dilluns, 24 de febrer del 2014

EL GAT DE LA SARA.

La Sara estava asseguda al costat de la finestra. La manta embolcallava el seu menut cos enfebrat per la grip. Les cortines, mig tapaven la llum del finestral, només permetent-li veure la transparència de la posta d’un sol vermell d’estiu. En l’habitació en penombra els mobles semblaven guardians que volessin protegir-la dels fantasmes de la casa. 

La porta, poc a poc, silenciosament com empesa per una suau aura s’obri sense fer soroll i per l’escletxa aparegué una fina mà de dona. Les venes blaves és marcaven a la pell com a mostra dels anys viscuts. Després la cara de l’àvia aparegué sense fer cap soroll només envoltant amb la seva dolça i càlida mirada el cos embolicat de la néta estimada. 

Tant lentament com s’havia obert la porta és tanca. La Sara sabia que la seva àvia l’havia guaitat per assegurar-se de la seva comoditat, però va callar perquè a vegades la solitud ajuda a pensar. De cop va escoltar-se un soroll, un cris lleuger com la trencadissa d’una copa de vidre, acompanyat d’un croc fort i vibrant com quan és una olla de ferro qui cau a terra. 

Sobtadament el gran gat siamès va entrar corrents, anant a amagar-se sota la manta que protegia a la Sara. El seu pel va fer pessigolles al peu de la nena, com demanant-li pietat i un meu dolç i untuós, potser la paraula més adient és acaronador va sorgir de la boca de l’animal. De la cuina estant la veu crispada de l’àvia va sentir-se dient:
¾    Mecàsum, el gat! Tant passar i passar a la fi ha fet caure tota la vaixella neta a terra. Com l'agafi li retorço el coll. 

El gat amagat per la manta i sota la protecció de la Sara ronronejava sabent que a l’àvia aviat li passaria l’empipament i tornaria de nou a acariciar el seu llom platejat.  

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada