La llarga nit ha estat inquieta i tenebrosa. Mentre donava voltes i voltes en el llit, un malson rere l’altre omplien els meus pensaments. Les idees vagaven perdudes, sense final, en el cercle viciós de l’abans a l’ara. L’única obsessió que no vagava pel meu cervell era el futur immediat. Semblava ben bé, que aquest proper projecte, simplement el demà, no hi fos dins la meva ment. Com un cortinatge atapeït, pesant i opac una boira espessa cobria la porta tancada de l’esdevenidor.
Arrossegant els peus, com un
vell xaruc, he caminat amb gran esforç fins la persiana del finestral de casa
que dóna al carrer. El meu desig és que en obrir-la, una petita claror del sol
hivernal il·luminés l’exigu menjador i la meva vida. Les altres dues finestres
del pis donen a un estret pati de llums, clos com un sepulcre, d’on pugen les
desagradables olors dels wàters durant el dia, barrejades al migdia amb el tuf
de col bullida i refregida amb que s’alimenten els meus veïns.
Però avui com ahir, com tota
la setmana, els dies de boira tapen el sol un jorn rere l’altre. Miro a fora, i
tot té el color gris del no res. Miro dins meu, i el meu esperit, tampoc llueix
cap altre color, tot té la mateixa tonalitat grisosa, igual que la meva
existència.
Exasperat, tan molest amb
l’exterior boirós com amb el meu propi jo, he pres de la pica dels plats el
ganivet de l’avi, un vell record de quan va treballar a l’escorxador. És una
eina d’acer ben trempada, grossa i afilada. Sense pensar res, més aviat
negant-me a mi mateix la possibilitat de raonar, he fugit anímicament del meu
interior. El meu propi esperit intangible s’ha escapat i aleshores amb calma,
sadollant-me de satisfacció per la meva llibertat, he iniciat el ritus de
l’avui sense demà. Plaent-me del meu propi dolor he començat fent osques a la
pell del meu braç, seguidament quan he trobat el lloc adient he iniciat la meva
singladura. Primer, amb un moviment força lent, calculat i fred. Després amb
suavitat, he anat aprofundint, gaudint de la lentitud, sentint de grat el mal
que m’infligia, finalment he tallantat la meva carn. Immediatament ha brollat
una gota, més tard, un rajolí, i finalment amb magnificència, un raig vermell
de sang brotà del meu canell, trencant el gris de la meva vida i de la boira.
Llavors en veure vessada la
meva pròpia sang, immediatament m’he penedit d’haver-me ferit. He deixat el
ganivet damunt el marbre de la cuina i prenent un drap; mig net, mig brut (en
certs moments no importa gaire la netedat), per embolicar-me les laceracions
que una rere l’altra m’he auto-infligit.
Perquè ben pensat, què guanyo
amb el color vermell tacant les rajoles del terra i les llosetes de les parets
del meu pis, si a fora continua tot gris per la boira? Un miler de vides
anònimes, amagades dels ulls de molts i amb una gran quantitat de sang, poden
ajudar-me a acolorir fàcilment amb el color rogenc de la vida, els carrers i
les voreres de la meva petita ciutat.
CONTINUARÀ...
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada