divendres, 26 de juliol del 2013

EL RETORN DEL COMTE ARNAU VI.

CARTES SENSE CONTESTACIÓ

El Pere amb els ulls mig clucs fuma la pipa mentre mira el foc que flameja en la llar. La Marta tragina dins la cuina mentre prepara el sopar. Les dues filles han anat a casa de l’avia que els ha convidat el cap de setmana juntament amb les altres dues nétes, filles del seu cunyat. Tot està tranquil en la casa. Un munt de pensaments, com un enfilall d’idees, afloren dins el cap del Pere. 

El primer d’ells es pensar en el treball que s’ha buscat l’avia per aguantar a les quatre al·lotes, com diu sempre la sogra, recordant la seva procedència mallorquina. Desprès li plauen les idees quan pensa en la benaurança del seu matrimoni. Han passat uns quants anys des de les seves noces, amb la Marta, però encara nota aquelles pessigolles sensuals al tenir-la propera, respirar el seu olor de dona i notar el seu contacte, tanmateix com les famoses papallones al estómac del primer petó. Més la pau i aquesta sensació de benestar no el deixa oblidar l’home estrany, dur com el carbó, però que amb el seu tracte el va, potser la paraula adient, seria ensutjar  o emmascarar o embruixar, amb la seva personalitat i al mateix temps com el carbó el viure o cremar al seu costat el va fer sentir l’escalfor d’una força admirable.  

No l’ha vist més però regularment rep cartes amb les noves de les seves aventures i mai ha deixat d’enviar-li diners per ajudar a gent necessitada. Això ha donat al Pere una petita i discreta fama de persona piadosa i donada a col·laborar en actes benèfics. També s’ha de dir que mai ha fet ostentació de la seva caritat i ha procurat sempre fer les almoines sense cap nom i procurant que ningú sabés qui era el que feia arribar els diners. Més d’una vegada s’ha penedit al veure el poc profit tret per la gent de la seva ajuda. Això sí, mai ningú ha sabut d’on provenen els diners. Ha respectat així sempre les ordres de l’Arnau.  

Ara mateix té davant seu una carta arribada aquest matí. Obre els ulls i torna a llegir-la. 

Amic Pere, 

Primer una abraçada, amic. 

Després felicitar-te per haver triat una dona tan formosa i ponderada com la teva i sobretot per l’educació que doneu a les vostres dues filles. Sé, no em preguntis com que formeu una família respectada i respectable.  

Vatua l’olla! A veure si et decideixes a tenir un noi per posar-li de nom Arnau com jo! Seria de bon grat el seu padrí, d’amagatotis, però faria perquè no li manques res de res en la vida.  

T’hi fixa’s com no deixo mai de ser jo, ja m’estic fotem en la vida dels demés. 

Coses meves, com estàs assabentat primer vaig iniciar-me en la venda d’armes amb aquell beneit del Mustafà. Després com em van veure tan valent i decidit, van oferir-me manar un exercit de mercenaris. Com devien endevinar la meva bravesa? 

He guanyat molts diners entre una cosa i l’altra però m’he adonat que no defenia res, ni terres ni vides ni honors. Només era una fera carronyera utilitzada per matar. Molts cops no he conegut a qui defensava, una vegada matava  els uns i després assassinava els contraris. Sang, sang i sang vessava de les meves mans i de les dels meus homes. Però quan vaig adonar-me que no sabia per què lluitava va ser en un combat, no sé si donar-li aquest nom tan honrós, era una simple escaramussa, sense cap valor estratègic, s’havia d’atemorir una petita població perduda dins la selva. Des d’una torre de defensa en un dels cantons d’una mala empallissada es defenia el poblat. Des dalt responien amb una metralladora als nostres atacs. Dos o tres dels meus homes van caure ferits, aleshores en un rampell irracional vaig saltar endavant, podia haver enviat un escamot dels meus homes, però tanmateix una ràbia sorda em pujava de l’estomac i una saliva espessa em queia dels llavis. Prendre l’escala i pujar preparat a matar tot va ser una. 

Quan era dalt em vaig enfrontar amb l’home que entremig de cadàvers defensava la feble posició. Va ser un instant, pels seus ulls blaus reconegué a un gran amic i antic company de moltes lluites, un camarada, el meu segon en altres batalles, vaig ser incapaç de disparar i ell també em conegué, si no ara jo ja seria mort. Vam baixar les armes, ni una paraula va sortir de la nostra boca solament un breu adéu amb la mà. No va disparar més i jo vaig fer retrocedir als meus subordinats.  

Aquella nit no pogué dormi, va ser l’inici de tota una sèrie de reflexions i mals sons. Una i altra vegada escrivia la meva història actual en la sorra blanca de la platja davant d’una mar blava, i ipso facto la mar es tornava vermella, sanguinolenta i embrutava amb el seu color roig els acurats signes escrits. No m’allargo més em llicencià, recollir els diners i  vaig fixar la meva residència a Suïssa. 

Decidí ser un home de pau, i em posà a escriure l’historia de l’indigna guerra que havia viscut. Dins la meva desgraciada vida dec de ser un home de sort, em van publicar el llibre i un altre, firmats amb pseudònim clar, i bastants més diners van entrar a les meves arques.  

També volen que els assessori per fer una pel·lícula. 

Aleshores, un matí tafanejant en un mercat de vell a l’aire lliure va arribar a les meves mans un llibre sobre el viatge de Piteo de Masalia  a Thule, la darrera illa abans del mar gelat. Com les paraules escrites per Virgili em van enamorar i tinc temps de sobra em vaig embarcar per conèixer el lloc.

Groenlàndia, neu, gel i fred, que diferent de la nostra terra, però existeix Thule. No hi ha camins ni carreteres només icebergs, glaceres i l’extensió del mar blanc. Però hi ha vida, els inuit, arrancats de la seva terra per la construcció de la base americana, van ser desplaçats 200 quilometres enllà.  

La civilització els ha fet perdre els seus antics mitjans  de vida i sobreviuen gràcies a les subvencions del govern danès.  

Però volen mantindré les seves tradicions i lluiten per aconseguir-ho. He conviscut bastant temps amb ells i he après potser l’essencial filosofia del viure amb ben poca cosa. Treuen el necessari de la mateixa naturalesa i no s’extralimiten en matar per el pur plaer de consumir. 

Torno al bullici i als carrers de les ciutats però un neguit, un enrajolat de pensaments i de formes bull dins meu. Busco la pau d’esperit. 

Amic Pere, res més per ara. Una forta abraçada i dóna dolços petons, sense dir de qui, a la teva esposa i filles.  

No t’oblides del noi! Ja torno! Ja saps que sóc d’idees fixes. 

                                                           Només el teu amic Arnau. 

El Pere plega la carta i agafa la caixa que guarda en el compartiment secret de la taula de l’escriptori, i dintre hi ha els diners, les missives i un petit munt de records de l’amic. Aquest caixa i el lloc on és amagada no ho sap ningú ni la Marta. 

Pocs dies després un altra carta i aquesta vegada el Pere es neguiteja, no és normal que hagi tornat a escriure tan seguit. Trenca el sobre impacient i llegeix les paraules del company. 

Amic Pere, 

No t’estranyi al rebre aquesta nova carta. Només és una nota per dir-te que si trigo a tornar a escriure no facis cas. 

Estic neguitós i cerco una mica de pau.  

He estat treballant amb els directors, guionistes i productors de la pel·lícula basada en la meva novel·la. He conegut els artistes que la interpretaran i he vist les primeres probes. Això, i el missatge que jo vull transmetre en la meva obra se semblen tant com un ou a una gallina. He fet una petita rebaixa, he cobrat la meva col·laboració i fujo. 

Quo vadis? Et preguntaràs, i jo et contesto perquè conec la teva discreció. Me’n vaig al Tibet, al Nepal, a l’Índia, no ho sé ben bé. Busco la contestació a les meves cabòries dins la contemplació i la meditació. Vull veure si la meva anima de segles sap trobar la pau o haig de ser un altre holandès errant, vagant solitari pel món sense destí.

Si no saps res més meu segurament he trobat la pau del cos i de l’anima ja que una va unida a l’altre. Prega per mi i estiguis satisfet, ja em toca tenir assossec. 

Malgrat tot no ho crec, m’agrada massa la vida terrenal i tot el que m’ofereix. El món és un gran circ i em diverteix veure que malament ho manegem els humans. Ni quan era un comte real o de fantasia podia imaginar tantes malifetes. Sembla que sempre estem disposats a enemistar-nos amb el pròxim, i fins i tot, en el planeta que ens sustenta i alimenta.   

Pere, amic, una abraçada entranyable, ets la persona que més recordo. Alguna vegada la meva dona i l’abadessa, però són molt lluny ja pèrdues en la història, i la meva vida actual va començar en un refugi de muntanya i al teu costat. 

Sabràs alguna cosa meva. Ah! I recordat del nou Arnau! Manoi, que en sóc d’emprenyador. 

                                                                     Arnau. 

Postdata: He deixat instruccions a un notari per què si en cinc anys no sé sap res de mi et facin arribar les meves darreres voluntats i els meus diners. 

Miquel Pujol Mur                                                     

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada