dilluns, 5 d’agost del 2013

EL RETORN DEL COMTE ARNAU IX

LA PROPOSTA

L’òliba guaita amb els seus grans ulls oberts en la foscúria del bosc amb l’esperança de caçar un petit animaló que resolgui l’aliment diari. A la llunyania només trenca la foscor la llum, damunt una taula prop de l’entrada de la borda, que llueix com un estel perdut en la terra.

Avui és un dia en el qual el Pere ha dormit poc i malament, a causa de la visita del comte. L’Arnau nen no ha parat de fer-li preguntes. Sempre que han parlat amb el professor els ha dit que és un noi inquiet e interessat per saber de tot, sobretot de fets històrics del nostre país. Segurament la transició no és l’època que més l’interessa, un tema massa proper, això sí llegeix sense treva els capítols de l’època medieval. També destaca en els altres aspectes de l’estudi però no és un  alumne que ho aprengui tot de memòria, sinó que utilitza el  raonament i la comprensió. Sap compaginar la formació cultural amb l’entrenament físic i essent un bon esportista.

L’Arnauet ha estat tot el dia trastejant unes terretes de la barana d’entrada de la borda para les quals la Marta li ha donat uns esquetx de gerani i el nen remena la terra i preguntar contínuament al Pere.
¾    Quan vindrà la mare a veure el que he plantat.
¾    Pare, manca terra per les terretes, també adob. I si anéssim a comprar-ne al jardiner d’Encamp.
¾    Pare, creus que queda dreta la planta. 

El Pere va contestant a les preguntes del seu fill amb monosíl·labs i procura no allargar massa la conversa. Després de fer una lleugera becaina marxen al poble a per queviures i també, com no, a buscar terra per les terretes.  En passar per davant de la llibreria l’Arnau xic recorda al seu pare que havia escoltat que publicarien una nova revista sobre senderisme de les muntanyes d’Andorra i on anaven explicats les noves rutes que volien fer junts.  

Després de fer les compres i carregats de paquets tornen a la borda. Han guardat les provisions i el nen ha acabat de plantar els nous brots a les terretes. Aleshores, pare i fill, asseuen en llurs sellons  i veuen caure la tarda i entrar la nit amb un cel rogent i un espectacular ocàs. A l’inicií de la nit l’òliba fa ressonar el seu crit característic i intenta localitzar els seus congèneres del bosc. 

En mig de la foscor el comte aparegué d’imprevist, sorprenent al Pere, cosa habitual, comença a estar-ne acostumat, tanmateix semblà com si sorgís de la mateixa terra. Ombres i més ombres, foscor i el no res i de cop el comte fa acte de presència. El Pere dubte si és que té un acord amb el diable o si és que sap caminar amb tan silenci i vestir sempre de robes fosques que el fan invisible als ulls humans.
¾    Bona nit a tothom.
¾    Bona nit, no t’esperava tant aviat. Creia que vindries prop de la mitja nit. 

L’Arnauet no fa sinó mirar a la cara del nou vingut, sense cap tipus de por, però si amb molta curiositat.
¾    Home Pere com m’has parlat sempre tan bé del teu fill el volia conèixer. Saps, noi, que el teu pare i jo som vells amics i mig parents.
¾    Ah! Vostè és el que li escriu les cartes que rellegeix moltes vegades.
¾    Li escric sempre que puc. Hi ha a vegades que haig de passar molts dies sense poder escriure-li. Sóc lluny...
¾    Caram, si la meva mare quasi li té gelós. Molt cops quan el veu remenant les cartes diu: Ni que n’estiguis enamorat, si fossin les cartes d’una mossa els hi cremaria, totes. Pensaria que m’ha estat infidel durant anys. Si fos d’un amor de joventut, no ho llegiria tant.
¾    Ja veus que no. El teu pare és un gran amic meu, però és fidel a la dona que estima, i ha estimat sempre, No, Pere.
¾    Ja comencem amb bretolades. Clar que sí. No sé com podeu donar tantes voltes a les coses. Tu, Arnau, com has acabat de sopar ves a dormir aquest senyor i jo hem de parlar força estona.
¾    Pare, si ja sóc gran.
¾    Ves on el marrec! Obeeix al pare i a dormir.
¾    Però, pare...
¾    Prou i a dormir. 

L’Arnauet s’acomiada, dona la mà al comte, remugant i arrossegant els peus marxa a dormir de mala gana.
¾    És rabiüt el jove, Eh, Pere.
¾    Com totes les criatures. Les noies són pitjors, no remuguen, no, però saben obrir les aixetes  dels ulls i fer gemecs com si les ofenguessis. Més val el noi. 

Si l’òliba s’apropés ara veuria a dos homes que enraonem mentre beuen el licor ambarí d’una ampolla que hi ha damunt la taula.
 
Recorden fets dels temps on es van conèixer.
¾    Ja et va costar fer de cambrer. Recordo quan et van demanar una Coca-Cola, va semblà com si un llamp et fulminés; sota veu vas dir maricó i l’individu es posa dret i et sobrepassava un parell de pams i els seus companys no li anaven gaire lluny. Eren escandinaus, però entenien el català perquè feien temps que estudiaven a Barcelona. A més, hi ha paraules que tothom els aprèn sense haver d’estudiar gens. Manoi, quin merder que van tenir al refugi i la feina que van tenir a tornar-lo a posar tot en ordre. Van quedar la meitat de les cadires fetes miques.
¾    Sí, els hi van trencar a l’esquena- respongué l’Arnau.
¾    D’acord, però en les nostres espatlles també es va trencar més d’una.
¾    No m’he diguis malgrat la pallissa van acabar, tots junts, mig trompes enmig de la neu. Has sabut alguna cosa d’ells, crec recordar que us cartejàveu amb el Sigfrid.
¾    Pobre Sigfrid, va morir en un accident d’avió quan anava a Àfrica on s’havia apuntat com a metge en una ONG. Molts com ell, és necessiten en aquell país.
¾    Sí, però jo vaig anar a barallar-me.
¾    Prou de pensar en fets passats, sembla que contra més bevent més històries tristes recordem, pensem en el futur.
¾    Segons els filòsofs, ni mirar enrere ni fer plans del futur, viure el present és el més interessant, però parlant del futur et vull fer una proposta.
¾    Una proposta, tu, quina?
¾    L’Arnauet és molt xamós.
¾    Bé, però que té a veure el meu fill.
¾    Mira jo estic sol, bé ho saps. Tinc diners i temps, puc estar cuidant d’una persona jove. Li puc donar tot el que demani, el puc portar a estudiar amb el millors professors i en les millors universitats. Sortir i fer viatges, conèixer el món. N’estaré pendent sempre i adquirirà una gran cultura i es farà de costat en les persones importants dels negocis i de la indústria. Viurà en l’elit del món i dels diners.
¾    Però, que estàs dient- exclama el Pere aixecant-se sobtadament i fent caure el seient- D’on t’han sortit aquestes idees! Mira no vull cridar per no despertar el nen, sinó em sentiries. A veure!
¾    Caram quina mala llet, com si t’oferís matar algú. Només parlo de bona fe i volent el millor per l’Arnau. No sóc el seu padrí?
¾    Mala llet, dius desgraciat, que has aconseguit tu a la vida...
¾    Perdona potser m’he passat de paraules, però tu també, que és això de dir-me desgraciat. Jo pensava que érem amics. O no?
¾    Amics sí, tu i jo, som amics, sempre. I ets el seu padrí per amistat meva, però és el fill de la Marta i meu. Prou em va costar convenç-se-la per posar-li el teu nom, no el volia parlava de posar-li Martí com el seu pare. Ara sentint-te quasi em penedeixo. 
¾    Però Pere, vull el millor per ell.
¾    El millor per ell es aprendre des de sota. Saber que hi ha persones més intel·ligents i també de pobres. Suar els seus estudis i conèixer les seves limitacions. Quan més amunt es puja sense esforç, més forta i dura és la caiguda. Ha de fer-se el seu camí i si aleshores ho necessita quan hagi après i ensopegat moltes vegades, i s’hagi aixecat, una vegada darrere l’altre, rebrà el que mereix. De totes aquestes petites coses aprendrà una sàvia lliçó i així es farà gran i entenimentat.
¾    Per això passaran molt anys!
¾    A veure, Arnau, una petita reflexió. Tu vas néixer amb una bona posició i vas ser poderós sobre el demés, sé que els temps eren diferents, més eres amo i senyor de la vida i de la mort dels teus camperols, els homes de la gleva. Més, et vas deixar portar pel caprici i la lascívia, vas perseguir a totes les dones, solteres, casades o monges. Que era això per tu? Amo i senyor de terres i amo d’esclaus, perquè eren esclaus tots els teus súbdits. On et va portar tot el teu orgull, ha perdre’t  i a perdre a tots el que vivien al teu costat. Recordes la teva dona, les teves filles, l’abadessa i les altres dones i homes que vas enfonsar en el llot i la vergonya. Llavors recorda’t i deixà viure al meu fill segons les normes de la vida actual.- Les últimes paraules del Pere estan plenes d’enuig i de ràbia.
¾    Però Pere!- digué el comte. 
¾    Prou és el meu fill i la Marta i jo decidirem els seu avenir. Ni una paraula més. Vull continuar sent el teu amic, però a casa meva no admeto intromissions. 

L’Arnau veient la determinació i la ràbia del seu amic i també la clara reflexió sobre la seva pròpia vida calla i acota el cap. Més com és una persona no acostumada a obeir un lleuger i murri somriure li entreobre els llavis. 

L’òliba des de dalt de la seva branca està contenta, malgrat l’aldarull dels humans ha aconseguit omplir el seu estomac i els de la seva niuada. 

Miquel Pujol Mur                                           

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada