divendres, 9 de maig del 2014

PEDRES LLENÇADES AL LLAC.

El nen petit tira la pedra a l’estany i aquesta fent un breu cercle s’enfonsa suaument sense ni tan sols esquitxar. 

El noi tira una pedra llisa a l’aigua quieta de l’estany i veu com bota un i altre cop, fins a tres, damunt la fina superfície fins enfonsar-se amb un breu esquitx. 

El jove fa lliscar la pedra per la nítida i quieta aigua fins que lluny es engolida amb un cloc sorprenen i una esquitxada considerable. 

L’home mostra al seu fill la forma de llençar la pedra i observa que malgrat les instruccions donades aquesta té un petit recorregut sobre l’aigua.  

El vell llença la pedra i aquesta sense botar fa un glup sorollós i fort, a l’amagar-se dins el blau element aixecant un curt sortidor.  

L’home vell s’asseu i pensa en les diferents etapes de la seva vida. Mira a una riba i a l’altra oposada veient que les escenes es repeteixen un i mil cops. Sempre hi ha nens, nois, joves, pares i com ell mateix hi ha vells.  

Tornar a fer marxa enrere en el temps és impossible ja què tots som fills d’una època i aquesta inexorablement transcorre sempre endavant.  

La nostra vida ocupa un espai terrenal ínfim fins que fineix i potser permet el naixement d’un esser que aprofita la part immaterial del nostre cos.  

L’home s’aixeca i rumiant marxa a casa seva per regirar aquelles fotografies envellides i que han perdut el color per recordar els diferents moments segurament oblidats que formen part de la seva vida i essència de la realitat.  

Tempestes en el transcurs dels anys s’han succeït  com portades pel fort vent del nord i han agitat les aigües de la passió. Instant de pau quan la suau aura acarona el líquid element també han estat viscuts. Però en resum tot això forma la vida i naturalesa humana. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada