dimecres, 21 de novembre del 2012

LES ULLERES.

El Joan passeja agafat de la mà de la Imma. El carrer és empedrat i fa una baixada on hi ha un esglaó amagat i emmascarat per les mateixes llombardes del paviment.  

En arribar a aquest lloc la Imma pot ser un xic distreta o tal vegada enlluernada pel sol fa una ensopegada i no arriba a caure a terra si no és pel braç del Joan. 

El noi molest per la forta estrebada i la semi caiguda de la noia se li dirigeix dient-li:
¾    Caram, podies vigilar. Una mica més ens caient tot dos. Amb aquestes sabates de tacó deu ser molt difícil mantenir-se en equilibri.
¾    No són culpa de les sabates, Joan. Fa dies que les porto i no he caigut mai.
¾    Aleshores per què la tibada de braç?
¾    No ho sé segurament m’ha cegat el sol.
¾    Bé, per sort no ens hem gens de mal. Seguim. 

Però cinc minuts més tard en baixar la vorera la Imma torna a ensopegar i repenjar-se fortament del Joan.
¾    Vaja ara no és el terra ni el sol. Potser no hi veus prou.- Comenta el jove mirant enamorat els ulls blaus de la seva xicota- A casa teva quan cusses no portes ulleres?
¾    Si, però per anar pel carrer no em poso ulleres. Tu t’has fixat amb els meus ulls. Veritat que són bonics. 

El Joan mira per enèsima vegada els bells ulls de la noia. Admira les seves celles, les parpelles amb llargues pestanyes (extra llargues gràcies als productes Plim). Els seus ulls d’un blau cel transparents i brillants ( gràcies als col·liris de la marca Plam). Mirant els ulls no pot fer res més que resseguir amb els dits el formós rostre de la seva novia. I encara s’enfonsa més en la profunditat marina dels seus ulls. 

Finalment atordit només té esmà per dir suament
¾    Però de veritat no necessites ulleres?
¾    Joan- replica enfadada.- Per casa sí, però pel carrer no voldràs que amagui els meus bonics ulls rere unes “gafotes”
¾    N’hi ha de boniques.
¾    Sí, però a mi m’agrada lluir la meva cara i els meus ulls.
¾    Però Imma i si et caus i et fas mal.- insisteix el Joan.
¾    Ai noi, quina mala astrugància. Amb un home tan negatiu i que pensi així no vull sortir. 

Amb un gest ràpid de la mà fuig nerviosa i enfadada donant-se de nou una forta ensopegada. 

Després el Joan va saber que s’havia casat amb un home propietari d’una Òptica i ara lluïa unes boniques i cares ulleres de la marca Plum.    

L’amor i l’interès mai acostumen a caminar junts.   

Miquel Pujol Mur.
Berga, 6 novembre 2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada