dijous, 6 de desembre del 2012

TARDOR A MUNTANYA.


La nit s’apropa amb parsimònia damunt el veral situat sota la muntanya. El temps comença a refrescar ja què fa uns quants dies la tardor ha fet acte de presència. Els arbres amb el tornassol de les seves fulles anuncien l’hivern. El groc i el vermell dominen lleugerament el verd a la vessant de migdia. A la terra els camins calcigats pel pas del bestiar comencen a cobrir-se de les fulles caigudes que formen una catifa on el soroll de les petjades queden ofegades pel remor del fullam emportat pel vent.  

Els gossos ja han completat la seva feina i el ramat és recollit dins la borda. Ara són ajaguts vora la porta mentre roseguen uns ossos que els ha donat acompanyant el menjar. Més abans del seu frugal sopar de cada nit vol fer una petita feina. Ha de reparar una destral que hi ha a la cabana per fer, si cal, petites tasques. Només es tracta de posar un tascó per evitar salti la fulla del mànec.  

No és una feina urgent però no vol que el capatàs per pura manefleria, per donar-se importància, davant de l’amo vagi compta-li el descuit del pastor i la seva poca cura de les eines del mas.  

Tot això de la feina i que els pensaments del Jan són enquimerats per la manca de noticies del poble fa que treballi una mica d’esma. La Teresina, la seva jove esposa ha de ser a punt de parir a la criatura i voldria ser-hi present malgrat sap que quan les coses van ràpides com desitja no serà a temps de veure-la néixer. 

Malgrat les comparances són dolentes i completament diferents vol recollir el nou xaiet del seu ramat amb les seves pròpies mans, arropant-lo i prement-lo amb els seus forts braços com salvaguarda els xais petits del llop. 

Fa masses dies que està sol dalt de les terres de pastura esperant notícies del poble només quan ve el rabadà, cada quinze dies, a portar provisions rep una carta de la dona i tot just pot escriure una altra de contestació per fer li baixar al poble, quan torna des de la borda de més amunt on és l’Ignasi el vell pastor. 

Li agrada la feina de pastor, caminar per les valls i els vessants herbosos de la muntanya a l’estiu quan puja als cims. Veure la llera del riu com un fil d’argent que travessa la vall saltant de pedra en pedra i tragina l’aigua lluny cap el mar. Coneix el brollador amb neix l’aigua més fina i cristal·lina de totes les rodalies. I aquell gorg on a l’estiu s’han banyat alguna vegada en la xicota, abans xicota, ara muller, quan pujava a veure’l a la muntanya. Amb els seus alegres xiscles a l’entrar a l’aigua gèlida li recordava les antigues llegendes escoltades de les dones de l’aigua que amb les seves cançons atreient al pastor per emportar-se’l a dintre de les deus.  

Però al casar-se i ara al tenir una criatura, el món li ha fet un tomb i veu que ha de treballar en una feina que el permeti gaudir de la esposa i d’aquest fill que perdurarà el nom i el cognom de l’avi.  

El Jan enyora la Teresina i malgrat estigui acostumat a viure dalt de la muntanya cada vegada troba a faltar el so de la seva veu i la calidesa dels seus braços. Sap que ha de canviar la seva vida i per això ha estalviat diners per emprendre una nova vida lluny del poble. 

Vol marxar a la capital, treure el carnet de conduir i fer de transportista. L’amo li ha promès feina, el poble i els altres pobles dels voltants necessiten ser comunicats amb el nou mitja de comunicació i sota la màrfega on dorm a la muntanya té molts anuncis de camions i furgons que li permetrien fer realitat els somnis. Els temps de les carretes poc a poc quedarà obsolet i encara que els camins són de terra s’obre el progrés amb la vinguda d’una nova era. Somnia amb un camió pintat de vermell on viatjarà per les vies de la modernitat amb la Teresina i el seu fill, i segurament altres descendents.  

Deixa la destral amb el tascó ben fixat i sent el soroll d’uns cascs que s’apropen a la borda. Surt i veu el capatàs i el rabadà muntats amb matxos que en arribar li diuen:
¾    Va puja, la Teresina va de part i encara pots arribar a veure néixer el teu fill. Tu rabadà, quedat a vetllar el ramat. Tu Jan, munta i anem-hi. 

El Jan salta damunt el matxo i mai un camí se li va fer tant llarg com el d’anar a bressolar el fill als braços. 

Miquel Pujol Mur.
Berga, 29/11/2012.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada