divendres, 30 de maig del 2014

LA NATURA REVOLTADA

Vora el riu el jove arbre sent bufar el vent que fa escridassar l’aire amb un llarg udol com si volgués espantar fins i tot les pedres. 

L’aigua barboteja mentre salta descontrolada per damunt les pedres i com si fugin del vent volgués amagar-se sota la llera del riu.  

Troncs vells, pedres i terra monstruosament barrejats bramulen rierol avall com si creessin que en arribar a l’ample riu la pau els hi seria donada.  

Més, en lloc de pau, troben la mare riu enfadada i molesta amb l’aigua que baixa descontrolada pel desglaç de la neu de les muntanyes i que fa arrabassar les terres de la ribera.  

Plou, però no amb el plor suau d’un infant, sinó amb la ràbia dels déus cansats i enutjats amb els humans, com si volguessin remoure i enfonsar tants treballs vanament construïts damunt la terra. 

L’arbre nota en les seves fulles la salabror de la remullada terra al brandar-se per la força del vent, d’un costat a l’altre, quasi fins a tocar a terra.  

Veu al seu costat que els arbres grans i forts pateixen per mantenir-se dempeus, ell en comparació és un petit plançó que fimbra portat pel vent i retorna amb la flexibilitat de la joventut a la seva posició inicial.  

Els arbres grans tremolen de soca-rel, la seva força i robustesa els impedeix vinclar, aleshores s’afermen dins la terra per no marxar empesos pel vent.   

De dalt de la carena rodolen i baixen companys de no tant forta terra que descalçats de mare són arrossegats pel líquid element. En la seva caiguda pretenen abraçar-se als companys ben afermats, com nàufrags que en veure una mà estesa que els pretén ajudar s’aferren amb la força de la desesperació. Més altres arbres, matolls i inclús roques també es deturen i s’amunteguen i junts formen una resclosa que acumula aigua durant un breu instant fins a trencar amb el seu pes el company que els suporta i llavors amb un soroll que ressona com clams d’auxili es precipiten davallant tots junts, salvador i nàufrags, abraçats a estones, sols molts cops, intentant fugir de l’avinguda de l’aigua dels cims i del cel. 

Serà l’inici del diluvi , es pregunta l’arbret, altre cop els déus volen netejar la terra de pecadors humans que malmeten el seu regal amb bajanades. O només la circumstància casual d’un dia i que malgrat el dolor ocasionat a la gent servirà d’avís per un nou jorn. 

L’arbre observa com el cel s’aclareix i el remor del trons cessa de moment en moment. Clareja i quietes les seves branques observa dessolat la terra que l’envolta. 

Els forts, els grans, els vells companys, la seva mateixa força els ha fet impossible d’aguantar la lluita davant la tempesta, uns són a terra mostrant les arrels com senyal de rendició. Altres ni tant sol hi són, han fugit riera avall, empesos per l’aigua, sense ni tan sols acomiadar-se. 

Revisa les seves branques, moltes han estat perdudes en el trasbals, com els humans perden la innocència en els avatars de la vida, però malgrat tot, roman dret. Afermat dins la terra i amb la esperança de noves lluites a guanyar fins que pot ser es creurà fort i poderós. Aleshores... 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada