Quan he dit al meu amic Edgard
que vull dedicar-me a la pintura m’ha mirat sorprès de la meva vena pictòrica.
Sap que he provat al llarg de la meva curta existència, sempre vivint a costa
dels meus pares, un sense fi d’intents de viure bé sense treballar.
He de dir, pot ser pecant
d’indiscret que sempre des de la meva més tendre infantesa he fet el mateix,
viure a l’esquena dels pares. Pares o caram, també torno a pecar, marits de la
meva mare. Vull justificar-me, la meva mare, una dona exquisida i de bon veure,
sense pecar (torno a escriure la paraula) d’orgull de fill, només mirant-me-la
com a femella, he d’admirar la seva bellesa com a dona.
Sí, és la meva mare, això és
garantit per unes pobres de paternitat, millor dir de maternitat, però qui és
el meu pare, ni ella mateixa sap dir amb seguretat qui va ser.
Aleshores, com era i és
formosa, temptadora i una mica/molt provocativa ha sabut envoltar-se per
l’ambient adequat per aconseguir que els homes s’engresquin/s’enamorin del seu
cos, educació i sexualitat, tot plegat un conjunt de virtuts o defectes que
l’ha fet encara més cobejada pels homes de diners del cercle on vol ser lloada.
Total la meva mare ha tingut
moltes vivències, que bé queda aquesta paraula per dir que saltava de llit en
llit, però amb senyoriu. Els homes de la meva mare al veure’m els captivava la
meva presència, però com volien lluir l’exòtica peça que havien caçat;
innocents la paraula clau era pagat, trobar-se amb un mocós que podia aparèixer
sobtadament, cridant mama o més seriosament mare els deslluïa de la seva
aparença de mascle conqueridor, per tant en mantenien lluny de casa pagant-me
els col·legis, els instituts i les universitats més cares i llunyanes, però de
gran categoria.
Jo, l’Ernest Recasens i
Ventura, com la vena de la fidelitat m’era vinguda del cantó de la mare, vaig
acostumar-me a veure’ls poc als pares, així m’evitava equivocar-me de nom i
viure una vida blana, dolça, de l’etern estudiant capritxós i entabanador. Això,
també em ve del cantó matern, ella amb els homes. I jo, pobret de mi! Quan poso
la mirada dels meus ulls blaus en una joveneta, jove, jovenassa, senyoreta o
senyora sé immediatament quines paraules he de dir per engalipar-la i aconseguir
els meus propòsits, que sempre ballen al voltant del millor invent de la
humanitat: El llit.
Llit, habitació, cambra de
bany, cuina, menjador o jardí, Ai! Déu meu! Quants llocs vaguen per la meva
imaginació!
Per tant, sense gaire esforç,
penseu que poden opinar els meus amics quan els he dit que vull ser pintor de
la figura femenina.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada