LLUNA DE MEL , LLUNA DE FEL

 Era lluna plena i el cel ple d’estrelles, i nosaltres dos érem allà dalt, a la cabana, gaudint del paisatge i de la tranquil·litat d’aquelles nits càlides de setembre. Sols , perduts en aquell lloc feréstec i  paradisíac ...fruíem l’un de l’altre, semblava talment que el nostra amor mai s’havia d’acabar. Vivíem un somni.

Ens havien casat feia tres dies, era la nostre lluna de mel; només feia tres mesos que ens havíem conegut i van saber des del primer moment que érem fets un per l’altre. La  setmana que vam passar allà dalt, en aquella cabana al costat del llac van ser idíl·lics , inoblidables; aquelles nits càlides de setembre, rebolcant-nos sobre  l’herba humida del prat , la lluna i les estrelles ens miraven amb enveja. A la matinada ens banyàvem al llac, després dormíem fins que  la gana ens treia del llit. Estava convençuda que aquella felicitat seria eterna.

Ja diuen que les coses bones són de curta durada. La tornada a casa als treballs respectius, la convivència, van fer que les coses comencessin a canviar. Aviat em vaig adonar que hi havia algú altre; aquelles llargues vesprades soles, la feina el tenia sempre ocupat –la feina , és la feina – em deia. Les sospites vam fer-se realitat, encara que ell ho negava amb cara de ferro. Llavors vaig quedar embarassada, em volia morir . Les paraules tendres es van convertir en crits i maltractaments... estava desesperada. La lluna de mel quedava enrere, ara era una lluna de fel, ( com poden canviar tant les coses en sis mesos )

Després el tràgic accident, jo  a punt de parir, i ell no era enlloc; quan va néixer la nena sort vaig d’una veïna que em va acompanyar. Ell  estava en un sopar de negocis, com sempre. Un  sopar del que no va tornar més. Una topada frontal, a les cinc de la matinada portant   el cos ple d’alcohol, els va unir per sempre amb la seva amant, en el més enllà.

Van ser uns mesos difícils, que dur va ser criar sola la nena. La petitona va ser la meva salvació, havia de lluitar per ella, va fer que no m’enfonses. Avui acaba de complir quinze anys; és  una noieta preciosa i esvelta, que ja no em demana pel pare. Ha acceptat que ja  no hi és i és feliç. Sempre li he amagat la realitat, no vull que tingui cap mal record del seu pare, potser un dia quan sigui més gran li diré la veritat, o potser no. Enterboliria els seu passat. Que en guardi el somni irreal que en té.  Diuen que dels morts si no en pots dir bé, no en diguis res

31/08/2013

 

UN MES CON MONTALBANO d’Andrea Camilleri.

Aquest escrit no vol ser cap judici sobre el valor artístic ni d’escriptura del llibre només és una breu ressenya d’haver-lo llegit. M’agradaria si algú l’ha llegit conèixer el seu parer.

 

He llegit el llibre “UN MES CON MONTALBANO” d’Andrea Camilleri publicat per “EMC Editores” i i traducció al castellà de Elena de Grau Aznar.

No he de negar que m’agrada la novel·la negra, no ho puc fer, ja què es veu clarament amb el títols de les obres llegides la meva particular inclinació. 

No puc tampoc amagar que m’agraden les obres de Camilleri, la sèrie de Salvo Montalbano i també que he seguit les pel·lícules passades per la televisió.  

En aquesta novel·la segueixes el dia a dia del comissari i el seu entorn com si fossis una part de la seva ombra. El personatges de Fazio, Galluzo, Catarella i l’etern enamorat de les dones, en Mimi; són presents a les fulles de l’obra. 

I tot el singular món de la formosa illa de Sicília, la seva pròpia personalitat i la de la gent que hi viuen.  

En aquesta obra em sembla hi ha parts que en la sèrie televisiva serveixen per completar o completant entre elles algun que altre capítol. 

Andrea Camilleri va néixer l’any 1925 en Porta Empedoche, província d’Agrigento en la mateixa Sicília, per tant ens descriu meravellosament la gent del poble, els vividors, la màfia i l’entorn humà i paisatgístic de l’illa.   

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

ARANYONS I "ARÀNDANOS"

 

L’home tranquil, està collint uns fruits petits i rodons en uns arbusts que hi ha en un marge al costat  del camí de casa,  prop del lloc on visc . Com que sempre em confonc amb aquests tipus de  baies o fruits, al passar per la vora  li demano,

-Que es això que agafes?
-Aranyons, -em contesta
-Aranyons o aràndanos? - li dic jo.
- Ah!  no ho sé! és el que es fa el Patxaran.
-Doncs així, són aranyons.

L'home s'arronsa d'espatlles  i em mira entre sorprès i estranyat, mentre jo m'allunyo caminant.

Doncs ja ho hem descobert, el que son aquestes boletes blavoses. Fa dies que les mirava i em preguntava que serien? Aranyons o aràndanos. Prop de casa n’hi ha forces de bardisses plenes d’aquestes  boletes blaves tirant a negres i  rodonetes, primer verdes, que ara van madurant;   els aranyons. Aquest any n’estan ben coberts d’aquest fruits, amb els  que diuen que es poden fer,  tant una bona  melmelada com el Patxaran. (Beguda típica del País Basc)


Moltes vegades quan ens reunim un grup d’amics, fem comentaris i discutim  sobre els aranyons i els aràndanos , que la majoria de la gent  creu que són la mateixa cosa. Un dia de festa a casa, mentre dinàvem amb uns cosins, vam discutir-ho de valent, i no ens posàvem d’acord; llavors  vam fer el que calia. Buscar-ho a Internet. Encara que també hi ha també molta confusió, en aquest lloc, ja que per moltíssima gent, aràndanos i aranyons són la mateixa cosa;  que no ho són. Si es té prou  paciència se’n treu l’entrellat. Si els observem de prop  també veurem que no són iguals, es nota la diferència.

ELS NABIUS o MIRTILS, són els arándanos, que es diu en castellà. El nabiu o mirtil és el fruit de les plantes del gènere Vaccinium. Són plantes silvestres, que fan fruits petits de color blau fosc per fora i vermellosos per dins. Creixen en mates de poca alçada i a Catalunya en boscos d'alta muntanya, més aviat obacs al Pirineu, a partir dels 1.300 m d'alçada. És un bon comestible, i es pot menjar tant cru, com fer-ne melmelades. En molts llocs, ara, els cultivem i llavors són una mica més grossos. També n’hi ha de vermells a més dels clàssics blaus negres

Els ARANYONS, són les endrines, en castellà. L'aranyoner o arç negre (Prunus spinosa) és un arbust amb punxes, de fulla caduca de la família de les rosàcies. Floreix cap al final de l'hivern o principis de la Primavera segons el clima amb flors blanques que surten abans de les fulles.

 Els fruits de l'aranyoner, els aranyons, són esfèrics i d'un centímetre de diàmetre aproximadament, i de color blau fosc. Són comestibles de gust força aspre , però són  molt astringents i tenen gran quantitat de  taní.  El seu gust millora després d'haver sofert l'acció d'una gelada. Es cullen cap a finals d’estiu i començament de tardor. És fan servir per fer el Patxaran.

aranyons
 

DIFERENCIES . Encara que s’assemblen molt aquest dos fruits, pel color blau negre, la forma rodoneta i  la confusió del nom, si els observem bé i veurem unes diferencies prou importants per saber quin es cada un.  ELS ARANYONS són boletes rodones i tenen   pinyol a l’interior i el seu gust és més aspre. Els  NABIUS O MIRTILS  encara que arrodonits són una mica més aixafats i tenen una petita corona a un cantó, a dintre presenten unes diminutes llavors que no es troben a la boca, el seu gust és molt més dolç, al ser madurs.

nabius o mirtils 

 
Els dos fruits tenen importants efectes beneficiosos per la salut. Els  NABIUS, són rics en tanins i flavonoides, són antioxidants i van bé per la circulació, a més contenen molta vitamina C  . prevenen i curen les infeccions urinàries, són protectors de la pell;  regulen el colesterol i els triglicèrids. Menjant els fruits  o bé en sucs és com s’obtenen els millors beneficis. Els ARANYONS, en canvi, les propietats medicinals més importants, encara que també en trobem al fruit, són a les fulles , les flors i l’escorça de l’aranyoner.

27/08/2013

 

SANT MIQUEL I SANT JOAN BAPTISTA DE LA MOSQUERA. ENCAMP. ANDORRA.

PETJADES DAMUNT DE TERRA ANDORRANA

En la nostra actual visita a terres andorranes vaig complir un desig que feia temps que romania dintre meu tornar a visitar l’església de Sant Miquel a Encamp.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La primera vegada que vaig entrar fa molts anys va sorprendrem la quantitat de fidels que assistia a la celebració eucarística i malgrat em van impressionar les seves pintures i el goig que feia el seu interior no era el moment d’estar donant voltes mirant a dret i esquerra. Aquest cop durant la setmana si vam poder guaitar i veure-la per dintre gràcies a l’atenció del magnífic guia del Museu Casa Cristo.

La Mosquera junt a Encamp, Tremat, les Bons i la Vila era un dels cinc pobles que formaven la parròquia actualment, menys la Vila, concentrats i formant el nucli d’Encamp.          

De fet, la Mosquera va ser el poble que va donar origen, vida,  a la parròquia d’Encamp. La Mosquera encara manté viva la seva identitat. Això sí, diluïda en el centre històric parroquial. I Sant Miquel, l’església, n’és l’epicentre. Un temple senzill, però curiós. Curiós com a sinònim de bell.

Aquesta capella, possiblement d'origen romànic, va ser profundament reformada en un moment que es desconeix.

 

Església sufragània de la parroquial d’Encamp que probablement data del final del segle XVI (data d’instal·lació del retaule), i que apareix per primera vegada al registre parroquial l’any 1611. L'edifici original va ser ampliat l'any 1769.

És una església de planta rectangular i d’estructura molt senzilla parcialment excavada a la roca (sector sud). Els murs de la capella són de pedra lligada amb morter de fang i una part està relligada amb ciment. L’aparell és de rocs més gran alguns cops i més petits d’altres. A ull nu, murs afegits. Parets mesclades per esdevenir el temple del que al seu dia va ser un poble.

Una de les façanes està rebaixada per deixar més pas lliure al carrer. La porta es troba a la façana nord-est, on també hi ha dues petites obertures rectangulars de poc més d’un pam.

A la façana principal, a la part baixa, hi ha dues finestres rematades amb un arc rebaixat fet de pedra tosca i, per damunt, n’hi ha una altra de rectangular.

 

Sobre el mur de la façana principal (nord-oest) s’alça un campanar d’espadanya d’arc de mig punt. Mentre que la coberta és de fusta i llosa i s’estén a les dues aigües.

A l’interior, la coberta de la nau és de volta escarsera, tret de l’absis que és de volta de canó. El soler i part de les parets estan revestits de fusta.

 

A l’altar major es conserva un retaule semicircular sobre fusta de començaments del barroc, amb dues imatges i un conjunt de taules pintades, dedicat a sant Miquel Arcàngel i a sant Joan Baptista, patrons del poble de la Mosquera.  

Al centre trobem dues fornícules amb els sants titulars: Sant Miquel que venç al diable i Sant Joan Baptista (amb el llibre i el xai). de Sant Joan Baptista. Al costat d'estos hi ha una escena de la vida de cada Sant. A sobre trobem un Calvari i dues escenes més, relatives a la vida dels sants titulars.  

A la part inferior, a manera de predel·la, hi ha tretze petites taules dels dotze apòstols i Crist (al centre), amb els respectius noms en llatí, sota. (Aquest és un dels pocs retaules en què apareix Judes Iscariot, i no el seu successor: Matías.) 

També hi ha una bona talla policromada del Sant Crist del XVII. 

Al segle XIX, la decoració interna de la capella fou modificada i el pintor Josep Oromí de la Seu va fer-hi unes pintures murals. Es tracta d’un tremp damunt de guix. Els motius, són senzills en l’absis i més treballats a la volta, representen la Transfiguració de Crist. Com és habitual en aquest artista, la composició de les pintures integra l’altar barroc en un conjunt escenogràfic dominat pels tons ocres. 

La volta de la nau està decorada amb un fresc del segle XIX on apareixen Jesús, Elies i Moisès amb les taules dels deu manaments. Cal destacar que falta el sisè.  

El 1974 es va refer la teulada i el 2006 es van restaurar per darrer cop les pintures de Josep Oromí. 

L’església de Sant Miquel i Sant Joan Baptista de la Mosquera està inventariada com a Bé d’Interès Cultural. 

Sincerament ens van encantar veure-la de nou. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

SANT MIQUEL DE LA ROQUETA. RIPOLL. RIPOLLÈS.

TERRES DEL RIPOLLÈS.

Voltaven per la bella ciutat de Ripoll i vam de visitar el Monestir, la Farga i l’Escriptorium. Mentre esperàvem a la resta dels companys, ja què visitavem per torns el darrer lloc, van pujar pel carrer del Raval de l’Hospital i pocs metres més amunt enmig d’una plaça va trobar-nos l’església de Sant Miquel de la Roqueta.

L'església es construeix com a creu de terme per encàrrec Marià Delàs, Baró de Vilagaià i propietari dels terrenys. Decidí aixecar-la en substitució d’una capelleta sota l’advocació ja a sant Miquel.

L'església de Sant Miquel de la Roqueta és obra de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver (1912). Representa un assaig de les grans realitzacions posteriors. Parteix de la lliçó que extreu de l'arquitectura anònima de les construccions de pedra en sec.

Joan Rubió i Bellver (1871-1952) fou un arquitecte modernista català que va néixer a Reus. Va ser deixeble d’Antoni Gaudí amb el que va col·laborar en diverses obres. També fou regidor a l’Ajuntament de Barcelona i president del Cercle Artístic de Sant Lluc.

Joan Rubió i Bellver va estar molt vinculat a Antoni Gaudí. Tenint en compte que Francesc Berenguer, la mà dreta de Gaudí no va arribar a obtenir el títol d'arquitecte, Rubió esdevé el primer arquitecte titulat que va col·laborar amb el mestre. Probablement, Rubió va establir relació amb Gaudí tan aviat com va acabar la carrera al març de 1893, quan  aquest ja era un arquitecte d'importància. En un principi, va començar a treballar al taller amb regularitat i a mesura que va obtenint seguretat en ell mateix i va començar a rebre encàrrecs va començar a treballar de manera independent però mantenint la relació amb Gaudí.

Va ser deixeble i ajudant d' Antoni Gaudí, amb el que va treballar a la Sagrada Família, la Casa Batlló, el Parc Güell, la Casa Calvet, la Torre Bellesguard, la restauració de la catedral de Mallorca i la Colònia Güell, on construí la Cooperativa (amb Francesc Berenguer i Mestres) i diverses cases particulars, com Ca l'Ordal) i Ca l'Espinal.

Ripoll és un dels llocs on es localitza una gran part de la producció arquitectònica de Joan Rubió i Bellver.

L’església de Sant Miquel de la Roqueta està protegida com a Bé Cultural d’Interès Local.

És extraordinari les dades que surten quan intentes esbrinar el per què d’alguna construcció antiga o moderna i que passen per alt quan només les visualitzes.

Ripoll és encantador per voltar per dins el poble i veure la vida que hi ha entre els seus edificis. Els llaminers també tenen una bona oferta de dolços i demés llaminadures.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur. 

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

VIURE DE L'ENERGIA DEL SOL

Jo visc de l’energia del sol, sense menjar puc viure, però no sense sol. El sol em dona tot el que necessito per viure i em nodreix i tonifica el cos i fa que gaudeixi d’una salut excel·lent. Encara estic al·lucinada amb aquestes  explicacions d’aquella antiga amiga, que feia tants anys que no ens havíem vist i que ens vam trobar per casualitat en una visita al MNAC, sortint vam estar parlant una bona estona. Visc de l’energia del sol, m’explicava. Sol i aigua, no necessito res més. Sense menjar puc viure però no sense el sol –Si, si,  li vaig comentar. El sol es molt bo per la salut, si no se’n pren massa, però d’aquí a viure sense menjar, això són falòrnies.

Llavors em va començar la llarga dissertació sobre els beneficis, segons ella d’aquest mètode, el SUNGAZING, o ioga solar, com en diu ella . El va descobrir en el viatge que va fer a l’Índia , l’any passat , encara que jo penso que potser s’ha ficat en alguna  mena de secta...

Segons ella, mirar una estona al sol directament, en la primera hora després de la sortida o l’última abans de la posta, és el primer pas per absorbir l’energia . Deu segons el primer dia i anar pujant fins 45 minuts. S’ha de fer durant nou mesos, i ja n’hi ha prou per tota la vida, el cos s’alimenta  amb els fotons solars. Llavors només passejant una estona al dia descalça  qualsevol moment que faci sol , ja es torna a carregar el cos, torna a acumular nova energia per viure. S’expandeix la consciencia, el cos es torna més lleuger...

Del sol en depèn tota la vida, és una font inesgotable de vitamina D. El sol és vida i salut. Els vegetals , l’equilibri de la naturalesa, tot viu del sol , i l’home també hi pot viure . Segons el SUNGAZING, i el seu investigador Hira Ratan Manek,  fem la nostra pròpia fotosíntesi, agafem fotons del sol i els transformen en energia, les cèl·lules del cos es converteixen en cèl·lules fotovoltaiques, i quan s’han carregat bé una vegada ja només s’han de retro alimentar.

Finalment em va dir que no vivia sempre sense menjar,  nomes temporades, dies o setmanes, en que només bevia aigua o sucs, llavors menjava frugalment, no necessitava gaires aliments sòlids.

Vam quedar que algun dia ens tornaríem a veure i en continuaríem parlant. A mi no em convenç; que no em vinguin amb aquestes històries, allà on hi hagi un bon bistec, una bona paella, una bona amanida o unes bones gambes al planxa, que es quedi el sol per colrar una mica la pell a l’estiu i per fer créixer els aliments  i les verdures de l’hort . Com es pot comparar un bon dinar , regat amb un bon vi  o una copa de cava.... amb alimentar-se del sol? Quines bajanades!!!

 23/08/2013

 

SANTA ÀGATA.

En el tossal de Santa Anna, prop de Gaia, havia les restes de l’antic castell que defenia la vall de Ramó i vigilava les incursions dels sarrains a les terres del Lluçanès i Osona. L’avanç de les tropes dels comtats catalans havia superat les línies de defensa que podien controlar els murs de la fortificació i aquesta restava abandonada i enrunant-se poc a poc. Ara una pedra queia de la muralla, ara era un merlet i així  successivament el castell perdia les seves parets fins a convertir-se en un munt de pedres. 

Aleshores un bruixot, parent proper del diable, va fer de les restes del castell el seu estatge. Aprofitant-se de l’abandó i la solitud del lloc sovint celebrava reunions amb bruixes de les contrades pròximes. Cada setmana dansaven en un confús aquelarre invocant al seu maligne senyor i era tan forta la seva dansa orgiàstica que llengües de foc assotaven els masos i els pobles veïns. En altres ocasions vents ardents incendiaven els camps quan les collites eren a punt de segar. Molts habitants del lloc van abandonar les terres i els masos fugint de la còlera del bruixot i de les bruixes que els hi feien la vida impossible. 

Era tan el seu atreviment que fins i tot havien raptat donzelles verges per oferir-les al dimoni major, Lucífer.  Felices eren les noies que morien durant la missa negra feta en les antigues masmorres del castell, aquestes eren rebudes al cel com a màrtirs. Pitjor eren tractades les que portades per la por s’entregaven lliurament al dimoni, després d’un i mil actes obscens només tenien dues possibilitats per sobreviure convertir-se en bruixes i continuar vivint en el pecat  o rondar pels pobles perseguides pels vilatans i arrossegant rere seu la parentela concebuda amb el diable. 

Moltes d’aquestes renegades van ser encalçades per la Inquisició, torturades, penjades i abandonats els seus restes als animals rapinyaires fins a desmembrar-se i podrir-se. A Sant Feliu de Sasserra va haver un dels tribunals de bruixes més cruels de la sotsvegueria d’Osona.  

Cansats dels abusos dels malvats habitants del castell, els vilatans de Gaia, Galera i les masies de l’entorn van decidir arrasar-los amb la seva mateixa medicina. Van purificar amb foc, cremant tot el tossal de Santa Anna i les restes enrunades del castell atiant el foc i les brases ben endins de la soterrada presó. 

Xiulets desesperats, imprecacions, insults, males paraules, en fi obscenitats sense nom brollaven entremig de les flames, dites amb les mil veus dels malignes que cremaven dins el castell, fins que el silenci i la devastació van omplir el tossal. 

Una vegada el silenci ompli l’espai de les restes del castell el veïnat en una urgent reunió van decidir que la millor cosa que es podia fer a dalt del tossal per evitar que una nova i malvada força volgués ocupar altre cop les oblidades runes era amb les pedres construir una ermita i que la  millor advocació seria la de Santa Àgata que va morir màrtir i verge per no cedir a les males intencions del senador Quintianus  que la volia posseir. Va ser tancada en un bordell on miraculosament va sortir verge. Va ser torturada, assotada, van tallar-li els pits i finalment van cremar-la. 

Són famoses les paraules de la bella Àgata mentre sofrí el martiri: Cruel tirà, no et dona vergonya torturar a una muller en les sines què de nen et van donar aliment?  

De fet Santa Àgata és la Patrona dels pits de les dones. 

I tornant als tossal de Santa Anna ara ja passats els anys i recuperats els arbres dalt de tot trobareu dempeus l’ermita de Santa Àgata, i per acabar aquest relat una dita escoltada en la trobada de “Vinyaires, monjos i bruixes” a Galera:

“Quan per Santa Anna plou a Santa Àgata pedregada”

Miquel Pujol Mur.

EL TOSSAL DE L’ÀLIGA.

Aquesta historia arrenca a partir d’una sortida a terres del Bages en aquell punt on les terres de la plana bagenca es barregen a les terres baixes del Berguedà. 

La sortida tenia per leitmotiv: Vinyaires, monjos i bruixes. Segurament la conjunció dels tres elements va redundar que la tarda fos tant plujosa com pregonava l’home del temps. Volent evitar el sol del dia la sortida va començar a 2/4 de 7 de la tarda i just en el moment que començàvem a caminar el cel obrir les rescloses de l’aigua i descarregar damunt nostre en un instant tota la magnificència aquàtica acumulada de dies de sol ardent. 

En pocs instants eren amb la roba mullada i els camins convertits en petits rierols que tenyits de vermell davallaven a la riera. Mai ens hem de penedir de la pluja, ja què es font de vida, però el cel encapotat i la roba xopa no conviden a un caminar alegre. 

Més a la vesprada, ja eixuts i assentats al voltant de la taula en bona companyonia i amb l’esperit alegre, al que ajudava un sopar típic de pagès i el porró de vi. En acabar vam rodejar a un representant, millor podíem dir glosador o trobador del poble de les bruixes, Sant Feliu Sasserra, que ens brindà una xerrada sobre bruixes, i vam escoltar dels seus llavis aquesta antiga rondalla.  

Havia fa molt temps dues masies properes al tossal de l’Àliga. Eren bones terres i no havia cap enveja entre els uns i els altres, treballant dur i amb empeny, com s’ha de fer a pagès, aconseguien bones collites i cuidaven una bona ramaderia. Això si, havia un fet que els neguitejava i aquest enrenou força important era que cada any una vegada en una casa, a la festa major d’estiu, i l’altra, a la casa veïna, a la festa major d’hivern, perdien un dels millors animals de les respectives quadres. 

En una festa major a cal Joan perdien el millor bou. Quan arribava l’altra festa major a cal Martí moria sense saber per què la millor mula. Aquest fet es repetia any rere any, i sempre aquell dia sobrevolava les terres un ocellot negre i gran, semblant a una àliga, que sortia del tossal terres amunt del poble.  

Com sabeu a pagès mai s’abandona completament la casa malgrat sigui per anar a missa el diumenge i a cada casa sempre hi quedava la minyona o l’àvia, generalment una dona gran, que mentrestant parava la taula o acabava de fer el dinar.   

Un dia de festa major l’hereu de cal Martí sabem que aquest cop els hi tocava la desgracia a casa seva, abans de marxar a missa amagà l’escopeta rere la porta de la cort. Poc després marxaven la família tots endiumenjats, cap a l’església per demanar per les ànimes dels amics morts i també esperant que aquest any la sort fos més amable i no haguessin de plorar per perduda d’un animal del ramat.  

Tot just havien caminat cinc minuts  quan planejà damunt dels seus caps l’ombra negra de l’ocellot, aleshores el Pep, l’hereu de cal Martí, retrocedí afanyosament i agafant l’escopeta va entrar dins la quadre on sentia com si algú cantes. 

En entrar va veure l’ocell negre damunt la mula més vistosa i forta de la quadra, i escolta com li cantava aquesta cançó: 

Mula, muleta

tan boniqueta

quan acabi

aquesta cançó

tu moriràs. 

El Pep no s’ho va pensar més, alça l’escopeta i l’endegà un tir que mata l’ocellot que va desaparèixer a l’instant, mentre a dalt de la casa es sentí una gran plany.  

El pare assabentat de les intencions del noi, en trobar a faltar la presència del Pep havia tornat apressadament, i tots dos van pujar esmaperduts per la escala al pis i enmig del menjador van trobar la vella minyona ferida enmig d’un basal de sang. 

Si no ho sabeu us he de dir que les bruixes poden prendre moltes aparences i dissimular la seva maldat fins el dia que manades pel diable fan mil i una malifetes. 

Encara ara, moltes vegades es veu el vol amenaçador de l’àliga sobrevolant el tossal proper al poble, com record i amenaça als vilatans.  

Aquesta rondalla o una altra de similar l’he sentit altres vegades però aquesta al ser propera en el temps m’he animat a escriure-la. 

Miquel Pujol Mur.

EL RUC ESPAVILAT

El Pep i la Maria passaven uns dies en aquell petit poblet de poques cases, perdut a la muntanya, on el Pep havia nascut i viscut fins els 18 anys. Aquells dies era la Festa Major del llogaret i com hi havien fet un hostal hi havia força gent, fins hi tot van trobar alguns coneguts de molts anys enrere. Ells feia més de trenta anys que no hi havia tornat.

El Pep va voler anar a veure la casa  on havia nascut. Era un xic apartada, i va anar-hi amb la seva néta, la Paula, una joveneta d’onze anys molt espavilada,      que volia saber com era on havia viscut l’avi. La casa era un munt de pedres, sols hi havia en peu una paret, on s’albirava una petita finestra. Feia una mica de tristesa, per això fer un tomb per els voltants.

Recorrien aquells paratges, que no s’assemblaven en res en els de quan l’avi era jove. Aquest explicava com aquelles lleixes ara plenes d’herbam abans eren plenes d’hortalisses, i que ell de petit també ajudava en les diferents feines de l'hort, li agradava, sobretot,  collir tomàquets,  mongetes i patates. Ara ens alguns prats hi pasturaven les vaques de l’únic pagès de l’encontrada .

Llavors va descobrir una gran bassa d’aigua, és va parar i va quedar absort contemplant-la, van aflorar un seguit de records llunyans,
-Què passa avi, que estiguis tant quiet rumiant  -va preguntar la nena.

-Ai, Paula, com ha canviat tot això. aquesta bassa que ara serveix per abastir aigua als bombers, en cas d’incendis, abans era una petita bassa per abeurar els animals, i aquell ruc...  m’hi va tirar dintre.

-Un ruc et va tirar a l’aigua, va no em facis riure.

-Si, si... és veritat.  Jo tindria llavors més o menys la teva edat. M’agradava molt pujar a cavall del ruc, que teníem a casa. Sem donava molt bé, fèiem una passejada, a vegades fins i tot corria, llavors jo m’agafava ben fort a la crinera  i semblava un genet cavalcant un cavall blanc. Feia el que jo li deia, però aquell dia , no em volia creure. Estava el ruc menjant herba en aquell prat verd, quan vaig anar per pujar-hi, no es deixava de cap manera. Qui mana aquí, li vaig dir. Vaig pujar-hi, amb esforç, el molt burro no és deixava. Tampoc volia moure’s, li vaig donar unes coces al ventre i llavors va arrencar. de sobte es va posar a córrer, jo m’agafava fort, anava directe a la bassa, quan va ser al costat va parar en séc i va abaixar el cap fins al terra i jo vaig volar d’estampida cap a dintre l’aigua.

-Hui, avi! què et vas fer mal? -diu la nena intentant aguantar el riure.

Algun cop o altre, poca cosa; però el que vaig quedar és ben xop i enfangat  i vaig haver d’aguantar l’esbroncada de la mare ...

Avi i néta van continuar caminant mentre  seguien parlant dels vells records

-18/08/2013-

   

L’HOME QUE PREN CAFÈ A LA BARANA DE L’ANTIC CASINO.

El Sergi camina tranquil·lament pel centre del passeig de Manresa després de tota una setmana plena d’esdeveniments i problemes que ha resolt a mitges. Els gegantescs plataners amb les seves branques plenes de fulles donen ombra i amoroseixen el sol de la tarda.  

La Joana; la seva novia de tota la vida, aquella noieta amb qui va coincidir en classe de secundaria; dijous passat li ha anunciat que no sortiran més junts, ja què a causa de la seva manca d’interès per casar-se ha trobat un altre home que si que vol formar aviat un matrimoni. No com ell que sembla pensa casar-se a la quarantena quan ja no siguin a temps de ser pares per mètodes naturals. 

Mira la Joana, dir-ne mètodes naturals a coses que el Sergi anomena amor, acoblament, sentir una melodia junts o més senzillament jugar. Mai ho havia raonat d’aquesta forma de pensar. La veritat és que això de casar-se li fa l’efecte d’una cosa massa seria. Un lligam per sempre i més valia per tant retardar-lo un xic i gaudir junts del món. 

Al Sergi tant que li agrada la Joana, no havia trobat mai cap que li fes oblidar, i ara la mossa es despenja en aquestes cabòries. Sempre passen les ensopegades quan menys les esperes. Una setmana abans havien anat a Suïssa a esquiar i s’ho havien passat molt bé. Pistes per esquiar als matins, un bon àpat a la tarda, després a moure l’esquelet a la discoteca i a la nit  suaus pistes per ... 

Ara diu que és casa amb un de l’oficina on treballa i a més diu que el coneix de sobres. El cap, no aquest és casat i amb dos criatures i no creu que ni la  dona ni el sou li permetin mantindré dues famílies. Qui pot ser? Ja està el nyicris del Tomàs! Com s’haurà atrevit amb allò tan curt de paraules que ha estat sempre. Ai, Aquesta Joana, quan se li posa una idea al cap fa aixecar la moral, i altres coses, fins a un gripau. Potser, no me l’he mirat mai amb atenció, què no sigui de veritat un gripau encantat i no l’he vigilat prou. Carallot, no sé si ell o jo! I la meva Joana jugant amb els dos. Maleïda paraula aquesta de jugar. 

De sobte i sorprenentment la tarda s’enfosqueix i la gent fuig  a refugiar-se a les cafeteries del voltants. El Sergi no té ganes de barrejar-se amb la gent dins un local abarrotat i sentir els nens cridar i corre amunt i avall. Les mares vinga a protestar demanant-los silenci. Les avies com sempre “Pobre nen que vols que faci aquí tancat, quan éreu nens anàveu al carrer a jugar. Pobret petitó” 

Ni grans ni petits, ningú que el pugui molestar, prou atabalat que està i a més ara l’empresa l’ha dit que vol vagi a Croàcia a obrir mercat. Mercat, feina, idioma i Joana. Joana, si Joana, a més la Joana l’ha deixat pel Tomàs, el nen sopes de la classe. Aixeca el cap i el veu a l’home immutable, assentat en la cadira amb la taula davant seu i una tassa de cafè damunt. El braç recolzat a la barana i mirant sense gaire interès ni la gent ni el soroll del vent que xiula de tant en tant. El torna a mirar i pensa fa cara d’intel·lectual amb les ulleres posades i tant tranquil, com un capità de navili que ha vist mil galernes passar per damunt la coberta  i finalment sempre ha arribat a port.  

Puja les escales i saluda a l’home amb un moviment de cap, no li fa cap contesta però pel moviment, potser d’una ombra de la tarda, creu que mou el cap per admetre la seva presència. Animat pren el seient i s’asseu. No sap per quina raó els bars darrerament fixen les cadires a terra. Com si tinguessin por de que els hi preguessin.  

L’home calla, deu estar passant els temps per tornar a casa a l’hora de sopar, perquè la tassa de cafè sembla buida. Animat pel seu silenci comença a explicar-li els estranys moments de la seva vida. El seu amor per la Joana, la feina i el canviar de país com molts joves d’ara. Creu que el pobre home deu estar espantat de sentir les seves cabòries i cada vegada s’esplaia més i més, fins i tot a explicar-li que una nena l’havia pres el xumet quan era un bebè. 

El Sergi parla i parla, amb l’idioma vulgar, vull dir es buida sense vergonya de cap classe. Ni al confessionari amb el mossèn Pere, quan encara creia, havia pogut parlar tan lliurement. Només un respirar, com el vent quan bufa sense ràbia, i un moviment dels seus llavis com si assentís, les ombres cada són cop més fosques, fan creure al Sergi que ha captat l’atenció del seu oient. El fa sentir-se acompanyat. 

Un cop buidat el pap, com es sol dir, una mena de lleugeresa, de pau, va brollà dins seu i per fi els pulmons li respiraren sense ofegar-se. 

Finalment va aixecar-se, l’interlocutor no es va ni moure, va voler donar-li la mà, no va fer cap gest per respondre al seu moviment. Va saludar-lo amb un moviment de cap i va marxar. 

La seva vida ha continuat, va marxar a l’estranger, va conèixer una noia del país i ens vam aparellar. Té dos formoses criatures de cabells daurats i viu força bé treballant per una empresa croata, però ara ha volgut retornar uns dies al seu poble i l’ha vist assentat al mateix lloc, impertorbable com si res pugues amoïnar-lo i se’n rigués dels problemes humans.  

Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

EL RETORN DEL COMTE ARNAU XIV.

ON ÉS... 

L’Arnau està assentat en un banc de fusta. Vora seu de la font un rajolí d’aigua cau amb força i sense treva. Està en una àrea d’esbarjo, enmig d’una arbreda de pins i alzines, situada en una zona muntanyosa. Davant seu una rústega taula de fusta sosté el seu frugal menjar: pa, embotits, formatge i fruita. També una ampolla de cervesa. Ha comprat tots aquest queviures en la botiga, al costat de les escoles, que hi ha en el petit poble proper. Donades les circumstàncies, per la seva pròpia seguretat no vol cridar l’atenció, no sigui que alguna persona ben intencionada el reconeguí i doní informació als Mossos, que el tenen en busca i captura com a desaparegut. Sap molt bé que alguns familiars no han comprès, portats per l’estimació, la seva sobtada desaparició i volen que torni a casa.  

Però tossut com sempre ha decidit fer la seva voluntat. Molts cops la primera idea és la millor, és el pensament que dona voltes dins el seu cap. Trencar els lligams i començar de nou, si escau, és la determinació final.  

L’aparença del comte ha canviat en aquest dies. El seu rostre que sempre estava ben afaitat, quan la Queralt era viva, ara porta una barba de pocs dies. La llum que es reflectia en els seus ulls ha desaparegut tret de certs moments que portat per la curiositat fixa la mirada amb interès en una cosa que li cridi l’atenció. En el rictus de la seva cara es marquen algunes arrugues i la seva fisonomia reflexa una expressió d’amargura. La seva roba també ha canviat ara porta uns texans, una camisa i un jersei que no crida gens l’atenció. Té un cotxe aparcat a la vorera de la carretera, però ja no és el cotxe que conduïa sinó un model més senzill de segona mà. Mentre menja el senzill refrigeri reflexiona: 

Miris com t’ho miris quedar-me no és cap solució. A la llarga tot aniria malament i donaria peu a un bon i nou escàndol. Segurament serien cridats diferents psiquiatres i com no serien capaços de trobar una explicació lògica, mentre s’ho pensessin en tancarien en un manicomi i en donarien gran quantitat de píndoles i qui sap què més. Que haig de fer? Marxar-me, creuaré la frontera,  llençaré el carnet d’identitat i em faré amb un de nou per iniciar una nova vida. On? No ho sé, però no vull allunyar-me altre cop de les meves terres. Aquestes terres que m’han vist néixer dues vegades. Potser Andorra, tal vegada el Rosselló o potser tornar a Catalunya. Lluny l’enyor em prendrà dins el cor. Prou pena tinc de no poder viure amb els meus. Ja quan va morir el Pere volia desaparèixer però, havia la Queralt, l’estimava i no vaig ser capaç d’allunyar-me. Ara sí, els estimo però, he de fer el meu camí.  

Poc després, en acabar, s’aixeca del banc recull les restes inservibles i les llença al contenidor. La resta del menjar no consumida, l’embolcalla, la tragina i la guarda dins del cotxe. Puja al volant, tanca la porta i pren la marxa. Segueix per la revoltada carretera de muntanya i al cap de pocs viratges desapareix  de la nostra visió. 

On és l’Arnau? Sabem que és una llegenda, per tant no pot morir. Continua viu i es mou d’un cantó a l’altre del temps. Mossèn Cinto Verdaguer el va trobar temps enrere i ens va deixar una poesia sobre la seva vida i caiguda. Cançons populars d’arreu de Catalunya i Mallorca ens dona raó de les seves aventures de diferents formes. 

De quan en quan hi ha alguna representació o alguna parlada sobre la seva tragèdia. Torna a reviure! 

A Mongrony a la vora de Gombrèn hi ha el Forat de Sant Ot. Quan és va voler explorar les seves fondàries els pagesos van posar la condició que abans havien de recollir la collita. A Sant Joan de les Abadesses hi ha la seva estàtua al costat del convent. Per tant es viu i no ha desaparegut. 

Serà aquell amable senyor que us demana l’hora? Potser el dependent del supermercat que posa la fruita i la carn? O potser el camioner que renega la falsa maniobra que feu amb el cotxe? 

Vigileu, sempre és jove i atractiu. Potser el jove, que us diu floretes al passar pel carrer. Aquell de la mirada fixa que sembla que us vulgui atreure i enamorar. No us fieu, és un bon amant però les seves companyes acabaven... 

I ara per finalitzar aquesta narració acompanyo el molt conegut poema escrit per mossèn Cinto Verdaguer. 

Lo Comte Arnau

Lo comte de Mataplana

ne tenia dos cavalls:

L’un era blanc com la gebre

l’altre fosc com lo pecat. 

Malhaja lo cavall negre,

benhaja lo cavall blanc 

Un matí de la hivernada

lo negre feia ensellar

la comtessa ja li’n deia:

- Per què no enselles lo blanc?

- Per què fuig dels camins aspres

i a mi em plauen més que els plans.-

La comtessa ja hi tornava:

- Mon marit, no ho fesses pas;

lo negre em sembla el diable,

Déu nos lo tinga allunyat.-

Ell no li torna resposta

com si sentia tronar:

al negre posa la sella

baldament fos Satanàs.

-Adéu, la comtessa aimada.

- Déu te guie i l’Àngel Sant.-

L’Àngel prou lo guiaria,

més ell no es deixa guiar,

lo guiaria a l’església

i ell a la vila fa cap,

on hi ha nines per perdre

i pobres per escanyar. 

Malhaja lo cavall negre,

benhaja lo cavall blanc. 

Quan sortia de la vila

semblava un esperitat:

corria el cavall negre

corria com si volàs,

tantost per les altes cimes

com pel fons del xaragall.

Los gombernesos se senyen

quan lo veuen desbocat.

Les llops d’aquelles muntanyes

lo segueixen udolant,

algun d’ells per simpatia,

los altres olorant carn,

que n’esperen un bon àpat

més amunt o més avall;

sos ulls semblen llumenetes,

llumenetes infernals.

Al sentir sa udoladissa

Li comte s’és esglaiat,

voldria girar lo poltre

més ja no el pot aturar. 

Malhaja lo cavall negre,

benhaja lo cavall blanc. 

A la nit que és fosca, fosca,

se barreja el temporal,

i els pastors al comte Arnau veuen

entremig de trons i llamps

volar d’una cresta a l’altra

del Mongrony vers les afraus.

La tempesta esgarrifosa

a mitja nit fa un esclat;

d’un llampec entre les ales

s’obira lo comte Arnau

rodolant de falta cima

de sant Ou dins lo Forat,

d’on surt entre rius de flama

lo renill del seu cavall.

La comtessa l’esperava

a la porta del palau;

passen hores, passen dies,

passen nits de por i espant,

a la tercera que passa

lo’n veu venir condemnat.

La nit era negra, negra,

més negre era son cavall

son cavall que era el diable

Déu nos lo tinga allunyat. 

Malhaja lo cavall negre,

benhaja lo cavall blanc.

 

Miquel Pujol Mur