EL MEU VEÍ

Aquest matí de primers de març, així que m’he llevat he obert la finestra de la cuina i he mirat quin temps  feia a fora. Veig que el cel és molt blau, i com els primers raigs de sol il·luminen tímidament el paisatge hivernal, donant-li un toc de color. El fred encara és viu, com mostra la fina capa de gebre que cobreix els camps de l’entorn, els arbres despullats, sembla que ja volen començar a borronar.

Els meus ulls no deixen d’observar l’entorn, m’agrada contemplar el paisatge pels matins, m’omple d’energia i entusiasme.  M’adono  que  el veí ja trasteja, portant trossos grans de llenya per la calefacció. Pobre home - penso- a la seva edat i tan sol, però encara es  va espavilant.  Des que va morir la Maria, la seva dona, ja fa més de deu anys , l’home viu sol. El Pere i jo a vegades li em ofert ajuda, però sempre ens diu que moltes gràcies però no necessita res, que ja se’n va sortint. Encara que últimament s’ha caducat molt, pobre, ja deu ser passar un xic de la vuitantena.

És un veí de tota la vida, jo el recordo des que era una nena. La caseta de darrera casa, l’hortet, ara abandonat, on jugàvem amb l’Enric, el seu fill. Quantes vegades  ell venia a berenar a casa després de passar la tarda jugant, o altres era la Maria la que ens feia el berenar o dinar  pels dos. Teníem la mateixa edat i  havíem sigut bons amics. Què es deu haver fet d’ell? Quan als 22  anys va marxar cap a l’Argentina els seus pares van tenir un disgust molt gran, i a mi també em va saber greu, es clar que jo estava a punt de casar-me amb el Pere i no em vaig preocupar massa. Es veu que de primer encara es comunicava amb els pares, però després ja no en van saber mai més res. La Maria va morir amb la  pena de no tenir cap noticia del fill. El Pau ha esta un home fort i  valent , encara que la processó li deu haver anat sempre per dintre. Sempre havia animat a la seva dona dient-li que no es preocupes, que l’Enric un dia o altre tornaria.

 Amb la feina del dia a dia,  em vaig oblidar del veí i de totes aquelles històries. A la tarda, cap el cap tard, van trucar a la porta i vaig anar a obrir. Un jove alt i ben plantat em va demanar pel el Pau i la Maria, si vivien per allà. El cor amb va donar un tomb, aquells ulls.. aquella mirada.

Després de dir-li que la Maria havia mort, jo mateixa el vaig acompanyar a la caseta del darrera, a la que s’entrava per un estret passatge. El Pau va entreobrir la porta una mica estranyat, si no em veu a mi , no li permet  l’entrada, i em va demanar que entrés amb ell.

-          Em dic Ernest,  -va dir el noi- sóc  fill de l’Enric , ell va morir l’any passat i em va donar aquesta adreça, no sabia si hi trobaria ningú.  Em va encarregar que si algun dia us trobava, us digués que lamentava molt el que havia fet, el seu silenci, i us demanés perdó en nom seu.

El vellet tenia un nus a la gola i no podia pronunciar cap paraula, s’agafava fort al meu braç tremolant.

-          Ets el fill de l’Enric –vaig dir jo-  Pau, que es el teu nét.

Com l’home no podia dir res jo em vaig atrevir a preguntar-li

-          Has vingut a conèixer l’avi, o has vingut  per quedar-te?

-          Les dues coses. Al morir el pare, ja no em lligava res allà. Vull buscar feina per aquí i està a prop de l’avi

-          I la teva mare- encara vaig preguntar

-          La mare va desaparèixer de la meva vida fa molts anys, quan era molt petit. El pare em va pujar com va poder. Treballava molt, encara que també bevia molt, sovint anava tocat, però es cuidava de mi. Sempre em deia que un dia tornaríem a Catalunya i coneixeria els meus avis, que eren les persones més meravelloses del món. Encara que penso que li feia vergonya tornar,  perquè les coses no li havien anat bé.

-          Ets quedaràs a viure al poble –encara pregunto

-          Si, penso quedar-me per aquí. Hauré d’anar aviat  per buscar allotjament.

 

El Pau tenia els ulls plens de llàgrimes, de mica en mica s’anava esfondrant  aquell posat d’home fort i valent, davant les explicacions d’aquell jovenet mocós , en el qui  feia estona que hi veia els ulls i la mirada de l’ Enric.

-          Vols quedar-te aquí a casa –va dir finalment el Pau

-          M’agradaria molt

-          Si no et fa res de conviure amb un vell xaruc  -Va  dir entre llàgrimes

Els dos homes es van abraçar, van estar així molta estona. Jo mentre poquet a poquet vaig sortir de la casa i els vaig deixar amb els seus  sentiments. Una llàgrima em lliscava galta avall, però estava contenta, pel Pau, per l’Ernest i també per l’Enric que,  segur,  segur,  ja s’hauria retrobat  amb la Maria i ara, per una escletxa, estarien guaitant l’encontre de  l’avi i el nét

 Anna -4 de març de 2013-