El
cotxe, el del taller no li vol entregar si no paga les factures pendents. Com
tampoc té diners per gasolina, aleshores tant si es val tenir vehicle o no. El
vell cementiri és situat a la vessant de la muntanya on s’assenta el poble. Ja
fa temps que normalment no s’utilitza i no està gens cuidat. Sepultures obertes
o mig obertes mostren els taüts corcats pels anys i els insectes. En la part on
hi ha algun dels pocs nínxols que van construir-se són arrancades les làpides.
Se sap d’algun graciós que per ornar casa seva va robar alguna calavera.
Figures
d’àngels, creus, caixes de morts i ossos reposen sense ordre ni concert, en
qualsevol del passadissos mig tapats per la vegetació. El Jan en el seu
deambular a la recerca del punt de trobada ha ensopegat en aquestes restes més
d’una vegada, mig caient i havent de recolzar-se per guardar l’equilibri.
Trossos de roba vella i bruta corren portats pel vent.
La
nit és fosca. A la lluna plena l’obscureixen contínuament uns núvols que
portats pel gèlid vent juguen amb la blanca claror. Fa força fred. Les creus
semblen fantasmes que muden d’aspecte una i altra vegada. En la llunyania un
mussol banyut, un gran duc, llença el seu udol ininterrompudament.
El
Jan espera inquiet davant del sepulcre indicat. Es reconeix a si mateix que: Mai havia passat tanta por.
Estrenyent-se amb una mà el coll de l’anorac observa amb els ulls esbatanats de
terror a dreta i esquerra.
Res
és belluga al seu entorn, només l’aire que remou les fulles i el cant lúgubre
de l’ocell que es repeteix contínuament.
De
sobte una sensació estranya, com un formigueig als peus, fa que vulgui canviar
de posició. Però no pot, els peus, són clavats a terra, com agafats per unes
mans sorgides de les profunditats del no-res, que li premem per les sabates i
li impedeixen córrer.
Escolta
novament el soroll de les fulles i un altre cop el crit de l’au rapinyaire.
Sobtadament un aleteig pausat i fort, al mateix temps, se sent a la seva
esquena. El Jan, gira el rostre i veu l’àngel que convertint-se en un rar ésser
diabòlic, comença a obrir la boca mostrant uns monstruosos ullals. Les seves
ales, mogudes pels núvols, es baten lentament com en una cerimònia demoníaca.
El Jan vol fugir, però els seus peus no es mouen.
CONTINUARÀ...
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada