SANT JOAN DE MONTANISSELL. COLL DE NARGÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL. 

Des de Organyà surt una carretera en direcció a Cabó i poc després de la sortida del poble hi ha una cruïlla senyalitzada que al cap d’uns 11 0 12 km. ens hi porta per una pista asfaltada de muntanya.  

El lloc de Montanissell és esmentada en l’acta de consagració  de Santa Maria de’Urgell amb el nom de Montangocello, en la segona meitat del segle X. És un dels indrets permutats l’any 988 pel comte Borrell IV, la seva muller i el seu fill, amb el bisbe Sal·la i els canonges de Santa Maria de la Seu, en canvi de certes esglésies situades al Berguedà i al Ripollès. 

L’any 996 és documentat el castell de Montanissell, on la mitra també hi tenia propietats. En la butlla del Papa Silvestre II, expedida el 1001 a petició del bisbe Sal·la, es confirmà la propietat de Santa Maria de la Seu sobre la vila de Montanicello, confirmació que es repetirà en la butlla de Benet VIII del 1012. En el seu testament, datat l’any 1003 (o 1005), el bisbe Sal·la deixà a Santa Maria de la Seu el blat i la dècima que rebia d’aquest lloc. 

Montanissell es esmentat en un document del 1036 i en una donació del 1110 com a límit. L’any 1253 el comte de Foix i vescomte de Castellbó comprà els drets que C. de Sallent tenia sobre el castell i el lloc i els integra al seu vescomtat. 

En un document datat entre el 1040 i el 1060, apareixen esmentats els altars de Sant Climent i Sant Joan a la vall de Nargó. El primer es correspon a l’església de Coll de Nargó, però en quant al segon, hi ha la possibilitat, no molt fonamentada, que fes referència a Sant Joan de Montanissell. 

En el llibre de la dècima de la diòcesi d’Urgell del 1391 el capellà de Montainicell consta dins el deganat d’Urgellet. El 1758 tenia com sufragània l’església de Sant Andreu, ara Sant Maximí de Sallent. Actualment està supeditada a la parròquia d’Organyà. 

És un edifici simple d’una sola nau de murs lleugerament convergents, amb l’additament d’un absis semicircular obert al costat de llevant, el qual s’uneix a la nau sense que hagi cap plec de reducció diferenciats només per la mida de la nau. Lleugerament més ampla que l’absis. 

La nau és coberta amb una volta apuntada, reforçada amb arcs torals que es recolzen en uns ressalts encastats als murs. L’absis , atès el seu perímetre semicircular accepta una volta de d’un quart d’esfera. 

L’església és il·luminada per quatre finestres, de les quals només dues( la del centre de l’absis i la del mur sud) semblen originals. 

La porta rematada amb un simple arc de mig punt adovellat fet de pedra tosca dona entrada a la capella al capdavall del mur sud.

El mur de ponent és coronat amb un simple campanar d’espadanya d’una sola obertura, refet posteriorment. 

 

L’absis com única decoració presenta un fris continu d’arcuacions sobre petites mènsules que circueix la part superior de l’absis sota el ràfec de la teulada. 

L’edifici és reforçat amb un contrafort per salvar la integritat de la construcció. El 1990 es va dur a terme una restauració consistent a substituir la coberta de llosa per una nova teulada a base de llosetes de pissarra i a reconstruir part de la volta de l’absis.  

Malgrat la decoració llombarda que hi ha a la capçalera els estudiosos Junyent i Mazcuñan afirmen que l’església és una obra del segle XII. 

Està catalogada com Bé Cultural d’Interès Local. 

Sorprèn troba tanta informació i història de tants fets ocorreguts en un lloc actualment quasi deshabitat. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

L'ADOLESCENT

 

La noia jove surt de casa empipada, ha discutit violentament amb el seu pare . Està dolguda i ferida. S’han dit coses molt gruixudes. Mira que no deixar-me anar al concert a Barcelona, aquest dissabte. Quan li he dit que hi aniria amb permís o sense, per poc em dona una bufetada. M’hauria agradat que ho hagués fet, llavors el denuncio per maltractaments. Que s’ha pensat! Llavors li venien llàgrimes als ulls. Bé, tampoc ho faria això, el meu pare és el meu pare i me’l estimo molt , però es que ell encara em considera una nena i el mes vinent ja faré quinze anys. Segur que ha estat idea de la mare, ella no vol que surti mai a les nits. Que si no hi anava algú gran no hi podia anar . El germà de la Raquel , ja en té divuit i aniríem amb ell i els seus amics, però, no amb ells no hi puc anar. La Raquel i la Júlia les hi deixen anar, jo, es clar sóc la petita .

Tota trasbalsada, camina i camina per vora uns marges entre camps, després s’endinsa en el bosc i arriba fins a la font de la Calma, un petit rierol d’aigua molt clara baixa tranquil en aquell paratge desert . S’asseu vora la font i es queda molta estona contemplant l’aigua tranquil·la que raja i el rierol  que es forma i baixa fins arribar a la riera propera. El sol es pon entre les vinyes llunyanes, es deixa portar pel paisatge tenyit dels colors del capvespre. Les idees es calmen, el seu pensament es tranquil·litza, contempla l’entorn, pensa en el seu pare,  i en la seva mare, però ella va més a la seva. El pare es el seu consol, el seu refugi, quan  les coses no li surten. Estava segura que el convenceria per anar al concert, però en tota la setmana no ha canviat d’opinió.

Estava tan capficada en les seves cabòries , quan s’adona que ja es gairebé fosc. -Ui! que tard , s’ha fet- i empren camí de retorn. S’ha allunyat força de casa i si no s’afanya esdevindrà negra  nit. No es pas que sigui poruga,  però la negror de la nit  li fa una mica de basarda. Intenta anar més de pressa, les primeres llums del poble no són gaire llunyanes ja, de sobte, un sot en el camí, li fa perdre l’equilibri i cau al terra. S’aixeca d’una revolada, més el turmell li fa un mal horrorós, no pot posar el peu al terra sense que li faci molt mal. Que faig? troba una branca de pi, la fa servir e bastó, per intentar caminar una mica. Avança  molt lentament, aviat  s’ha fet fosc del tot. S’acovardeix una mica, però res, cal tirar en davant amb molta precaució per no tornar a caure.

Si almenys portes el mòbil a sobre,  -pensa- però amb les preses i l’enrabiada a marxat sense. Està pensant , si asseure’s al terra i esperar que la trobin a faltar. Es pensaran que he anat a casa d’alguna amiga, com estava tant enfadada, i que no vull tornar a casa. Segueix caminant, torna a ensopegar i per poc torna a caure de nou, i el mal del turmell va en augment.  Les llàgrimes li baixen galtes avall, somica. Esta quieta sense moure’s, no sap que ha de fer. S’arrepenja  en una arbre i no és mou, quieta, escolta...s’escolten els sorolls del bosc. De cop li sembla que se senten unes veus llunyanes que la criden pel seu nom,. ella respon amb crists

-          Sóc aquí ! sóc aquí !

Les veus es van acostant , unes llumetes a la fosca es fan cada vegada més grosses i properes. Es el seu pare que primer la troba. S’abracen, llavors s’adona que està ferida.  La filla li demana perdó. El pare li fa un petó al front i se la càrrega a les espatlles, tenim molta cura de no fer-li mal al turmell.

Son les tres de la matinada, quan arriben a casa, després de passar per urgències . Li han enguixat la cama fins al genoll, tenia el turmell trencat. El pare la deixa al llit, curosament . Ella esta avergonyida . Quanta raó tenia, ell sempre té raó       –pensava- ell sempre vol el meu bé i sempre m’ha recolzat en totes les coses. El concert...va. ... es cosa passada.  El que compte és tenir un pare com el meu.

-28-V-2013-

 

 

EL CONVIT.

El Josep remena en la cuina. Ara vigila atentament l’olla on cou la pasta italiana, uns fettuccine d’un color daurat meravellós. Sap molt bé que la pasta s’ha de coure al dente, perquè així, segons els italians, és la forma que absorbeixi la salsa i encara sigui més gustosa. 

En un cassó prepara la salsa per posar-hi i pensa adornar el plat només amb unes fulles d’un julivert que ha comprat expressament al veure’l per la seva fulla grossa i lluenta. 

En l’altre foc hi ha una paella amb oli preparada per fer uns escalopins a la milanesa acompanyats amb una lleugera barreja de pebrots vermells i verds, albergínia finament molta i un afegit de bolets tallats que esperen preparats en un bol proper. 

La taula amb unes tovalles noves i els tovallons plegats i dins de les copes. De cop es gira, obra la nevera i toca l’ampolla de vi, no encara pot refredar-se un xic més. El vi negre ha de procurar-se que no es refredi massa per què aleshores li manca el bouquet. 

Mentre prepara el convit per a dues persones, torna a recordar com ha quedat amb la Mònica, la companya nova de l’oficina i fa un examen exhaustiu a l’entorn de l’habitació.  

Li agrada la mossa, moderna, jove però deixant lluny la vintena. Sap que té trenta-un anys, ha mirat la fitxa de l’empresa. Vol dir que no és un ocell de primera volada ni per l’edat ni pel seu aire desimbolt i capaç.  

Mentre revisa el menjar i fa esguards a la taula encén el televisor, no, és millor posar música i cerca dins el caixó del Cds un de música suau i apropiada per crear un ambient modern però apte per fer-se confidències. 

Mentre última tots els detalls se’n recorda de la cara de la seva mare. La Maria cada setmana visita el pis de solter del seu fillet, malgrat dit fillet tingui quasi la quarantena i fa dotze que viu fóra de les ales maternes. 

Sempre hi ha una tovallola, un pantaló per endreçar, una roba per cosir o si no tot serveix com excusa per veure al fill. Però avui el Josep ha entrat carregat de bosses que la mare, mentre ell guardava la jaqueta, ha tafanejat. Tant ordre en el seu fill la ha deixat sorpresa, sap que no és un Adan, però la jaqueta sempre quan arriba queda en una cadira del mateix menjador. Avui l’ha guardat en l’armari. 

 

Caram quin menjar tan ben triat.- pensa la Maria- Serà per fi que aquest noi trobarà parella.- Més calla no sigui es molesti, que els fills quan són homes i grans segons com... 

Quan el noi torna la Maria li diu.

¾    Caram, si què sopàrem bé.

¾    Mare!- Com qui reganya, contesta el Josep.

¾    Ai, noi, ja m’ho pensava que no era per mi.

¾    Mare!- Torna a dir el Josep.

¾    Sí, fill, sí. Mira si el teu pare em preparés un sopar així, mai m’ho ha fet, fins hi tot tindries un germanet.

¾    Va, mare!!! No continues i deixa el camp lliure que tinc moltes coses a preparar.

¾    Ja, les nouvingudes són més importants que les mares. 

El Josep li ha un petó i suaument l’empeny, com qui no empeny, acompanyant-la a la porta, fent-li una maganya i un dolç copet la fa sortir i pujar a l’ascensor. 

La mare pensa mentre l’ascensor baixa: Com han canviat els temps. 

Quantes coses hi ha que fer a la vida per cercar un instant de felicitat. 

Miquel Pujol Mur.

SANT SERNI DE NAGOL. SANT JULIÀ DE LÒRIA. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

Durant la nostra visita a terres d’Andorra no podíem faltar a veure una de les perles de la corona del romànic andorrà, Sant Serni de Nagol. Malauradament per nosaltres, s’hi feien obres i no vam poder accedir a dins del temple. La qual cosa, segons es miri, és un avantatge perquè ens dona nous motius per tornar a trepitjar tant bell paratge. Ni motius ni desigs en manquen mai per pujar a Andorra.

Pujant per les carretera de Certers, a la parròquia de Sant Julià de Lòria, en superar el poble de Nagol a la sortida d’un viratge se’ns mostra la l’església de Sant Serni.

L’església de Sant Serni és una construcció de proporcions petites i obeeix al tipus d’edifici com el qual hi ha molts exemplars a Andorra, una nau rectangular, rematada a llevant per un absis semicircular. Es tracta d’una església ben orientada. L’absis a llevant, la porta a migjorn i el frontal a ponent i damunt mateix de dita façana el campanar d’espadanya.

En les obres de restauració de l’any 1979 va aixecar-se l’ara de l’altar. Al centre aparegué una llosella, de forma més o menys trapezoïdal, que cobria una cavitat, on fou localitzada una lipsanoteca. Aquest llosa té els costat que encaixen perfectament amb la ranura feta especialment a la mesa per aquesta tapadora. A la part interior de la llosa hi ha una inscripció incisa amb el nom ARNALLUS BONEFILIUS i es veu mig borrosa però visible, una creu, feta amb algun tipus d’ungüent o oli al moment de la consagració de l’altar. El conjunt de relíquies dipositades en aquesta cavitat de l’altar comprèn un os embolicat amb un cordill d’espart, una lipsanoteca de fust amb relíquies i el pergamí amb l’acta de consagració. L’acta de la consagració de l’església de Sant Serni de Nagol té la data de l’any 1055 i fou realitzada pel bisbe Guillem Guifré de la Seu d’Urgell amb presència dels preveres Isarn i Bernat acompanyats per tota la seva gent.

 

La construcció és ben aparellada, rústica i austera i d’aspecte força primitiu. Per a la seva erecció hom utilitzà uns blocs de pedra rectangulars, escantonats a cops de martell i sense polir, de mides desiguals, bé que amb abundància de pedres de mida considerable.

L’absis, cobert amb volta de quart d’esfera i lloses, és més estret que la nau amb una petita desigualtat a favor del costat de migjorn però els seus  murs tenen una gruixària considerable. L’absis és llis i mancat d’ornamentació. Al centre hi ha una finestra de doble esqueixada coberta per un arc de mig punt adovellat. També al costat de migjorn hi ha una altre finestra.

Al mur de migjorn, vers el capdavall, hi ha la porta d’entrada no gaire grossa coberta amb un arca dovellat de mig punt. En entrar al costat de la porta es troba una pica d’aigua beneita construïda en granit. En aquest mateix mur entre la porta i l’absis hi ha una finestra quadrada.

Al costat de migjorn hi ha un pòrtic, cobert amb fusta, evidentment d’època posterior a l’església.

La façana de ponent és simple i a mitja altura hi ha una finestra de doble esqueixada alta i estreta amb l’arc de mig punt fet amb dovelles de pedra calcària, Damunt d’aquesta finestra hi ha una altra de molt bonica en forma de creu.

 

El mur és remata amb una espadanya de doble obertura fet l’arc de mig punt de pedra tosca.

Tant l’absis com la nau el terra ha estat tallat directament a la penya sobre la qual s’assenta l’edifici. La coberta de la nau és feta amb encavallades de fust i llates del mateix material  que suporten les lloses de llicorella exteriors.

A la part de ponent hi ha el cementiri i modernament s’han obrat unes noves dependències subterrànies que no malmeten la imatge de l ‘edifici.

Per les dades trobades la part interior conté pintures i objectes que nosaltres no vam poder admirar i que ens queden pendents per la propera ocasió. Per exemple una creu romànica així com dos retaules gòtics dedicats a Sant Serni i a Sant Martí. Però especialment importants són les seves pintures murals a les parets del presbiteri i l’arc triomfal considerades com les més antigues del Principat d’Andorra.

Esperem els propers mesos de juliol o agost d’enguany, dates en què pot visitar-se les esglésies, si com en anys anteriors són obertes amb guies, del petit país veí.

L’església de Sant Serni de Nagol està catalogada com a Bé d’Interès Cultural des de l’any 2003.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

ENSUMANT LA PÓLVORA. ELS QUATRE FUETS

  

 

 

 
Aquests dies  tot Berga bull amb els preparatius de la Patum , que començarà aquest dimecres. Per tot arreu  sura l’olor de la festa,  en l’aire i en l’ambient dels carrers engalanats ,  aquesta tarda amb els Quatre Fuets, ja s’inicia el tast de la pólvora., és el primer contacte amb la festa. Antigament es feia per provar si el fuets petaven bé, ja que aquests es feien manualment, . Ara, ja forma part de la  una tradició. A les sis de la tarda a la plaça Viladomat, és reuneixen un munt de gent en espera  d’ensumar la pólvora dels primers salts  de maces i així és comprova que tot estigui a punt per començar la festa .

 

Una  multitud de gent s’aplega al Vall, no importa si plou o  fa fred,  per començar a gaudir de la festa i esperar que el so del Tabal anunciï l’arribada de les maces, les petites i les grans que amb els primers salts i la petada dels primes fuets, indicaran que tot és apunt per l’inici d e la Patum que començarà oficialment aquest  dimecres a les 12 del migdia amb la sortida del Tabal , i els gegants que faran el primer passa carrers  per la ciutat.
 

26-5-2013


 

SANT MIQUEL DE LES MASIES DE NARGÓ. COLL DE NARGÓ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.

No havíem arribat a la capella en una altre ocasió però assabentats del camí apropiat aquesta vegada si que l’hem trobada. Per una pista de terra que surt de la carretera s’hi pot anar en cotxe; però nosaltres temorosos del camí, sabia prudència quan no el coneixes; vam deixar el cotxe aparcat a una vora de la pista i vam continuar a peu. L’exercici és saludable a qualsevol edat.

La datació de l’edifici se situa entre el segle XI i principis del segle XII, dins la tradició del romànic llombard.

La capella de Sant Miquel, annexa a Sant Climent de Coll de Nargó, segons una relació de 1758, no tenia cementiri ni ornamentació pròpia, es duia de la parròquia quan s’hi celebrava, cada 8 de maig, l’ofici posterior a la processió.

Aquesta capella és una construcció simple i senzilla. Composta per una nau, llarga i estreta caçada per un absis semicircular a llevant i unit amb la nau per mitjà d’uns simples ressalts.

La nau té un sostre d’embigat de fusta, llevat del primer tram que accepta una volta de pedra de mig punt. L’absis és cobert amb una volta de pedra d’un quart d’esfera.

La llum entra a la nau per tres finestres. Una es troba al mur sud de la nau i és de doble esqueixada i asimètrica. Les altres dues d’esqueixada simple és troben a l’absis.

Els murs de nau apareixen totalment nus, sense cap element decoratiu, llevat d’una rústega creu de pedra que corona el pinyó de la façana de ponent, òrfena de campanar. El mur nord és reforçat amb contraforts.

L’absis és ornamentat amb un fris d’arcuacions cegues que , sota una cornisa, circueixen l’hemicicle absidal, distribuïdes simètricament en tres sèries d’arquets entre lesenes, amb l’additament de mènsules als punts de contacte.

L’accés a l’església es pot fer a traves de dos portals, sense cap d’ells sembla l’original. D’estructura simple són coronats amb un arc de mig punt extradossat amb dovelles de pedra tosca.

Amb l’ajut i col·laboració dels veïns de Les Masies i de Coll de Nargó, l’edifici  comença a ser restaurat l’any 1977 i s’allargaren les obres fins 1983.

Sant Miquel de les Masies de Nargó és una capella romànica protegida com a Bé Cultural d’Interès.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

LA CASA DE LES OMBRES de Paul Harding.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer.

He llegit el llibre “La casa de les sombras” de Paul Harding publicat per “edhasa” i traduïda per Carme Camps.

Aquesta novel·la de misteri té com a principal protagonista a frare Athelstan, rector de l’església de sant Erconwaldo i col·laborador del forense sir John Cranston; a qui ajuda a resoldre els assassinats, pot ser la paraula més adequada seria; qui resolt els assassinats que recauen en les mans del forense. En aquesta obra la paraula forense no és la feina que veiem o llegim actualment, si no que presenta una feina entre jutge, detectiu o força de seguretat.

L’obra m’ha agradat i a més ens presenta una part de Londres que s’ha aparta de les glories de l’educació classista anglesa i ens acosta als carrers i barris baixos i sòrdids d’Oliver Twist o David Copperfield de Charles Dickens.

Descobrir uns crims comesos actualment però arrelats en altres del passat és el treball a que s’enfronten els nostres investigadors.

M’he perdut una mica per la descripció dels llocs o barris propers al Tàmesi però això no és cap impediment per no gaudir de la lectura del llibre.

Un món tèrbol molt bé descrit on es barregen els senyors, les prostitutes, els jugadors, els caçadors d’homes i els estafadors. Bona i mala gent, val la pena seguir fins la darrera pàgina. Ai! En aquest darrer full  se’n desvela que abans com ara succeeixen el mateix en les altes esferes.

Buscant dades de l’autor he tingut que fer una recerca ja que el nom no em corresponia amb la persona que suposava podia ser. Fins que després he esbrinat que el llibre és escrit per Paul C. Doherty nascut en 1946 en Middlesbrough, Anglaterra. Va estudiar en un seminari però finalment no es va ordenar. Va estudiar Història en les universitats de Liverpool i Oxford.

Treballà com professor de secundària en varies ciutats angleses. Fou director durant 25 anys del Trinity Catholic High School en Woodford Green. Una de les més prestigioses escoles d’Anglaterra.

És autor de varies sèries de misteri signades amb diferents pseudònims tant masculins com femenins. Actualment només escriu obres signades amb el seu nom autèntic. En total ha superat les 12 sèries de novel·la històrica, 11 novel·les i 7 llibres d’història.

M’he guardat amb l’autoria per llegir-ne altres obres.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

ENTRE L’AVI I EL NÉT

Al matí, l’avi es disposa a acompanyar el seu nét, l’Ivan, a l’escola, com fa  habitualment.

-Au va marrec que farem tard –va murmurant alhora que agafa la cartera del nen i ho posa tot a punt.

-Ja vinc avi...! –diu el nen, mentre pensa... Aquest vell és un pesat, que sempre em fa arribar a col·legi 10 minuts abans...- Encara és d’hora, i em falta enviar un missatge al meu amic, l’Òscar, que està malalt.

-Ja ho faràs a l’hora del pati... que per això tens aquest carai d’estri!

-Deus voler dir el mòbil, no?

-És clar, saps perfectament el què vull dir. Abans no en teníem d’aquests trastos i vivíem feliços, i teníem amics...

Converses com aquesta i algunes de semblants  solen ser usuals entre les dues generacions que viuen al mateix lloc, però venen de mons completament diferents.

A la tarda sempre tenen les mateixes trifulgues.  Els deures, que el menut  els vol deixar per l’última hora. És clar, la tele és més interessant que les mates... Són tan avorrides...!

Però avui toca llengua catalana i precisament els verbs. L’home amb tota la bona fe, li vol ajudar a conjugar el  verb “ser”: Jo sóc, tu ets, ell és, nosaltres...

-Aquest verb  costa una mica, perquè és irregular, -li va explicant, mentre el crio no li fa ni mica de cas- Entremig de la llibreta i el llibre hi té un paper amb una colla de paraules rares.

-Però quins pebrots...! Tu no estàs pel que fem. Què hi tens en aquest paperot?

-Res, les adreces d’Internet i algunes contrasenyes meves, del Facebook, el Twitter, el Tuenti...

-Estàs carregat de punyetes, tu i les contra... no sé què!

-Doncs les “contra no sé què”, que tu dius, són molt importants... cada una  és el mateix que la clau de la porta per entrar a casa, però  d’una altra manera!

-Aquets mocós sempre vol tenir la raó! -L’avi va dient pel cap baix...

-I tu ets un vell xaruc...! -Crida el nen sense cap mena de contemplació.

-Si jo hagués dit això al meu iaio, encara avui em recordaria del clatellot!

De totes maneres la sang no arriba mai al riu. Encara que el nen és una mica contestatari, no actua amb maldat, més aviat intenta banalitzar totes les coses que diu o fa l’avi, només amb ganes de tocar el voraviu.

Però no sempre estan com el gat i el gos, també en altres moments, quan el nen ha acabat els deures,  els dies que no hi té la mare, li agrada que l’avi li expliqui les històries d’abans; el que passava després de la Guerra Civil i tot el  que es movia amb  la llengua i l’obligació que hi havia de  parlar en castellà.

-Explica’m un conte dels de debò -diu l’Ivan al seu avi.

L’home comença a relatar que, quan ell era jove, vivia en un poblet que només hi havia quatre cases de pagès, anomenat “La Nou”.

-Mira, llavors no era època de  contrasenyes però sí que, en certa manera, n’hi havia una, era el santo y seña.

-Quina cosa més estranya, -diu el noiet- aquesta no l’havia sentit mai!

El nen ara escolta embadalit l’historieta que l’avi ha començat; justament va passar després de la Guerra, un dia, quan baixava a peu des de La Nou i va trobar la Guàrdia Civil, que sempre anaven aparellats, i la primera cosa que li van dir va ser:

-Buenos días... santo y seña!

Era una paraula que s’havia de saber per demostrar que no eres d’un bàndol diferent, però llavors ell era molt jove i molt despistat, i no va saber què contestar, per tant va dir el que li va sortir en aquell moment.

-Bon dia. Oh... és que jo vinc de la Nou i... –ja se li va haver acabat el rotllo.

-Hable usted en cristiano –li van etzibar amb una mica de mala llet-  Diga...  santo y seña!

-No lu sé  – va respondre, amb el seu castellà d’allà dalt més amunt de pagès.

-Qué no lo sabe! ¿De dónde viene?

-De la nuez

- ¿A dónde va? – seguien preguntant...

- A la almendra

-Cómo que a la almendra! ¿Se está riendo de nosotros, o qué?

Ell estava més que avergonyit...

-No, de cap manera... Vinc de casa meva, de La Nou, i vaig a l’Ametlla a veure la meva família. Allà hi tinc els meus tiets...

Això sembla un acudit, però és el que passava llavors que no hi havia telèfons, ni ordinadors, ni cotxes... ni res..., i les “contrasenyes” eren molt diferents a les d’ara.

 6 de maig de 2013

QUAN OREIS ERA...

La frase completa que vaig sentir en boca d’una persona berguedana és: Quan Oreis era un poble, Barcelona era un prat. Després en visitar el lloc vaig comprendre el valors de la vel·leïtat del temps.

Tot té un inici i aquest principi amb el pas dels anys queda esgotat i comença un nou cicle de vida. Això ho veiem palpablement en nosaltres mateixos quan els anys ens pesen a les cames. Aquells vars de joventut, han finit o potser la forma de veure les coses són las que dintre del món han canviat.

Les il·lusions, d’aquell món que ens va veure néixer, amb els seus valors, la seva o la nostra vitalitat, s’esvaïen com es difuminen les formes en les bromes que envaeixen les valls de bon matí.

Oreis, ara un poble fantasmagòric, ni això, sol un murs de pedra que es mantenen orgullosament drets i coberts de molsa. malgrat els mil anys passats de la seva construcció. No hi ha teulades perquè ja les bigues s’han podrit i les cobertes ja no ens ofereixen aixopluc. Ambdues coses s’han confós amb la terra plena de matolls.

Els camps i els conreus abandonats de segles són plens d’arbreda. Només els murs, pedra damunt pedra, marquen els límits de la terra i dels anys. Els seus habitants són pols de pols, ja què hi ha segles que no s’han sentit els plors d’un nadó.

I aquesta terra erma de collites i de vida veu com el lloc prop de la marina floreix de vida.

En algun racó d’aquesta orbs encara resta un xic d’aquella sang que abandonant el redós tranquil de la muntanya fugí cap la capital a cercar treball i una vida millor.

D’Oreis m’agrada el seu entorn de muntanyes i la pau que l’envolta segurament com ell cerco la pau de l’ànima i repòs pel cos cansat de la pujada.

Oreis, un paratge oblidat de muntanya.

Barcelona, un esclat de vida.

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

NAVEGUEM JUNTS

Naveguem pel mateix mar,

remen  la mateixa barca,

gaudim junts la salabror,

de l’aire i dels jorns de calma,

del sol que colra i reviu,

i de les nits estrellades.

 Quan s’aixeca el temporal,

i ens abraonen les onades,

i el dia es fa fosca nit

i tot   trontolla i va en dansa.

Llavors;  m’agafes ben fort,

sens deixar el rem de la barca,

i baixet em dius tranquil...

això passarà aviat,

demà... serà un jorn de calma.

 

 

Anna - 17 de maig de 2013 -

 

SANT VÍCTOR DE FÍGOLS D’ORGANYÀ. FÍGOLS I ALINYÀ. ALT URGELL.

TERRES DE L’ALT URGELL.  

Visitàvem en aquesta ocasió l’església de Sant Víctor de Fígols d’Organyà

 

Que s’alça solitària en un planell a la banda de ponent del poble. 

 

La notícia més antiga que es coneix de la vall de Fígols d’Organyà data de l’any 978, en una escriptura en la qual els almoiners del difunt Radulf donen al bisbe Guitard d’Urgell un alou situat in valle ficulensis. 

L’any 1030 és coneix una donació a Santa Maria d’Orgayà d’un alou in apendicio Sancti Victoris in valle Ficulens. Es trobem esments semblants en documents dels anys 1043, 1065, 1066, 1074 i 1075. 

 

L’església de Sant Víctor existia l’any 1051, en què es redacta un document  ante aula Sancte Victoris qui es fundatum in valle Fichuls. 

L’any 1090 Guitard Guillem i la seva muller Maria, del llinatge dels Caboet, donaren a Santa Maria d’Organyà diverses possessions a la vall de Fígols. 

 

L’any 1279 i 1280 en la relació de dècima la parròquia de Fígols és inclosa en el deganat d’Urgell. En el llibre de la dècima de 1391, el capellà de Fígols i el seu rector, Bartomeu Caynot consten en el citat deganat. 

L’any 1836 l’església fou cremada, durant la primera carlinada, per una partida de carlins, que van provocar la mort de 20 soldats liberals que s’havien refugiat dins el temple.  

Actualment és supeditada a la parròquia d’Organyà.   

És un edifici d'una única nau coberta amb volta de canó i capçada vers llevant per un absis semicircular que s’uneix directament amb la nau, sense que hagi cap plec que faci la degradació. 

L’absis amb volta de quart d’esfera és decorat exteriorment amb arcuacions llombardes. Només resten tres finestres originals de doble esqueixada i coronades amb arcs de mig punt adovellats situades en dit absis.  

A banda i banda de la nau, a manera de creuer, s'obren sengles capelles rectangulars, afegides posteriorment a l'obra antiga.

El portal de mig punt datat el 1703, és a la façana de migdia. De composició simple, és coronada amb un simple arc de mig punt adovellat. 

Sobre la de ponent s'alça un campanar d'espadanya obrat de pedra tosca de dues obertures coronades amb arcs de mig punt, fets amb dovelles. 

L’aparell de la construcció mostra l’empremta d’una restauració recent. 

L’edifici en grans trets, s’adapta a una obra romànica del segle XII, segurament dins el primer terç. 

L’església de Sant Víctor de Fígols d’Organyà és catalogada com a Bé Cultural d’Interès Local. 

Un formós lloc i amb una bona vista sobre el Segre i les muntanyes de davant. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

HISTÒRIA DE LA NAIMA

Tema: La immigració i la integració

 

Vull explicar la història de la meva amiga, la Naima. Estic acabant infermeria i vinc cansada de fer  pràctiques i em ve de gust escriure, com aquest mati he llegit un reportatge sobre la immigració i la seva  integració, el seu record és avui més viu que mai.

 

La vaig conèixer, quan vaig començar Secundària, al començar a l’institut, teníem uns dotze anys. A la classe és va seure a la meva vora. De seguida em vaig fixar en aquella nena morena, d’ulls grossos i negres i de cabell molt negre, llarg i  una mica arrissat que duia lligat en una cua. Era molt tímida i parlava poquet, per trencar el gel li vaig somriure i ella me’l va tornar.

 

Feia dos anys que era a Catalunya i parlava poquet el català; li vaig dir que pel que fes falta contés amb mi. Era una noia molt intel·ligent. Va començar a demanar-me coses, quan no les entenia, que volia dir això... o com es diu allò, en català. Aprenia ràpidament. Ens van fer bones amigues, a vegades venia a casa a estudiar i em parlava del seu país, del seu poblet perdut per allà les muntanyes del Rif , dels seus avis que s’havien quedat allà i a qui estimava molt.

 

Encara recordo aquell dia , quan ja fèiem segon, que ella va arribar a classe amb el mocador al cap, la majoria se la mirava, somreia ii xiuxiuejava, ella no mirava a ningú, estava avergonyida, amb el cap baix; jo me la vaig mirar i li vaig dir,

- Et queda molt bé, no saps com ressalten els teus ulls.

Ella em va somriure. Anys després em confessaria com li havien aixecat l’ànim les meves paraules, ella sempre havia volgut ser com nosaltres, però es devia a la seva cultura.

Les dues estudiàvem molt, i sempre trèiem bones notes, em va confessar que li agradaria estudiar  medicina, o infermeria, i després tornar al seu país a ajudar la gent d’allà, que hi havia molt pobresa, i sobretot a  ajudar les dones , que tinguessin més cultura.

 

Estava a punt de complir els  disset anys, aquell estiu, quan em va dir tota il·lusionada que aniria al seu país a passar un mes, estava contenta de tornar al seu país i al poble i de veure als avis i altres familiars. Que diferent va ser la tornada, quan la vaig trobar un dia pel carrer, feia dos dies que havia arribat i no m’havia dit res . Estava trista i capficada, anava amb la seva mare i gairebé no vam parlar, li vaig dir que m’havia d’explicar com  li havia anat pel seu país i va abaixar la mirada , mentre la mare ja l’estirava del braç, tot dient que tenien presa. Que li deuria haver passat a la Naima, em vaig preguntar.

 

Al cap d’una setmana, em va venir a veure i em va explicar la història, s’havia promès en matrimoni. Vaja, l’havien compromès, i l’any vinet s’hauria de casar. No podria tornar a l’Institut. Adéu il·lusions i somnis. Adéu infermeria, adéu tornar per ajudar la gent. Tornaria per casar-se amb l’Ahmed, el seu cosí, que a més li queia malament...

- No et pots negar a casar-t’hi?

- No, el meu pare i el meu oncle serien capaços de matar-me, si els deshonrava.

- Penso que ha d’haver-hi una solució.

- No crec que hi hagi cap sortida.

Van estar parlant llargament, i finalment vam arribar a l’acord que no rebutges la petició de matrimoni, però intentaria raonar , que esperéssim un parell d’anys, ella podria acabar infermeria i casar-se. Llavors tornaria al Marroc, com desitjava i com tindria uns estudis podria trobar un bon treball i ajudar a la gent d’allà a més podrien viurien millor ella i la seva família. Li va costar convèncer la família, sobretot el seu pare, però ho va plantejar amb tanta habilitat, que van acabar accedint.

 

 Acabat el batxillerat , les dues vam estudiar infermeria a Barcelona, baixàvem cada dia la mati i tornàvem a la tarda, ja que el poble és només a vint minuts en  tren de la capital.

Ella va estudiar molt i va acabar la carrera un any abans que jo, que vaig perdre uns mesos vaguejant, vaja, amb un rotllet. Ara ella ja està treballant, però no us diré pas on, doncs jo en teoria no ho se!!!

Ella cada vegada estava més convençuda que no volia casar-se amb el seu promès, i s’anava acostant el dia. Mentre estudiava infermeria, va contactar amb una professora que pertanyia a un grup d’ajuda a les dones i defensaven els seus drets, que la va orientar en el seu problema.

Va fer les pràctiques a l’Hospital de Sant Pau, al anar jo més endarrere ens van distanciar. Un dia que  ens vam trobar em va dir que li havia sortit feina per un any, i no l’he tornat a veure més, i la seva família tampoc.

Els seus pares em van venir a veure, a casa per demanar-me on era la seva filla, i acusant-me de la seva desaparició. Els vaig dir que jo no en sabia res. Ella ja feia pràctiques i jo, no. Així que ara no ens veiem gaire, però em vaig atrevir a dir

- La Naima ja té dinou anys, és major d’edat i pot escollir la seva vida.

De poc aquell home em pega, el meu pare va haver d’intervenir i van marxar de casa  ells dos, insultant-me  i cridat,

- Quan la trobi .. ..la mataré!!!  -Deia el pare, donant un cop de porta.

Es va armar un gran enrenou, l’oncle, el pare del nuvi, va venir al poble, van denunciar el cas als Mossos d’Esquadra. Van buscar entre els amics i coneguts. Van repartir fotos seves, als diferents oratoris que tenen pel país. La noia , no era enlloc, s’havia esfumat.

 

La Naima, està treballant a un hospital d’una ciutat mitjana, lluny d’aquí. S’ha canviat el nom per seguretat i també la imatge, i a més a començat a estudiar medicina, sense deixar de treballar. Encara te decidit tornar al seu país a ajudar als seus  i defensar els drets de les dones com ella. Sap que de moment ningú d’allà la comprendrà... bé, algú si,  la seva àvia!  Com desitja poder tornar a  veure-la. Ella va ser l’única persona, aquell estiu quan la van prometre amb el Ahmed,  quan ella és va rebel·lar, l’àvia la va consolar, agafant-la per l’espatlla... encara té gravades al cap les seves paraules.

- Naima, tu, escolta el teu cor!!!  Ell et dirà el que has de fer!!!.

Que n’era d’intel·ligent la meva àvia,  ella em va marcar el camí a  seguir.

 

Ha passat un any. Ahir, vaig trobar-me amb la Naima, després de molt temps, només ens havien telefonat alguna vagada. Vaig anar fins a la ciutat on treballa i viu. Estava radiant , desconeguda. Vestia esportivament, dels seus cabells llargs i ondulats, ara els portava amb una mitja melena, completament estirats i amb metxes rosses. Unes grosses ulleres de sol, tapaven els seus grans ulls foscos, i un fulard lligat al coll. Em va costar de reconèixer-la. 

 Van dinar juntes i vam parlar molt , molt... Se la veia feliç, els seus somnis s’estaven fent realitat. També vam parlar de la seva família, ella està segura que amb el temps la perdonaran i l’acceptaran.  Li sap greu el sofriment que ha  causat a la seva mare, però ella ja sap que està bé, només ella ho sap. Encara conserva la il·lusió per tornar al seu país. Té la seguretat que quan hi torni no tindrà por de res, ni de ningú, doncs i tornarà com a metgessa, una metgessa europea, a qui la gent respectaran, que ha vingut a aquella deprimida zona per ajudar la gent. Desitja només que la seva àvia sigui viva per veure-la. El que no pensa fer es quedar-se a viure allà,  ara es sent una catalana més i estima la terra que l’ha acollit i que li ha donat  tantes possibilitats.

 

La meva estimada amiga Naima, és un clar exemple d’integració i de superació. Però no tothom té el coratge i la decisió d’enfrontar-se a les seves arrels i a la seva cultura, per tal de seguir els seus somnis.

 

(12 de febrer de 2012)