nena de la segona. I ara viu amb una tercera companya que comenta que vol tenir un fill, si no semblarà que no són una família.  

“Pobre Henry”- s’hi pensa per ell mateix -. “Si ja treballo des de les sis del matí a l’oficina, quan plego faig comptabilitat al magatzem de ferralla i al vespre fins a dos quarts de deu faig de cambrer. No m’arriben els diners per malviure, només em faltaria un altre crio. Llàstima que les estimo a totes i no els voldria fer una malifeta. A vegades penso fugir sol a Austràlia. Amb els meus vint-i-sis anys puc trobar encara una noia jove i formar una nova família. Sóc massa bo i enamoradís”.  

La parella s’aixeca de la taula i marxen junts cap la sortida mentre comenten petites ximpleries en veu baixa. Passen al costat de la barra, però el Henry prefereix no dir res. “Demà ja pagaran” 

El Harry l’acompanya fins la residència i mentre caminen, parlen tota l’estona. Com si en poc temps volguessin explicar-se tota les seves dues vides. Ha estat una connexió total. 

Més tard, el Harry, en el seu apartament, recorda una dita que parla de papallones a l’estómac. El que sent no són papallones sinó un eixam brunzidor d’abelles que l’enerva, i el manté despert i ple de somnis. 

L’Alia, en canvi, ha caigut al llit en un estat de laxitud total, mentre recorda una a una totes les paraules que s’han dit durant el vespre i l’acord per retrobar-se demà. 

Miquel Pujol Mur                                           
Berga, 13/02/2008

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada