La família ha sortit ha passar
la tarda a un bosc proper a la ciutat on viuen. El pare i el nen petit, el
Joanet, juguen a pilota en la petita explanada encerclada d’arbres que han
trobat després de buscar i buscar, separant-se dels altres cotxes i de la gent que
com ells han vingut a trobar una mica de pau lluny dels carrers cimentats de la
ciutat.
S’escolten els crits del pare
que cada vegada que el petit encerta un xut, fluixet, ja què el Joanet només té
quatre anys, sembla com si el millor davanter del futbol mundial hagués fet dos
gols.
La Mercè, la mare, amb l’ajuda
de l’àvia baixa mentrestant la nevera i la taula i cadires per passar la tarda,
fent una fontada com diu l’àvia Maria, aquest cop ha volgut acompanyar-los per
aprofitar els darrers raigs de sol de la tarda primaveral. Les dues dones han
posat la taula i són assegudes mirant les corredisses del pare que comença a
posar-se vermell i a suar de tant córrer rere la pilota per salvar els xuts del
petit i maldestre futbolista.
Quan el Joanet encerta la
improvisada porteria, entre dos pins, s’esgargamella fins a perdre la veu.
¾
GOOOOOL! GOOOOOOL!- I salta creient que
l’esdevenidor del seu nen serà brillant com jugador de futbol.- GOOoool!
Gooo!!!- fins que si l’estronca la veu
La Júlia i el Rafel corretegen
pels racons del bosc buscant plantes, flors i tota mena de petites meravelles
que durant l’hivern han canviat d’aparença des de l’estiu passat. Damunt una
branca un niu espera nous llogaters.
¾
Tindran feina a arreglar-lo- diu el Rafel.
¾
Sí. Però veuràs que ràpids que ho faran. Si
tenim sort i tornem ací veurem els pollets i escoltarem el seu piular.
En aquestes el Rafel s’acota i
mira curiosament al terra, sota una gran noguera. Ajupint-se un xic més agafa
de terra una cosa llarga i peluda que agita davant de la cara de la seva
germana Júlia. Aquesta sorpresa fa un esgarip i cridà espantada.
¾
Ecs!! Què és això? Un bestiola!!!
¾
No!!! Una bestiola no. Deu ser d’un animaló.
¾
Sembla un plomall però sense plomes.
¾
Va no siguis ruca. Què faries amb un plomall tan
petit.
¾
Netejar la meva casa de nines i quedarà molt
neta.
¾
Ep!!! Que l’he trobat jo, per tant és meu.
Amb molta cura la tornen a
mira i finalment decideixen anar a veure la mare i l’àvia per preguntar quina
cosa sorprenen és allò. La mare, nascuda a ciutat, mira amb desconfiança
aquella cosa peluda que els seus fills han deixat amb molta cura damunt la taula.
¾
Ui!! Una pell de rata, que sou marrans. Va
llenceu-lo a qualsevol racó!
L’àvia s’acosta i prenent-la
diu sorpresa:
¾
Una cua d’esquirol, Què n’és de suau i bonica.
Pobre animalet, com l’haurà perdut o potser...
L’àvia, nascuda a pagès, amb
molts menys estudis, no té cap llicenciatura ni màster coneix la natura. Perquè
la terra, el bosc i el món de pagès són la part més forta dels seus estudis.
Escrit després de trobar una cua d’esquirol al bosc i fen-la servir com
imatge al taller d’escriptura.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada