PREFEREIXO SER INNOMINAT!

Sempre havia sentit a explicar aquelles històries de quan una persona està a punt de marxar cap a l’altre barri... que veia a passar totes les imatges transcorregudes durant  la seva vida.

És clar que... si després podia contar-ho és perquè realment no se n’havia anat del tot. Devia tenir un peu a cada costat, entre aquí i allà, perquè els que se’n van ja no tornen per explicar res.

L’Esteve es fa aquests raonaments, ara que l’hi ha faltat ben poc per “guinyar-la”. Un accident ben absurd, que va patir fa poc, el va fer estar en una espècie de coma, encara que ell, conscient o no, ara ho recorda i... ho fa amb una seguretat com si realment hagués viscut una vida diferent durant aquells dies, si bé la seva família estaven ben neguitosos perquè no sabien si se’n sortiria.

No sap de segur si la seva història va començar mentre el duien sobre aquell baiard, cap a l’ambulància que el va portar a l’hospital, o bé ja havia començat en el moment que es va donar la gran terrabastada , en caure des d’aquell marge quan buscava bolets. Quina caiguda més burra... pensa ara! La desgràcia va ser al topar amb aquell terra tan rocós, perquè tampoc era l’alçada que hi havia! Va estar de mala “pata” i prou! O... qui sap si, pensant-ho millor, va tenir molta “xeripa”.

 No s’imagina com el devien veure la família i els amics quan el visitaven a l’hospital, però ell se sentia d’allò més bé, com un rei! Era el califa d’un  estat musulmà; tenia el poder polític i religiós del seu país i  no cal dir que no li faltava de res, o... potser sí... No recorda com es deia, per tant era un innominat. Tot i així, durant els dies que va durar la seva “aventura” va tenir més plaers que no havia tingut mai en tota la seva vida ja que, malgrat ser un home ambiciós, no ha pogut  aconseguir gairebé cap de les coses que sempre ha anhelat.

Ara que s’ha despertat del seu somni irreal  s’adona que no té cap poder, que segueix sent tan mediocre com sempre o... almenys se sent d’aquesta manera. Quan pensa que el dia que estigui una mica més bé, haurà de tornar a treballar i fer aquella  mena de feina que no li ha fet mai cap gràcia, li ve una peresa que ja no s’aixecaria mai més del llit!

Què s’han fet d’aquelles noies tan guapes que sempre l’envoltaven...! Ja no n’ha tornat a veure cap! Uf! I la limusina... allò era meravellós, amb xofer i tot! Quan pensa que aviat haurà de dur el seu cotxe a revisió... Està ben segur que aquesta vegada no la passarà i ja li venen tots els mals! Els menjars, d’allò més suculents! Caviar del bo, marisc, i totes les “pijades” que li venien de cara. Des que és conscient, aquí a l’hospital no li han donat res de bo. Bé, almenys res del que a ell li agradaria.

Això sí... ara tothom el mima i li volen fer veure que ha  tingut molta sort, de sortir-se’n, però ell per més que s’ho vol creure, el món li cau a sobre quan pensa que se l’hi ha acabat tota aquella faràndula que..., sincerament, era molt millor que tot el que ara es cou.

Ara, però, està ben segur que no va arribar a les portes d’anar-se’n de vacances a Casa en Ponç, perquè no va veure cap de les imatges del que havia estat la seva vida, tal com li havien explicat. D’aquesta, bé prou que se’n recorda i..., per cert, no li agrada gens ni mica. El seu cap barrina i barrina pensant què podria fer per tornar cap aquell país.     

                                         

1 de desembre, 2013