divendres, 6 de desembre del 2013

AMISTAD

Què espereu, us torni a explicar una altra escena del meu amic en aquest escrit, doncs no: “aquest cop no toca”, com va dir cert veterà polític català vers un tema del que no convenia parlar-ne. 

Bé, i si no parlo d’ell, en aquesta narració de qui enraonaré... D’una noia que viu feliç amb la seva parella? Ui! Em preguntareu qui és aquesta noia que m’atreveixo a dir que viu feliç amb un home, potser la seva filla. La filla petita, en tot cas, ei! Que la gran ja té els seus problemes, però els conflictes no són d’una part o l’altra, ni per què una sigui dona i l’altre home, ni per masclisme ni per feminisme, no, el quid de la qüestió són tots dos caràcters.  

Bé, punt i final, i tornem a començar, sí parlaré d’ell però no...No, com a personatge fictici sinó més aviat com l’amic íntim, com l’altre jo. Però sense ser jo, clar. I si fos jo mateix... 

No pensareu que m’anava a cercar per les infinites galàxies llunyanes del pensament altre personatge enraigat tan profundament dins el meu particular tarannà. Ni molt menys! Trair el meu ídol, aquell que parla amb la meva veu. Aquell de qui em serveixo per expressar-me i que naturalment com carn i ungla que som, seguim junts el camí que ens portarà a l’anorreament final, esperem que d’aquí forces anys.  

Tots dos, sempre amics entranyables, d’amistat ferma i segura, esperant i respectant l’un les paraules de l’altre com si fóssim pròpies. A més, com som únics, intransferibles i a més a més unigènits, mai les nostres idees particulars molestaran les opinions més fondes d’aquella part íntima, tabú, recòndita i amagada dins la nostra pròpia realitat. Guardarem junts en silenci el remot lloc on les perversions, les vergonyes, les males passions i tots els desitjos inconfessables són empresonats sota set panys i encadenats amb les cadenes roents del particular caràcter de cadascú i on si sortissin al descobert, les nostres galtes enrojolarien de vergonya, i, amb el cap cot i la mirada baixa fugiríem enllà de les persones conegudes.  

Amic, parlant del tu i del jo interior, ens hem oblidat de parlar de la noia, un altre cop serà. Una abraçada amic, la nostra amistat aferrada d’anys de comunió d’idees fa innecessari parlar de ningú, tu és jo i jo sóc tu. Sempre serem anellats dins el cercle lluminós de la vida fins el túnel devorador i opac del descans etern. 

Seguidament, al reunir-nos en aquell lloc de pau i esperança ens fondrem amb un, com els fills de Hermes i Afrodita que en recerca de l’amor es fusionaren en un sol esser. 

Tu i jo, jo i tu, tots dos som dues persones amb una sola imaginació.

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada