SANTA EULÀLIA D’ENCAMP. ANDORRA

PETJADES DAMUNT TERRA ANDORRANA.

En la nostra visita a Andorra no podíem deixar de conèixer el campanar més alt (23 m.) del bell país.

Sembla no haver cap document medieval que parli directament de l’església de Santa Eulàlia, però el nucli d’Encamp és esmentat per primera vegada en l’acta de consagració de Santa Maria d’Urgell, on figura com una de les parròquies andorranes.

L’any 952, en l’acta de consagració de l’església de Castellciutat, hom parla d’Encamp. El comte Borrell dotà aquesta església amb els seus alous a Encamp.

El 23 de juny del 1083, en donar el comte d’Urgell, Ermengol IV el drets dels mercat que percebia d’Andorra al bisbat de la Seu, surt esmentada com a parròquia Encamp. Posteriorment, a partir del segle XII, apareixen amb certa freqüència en la documentació.

La visita arquebisbal de 1312 diu que l’església es trobada mancada d’ornaments religiosos i que abans que el bisbe d’Urgell es quedés en les delmes i les primícies hi havia dos capellans, però ara només n’havia un.

La nau de planta rectangular i origen romànic, ha estat ampliada i modificada en època barroca (segles XVI-XVII) i en època contemporània (1925 i 1989). L'absis romànic va ser enderrocat l'any 1925, segons Catalunya Romànica.

Destaca el campanar romànic que presenta una inclinació amb un desplom de 50 cm cap el sud. La planta és quadrada de tres pisos amb finestres geminades rematades amb arcs cecs de tipus llombard. Va ser construït entre la fi del segle XI i mitjan segle XII. L’últim pis ha estat modificat, al segles XVI-XVII, per instal·lar-hi les campanes, emmarcades per un rebaix que presenta, a la part superior, decoració d’arcs cecs de tipus llombard. Com els altres elements decoratius, són fets de pedra tosca. Una creu de ferro forjat amb peu de pedra tosca corona la coberta del campanar

Amb anterioritat a les reformes de 1988-1989 l’edifici estava configurat com un espai d’una planta rectangular amb nau única, dues capelles al costat de tramuntana i capçalera quadrangular que comunicava, pel sud, amb la sagristia.

Les cobertes, de lloses de pissarra sobre encavallades de fusta, estaven disposades a doble vessant en el cas de la nau i de la capçalera i a una única pel que fa al porxo i la sagristia. Les dues capelles laterals eren cobertes per la mateixa coberta a dues aigües.

 

La porta d'entrada original és gran i acabada en un arc de mig punt. El porxo de la façana sud datat del segle XIV està limitat, d’una banda, pel campanar i la sagristia, i de l’altra, per un mur d’obra amb una petita porta.  Els pilars de fusta de la part frontal se sostenen en un banc de pedra i sostenen una coberta simple.

El comunidor, exempt, és de planta rectangular amb accés pel lateral nord i finestres als quatre vents. Cal destacar, a l’interior, una taula de pedra on apareixen gravats els quatre punts cardinals. Ha estat datat del segle XVIII. Estava destinat a exorcitzar les tempestes.

A l’interior de l’església es conserven diferents peces d’interès: una pica baptismal romànica amb arcuacions. Tres retaules barrocs – datats el 1689,  el 1701 i el 1753. Dues reixes de ferro forjat i una roda de campanes, entre altres. També s’hi pot veure el basament del primitiu absis semicircular romànic i uns vitralls contemporanis obra de l’artista d’Encamp Agustí Rios.

El bufet d’arquitectura Bohigas-Martorell-MacKay va encapçalar les reformes fetes del 1988 al 1989 i va dissenyar una plaça que comunica amb l’ampliació de la nau i eixampla l’estructura de l’edifici.

La riquesa de tot el conjunt fa que Santa Eulàlia d’Encamp sigui un dels monuments més interessants del país. Com a complement de la visita us recomanem que admireu les obres exposades al Museu d’Art Sacre.

El Museu d’Art Sacre, en un edifici annex, acull diversos objectes litúrgics, alguns trobats durant les obres de remodelació de l’església, com un canelobre romànic de ferro forjat, un encenser de bronze del segle XIV, una veracreu del 1571, una casulla gòtica o un pergamí amb notacions musicals, així com una reproducció facsímil d’un dels exemplars del còdex medieval Beatus de Liébana, amb unes miniatures il·luminades d’una qualitat excepcional.

L’església de Santa Eulàlia està considerada com a Bé d’Interès Cultural.

Llàstima de l’absis perdut, segurament completava la nau i donava el toc de romànic que ara queda un xic deslluït.

Però visitar Andorra i la seva gent també important i tots ens hem d’acostumar als canvis.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau.