NOSTÀLGIQUES PETJADES

El cel és grisenc. Aquests dies passats la pluja ho ha deixat tot xop: carrers, places i camins, però puc percebre que molt aviat tornarà a fer uns dies assolellats. De ben segur que la primavera arribarà amb ganes de compensar-nos del mal temps que hem hagut de patir durant aquest hivern.

Mentre em passejo, m’adono que les meves petjades deixen un rastre pels viaranys, encara una mica enfangats i la sensació que sento fa que, per uns moments, la nostàlgia s’apoderi dels meus sentiments, fruint alegrement i evocant un passat irretornable.

Vaig esquivant els bassals que, irremeiablement, ha deixat l’aigua de la pluja i  encara sembla que veig el rierol que havíem de traspassar, per tal de seguir el nostre camí, que ens convidava a gaudir de les seves minses aigües mentre saltàvem per damunt d’aquells  quatre còdols. Però el que més em balla pel cap són les espardenyes de set vetes, de color vermell, que la mare ens havia posat amb tanta cura; tan netes, tan polides... i com de sobte van quedar enfangades a no poder més; i el tip de riure que ens fèiem quan ho recordàvem! Han passat molts anys des de llavors, quan  els cotxes encara no havien envaït  tots els nostres espais.

Però les coses no sempre són tan senzilles. És evident que l’aigua pot arribar a fer disbarats! Quan les riuades s’enduien les baranes del Pont d’Orniu, causaven un sobresalt a tots el veïns que vivíem a les rodalies. Recordo, com si fos ara, un dia de setembre quan amb aquella il·lusió preparàvem les coses per tornar a reprendre l’escola, després de les vacances de l’estiu i, precisament, estàvem en plena tasca de folrar aquells llibres, eterns, que utilitzàvem any rere any, des que començàvem a anar a l’escola fins que ja érem grans; sempre amb el mateix embolcall, un paper de color blau molt característic. Aquell esdeveniment, però, va trencar la nostra monotonia en veure que la riuada, enfurismada, s’enduia tot el que trobava al seu pas i, entremig d’aquell aiguabarreig, arrossegava arbres i utensilis de tota mena; inundant les edificacions més properes. Davant d’aquell fet, tothom se sentia impotent... No s’hi podia fer res, passat d’invocar algun sant perquè intercedís i la cosa no anés a pitjor!

Segueixo caminant mentre la retentiva no es detura, bo i remembrant fets llunyans plens de fantasies, que em feien creure que algun dia podria aconseguir aquella nina de cabells daurats, guarnida amb un vestit llarg, blanc com la neu. No és tan estrany desitjar coses impossibles, sobretot quan tens pocs anys! Sempre pensava:

-Si la meva cosina la té... per què no l’hauria de tenir jo!

-Si els Reis de l’Orient són màgics... per què no em porten aquest meravellós regal que és el somni dels meus somnis?

Mentrestant, la meva consciència percebia, clarament, que els Reis, encara que fossin mags, feien moltes diferències entre classes socials!

Pas a pas, per la meva ment va desfilant tota una barreja, entre formes i situacions, com aquella carota que jo mateixa havia confeccionat pels voltants de carnestoltes, amb la finalitat d’entretenir-me i jugar. Li havia perfilat totes les faccions de la cara; pintant-les molt acuradament i foradant amb nitidesa els espais que havien de coincidir amb la part dels ulls i del nas. Era tot un art “d’estar per casa”, però què caram, era un art! Quina frustració quan, de sobte, la veies feta a trossos a la paperera, juntament amb algun conte de fades que se t’havia despistat allà damunt del pupitre. I tot només perquè els altres no ho interpretaven de la mateixa manera com tu ho vivies; perquè aquella època estava plena  de situacions inversemblants.  Era tot un conjunt de coses que fins i tot t’imaginaves que eren normals, si bé ara serien impensables!

Les siluetes que perfilen els bassals també em recorden tots aquells dibuixos. Sempre m’havia entusiasmat dibuixar, durant l’etapa escolar! Aquell  conillet, fet amb carbó, tan ben difuminat... Va quedar tan maco! I el ram de roses, pintades amb  colors florescents... Feia goig de veure`l! Però, no sé com, es van esfumar després d’aquella exposició tan bonica que es feia cada any al col·legi, amb tots els treballs que havíem fet durant el curs!

La caminada es va fent llarga i no sóc conscient del temps que passa; la memòria sentimental que em fa reviure aquells moments puntuals de la meva infantesa m’impedeix comptar els minuts o les hores. De fet, aleshores, no feia falta massa coses per estar content! Amb una pilota confeccionada amb draps també es podia jugar, sobretot si no en tenies cap més. L’única pega era quan es penjava a la teulada! Però amb una mica de bon humor i una bona dosi d’imaginació... Quina cosa hauria estat més divertida que intentar de tornar-la a recuperar d’alguna manera? Potser m’ha quedat la recança de no haver guardat aquell armari i aquella butaca de color blau elèctric, fets amb fusta, que van acompanyar quasi tots els jocs de la meva infantesa, o bé aquella cuineta, de color de rosa, que m’agradava tant perquè fins i tot tenia una aixeta, cosa que, en aquell moment, a  casa no n’hi havia!

Ara que ja comença a fosquejar i que  he esgotat més de la meitat del meu corriol, vaig prenent consciència que, malgrat tot, la vida no és res més que les petites coses viscudes, les quals han format part d’un pretèrit que encara perdura en el present. El que hem viscut és perenne. Les nostres empremtes, ni tan sols la màquina del temps és capaç d’esborrar-les. Segurament que moltes de les nostres vivències passaran a la posteritat i perduraran més enllà de les nostres vides i... qui sap si serviran perquè d’altres s’adonin que no cal tenir ni desitjar tant; que amb poques coses també es pot ser feliç!