AQUELLES VELLES XIRUQUES.

Han passat els anys i la marca encara és vigent. Es continuen fabricant, però ha canviat la companyia, coses del destí de les marques. També la seva qualitat ha evolucionat seguint i actualitzant-se per competir en el mercat. 

Les xiruques van ser unes de les primeres botes per treballar, i al mateix temps, una de les més volgudes per anar d’excursió que es van realitzar al nostre país. Aleshores, la paraula senderisme no era coneguda ni sabíem que volia dir, alguna vegada sonava randoneur en francès.  

Sortíem d’excursió a la muntanya o anàvem simplement a caminar. Per lligam, algun escoltes (boys scouts) anàvem de raids suposo per acceptació de les arrels angleses de les ensenyances de Baden Powell. 

Segurament no eren les millors, però tenien una relació qualitat-preu que feia que fossin assequibles a les butxaques de certa part de la gent treballadora.  

Malgrat tot eren efectives, s’agafaven correctament al turmell, o així ens ho semblava, i a més no patinaven quan l’aigua mullava les pedres. Hi havia gent en el temps de la postguerra que les feia servir per anar a esquiar embolicant-les amb plàstics o el què fos. Què n’érem de feliços o inconscients? Potser, quan no s’arribava a res més,  tot valia!  

Sola de goma treballada amb marques fondes per assegurar l’adherència quan plovia o hi havia fang. Cos de la bota en roba i reforços de pell girada i cordat amb cordons marrons a joc. La sola interior inferior era d’espart com si d’una espardenya es tractés. 

Aquelles xiruques no tenien els tecnicismes d’avui en dia, ni les soles de marques estrangeres. Ni tantes i tantes coses que s’hi ha anat afegint per fer-les més fiables, segures i còmodes. Però, llavors el què aconseguia unes era tan feliç  com amb les més modernes d’ara. No hi havia res més.  

Molta il·lusió i moltes ganes de caminar. 

Miquel Pujol Mur