El dia és plujós. L’aigua cau
del núvols, com és habitual quan hi ha hagut una temporada llarga sequera, cosa
que majoritàriament passa en el clima mediterrani. En el centre comercial ningú,
amb compra o sense, s’atreveix a sortir en direcció al cotxe i menys els que porten
el carret carregat.
L’aigua barrejada amb la pols
i el fang corre marronosa pel aparcament sense direcció definida. Potser l’únic
que sap on va és el vent que bufant de tramuntana porta la pluja a les entrades
del centre. El cel està encapotat i negre i encara presagia més pluja. El trons
i els llampecs il·luminant, de quan en quan, el lloc del cotxes que suporten
estoicament el líquid element.
La gent espera amb aquella
calma de qui vol resguardar-se fins el darrer instant, malgrat sap que en un
moment o altre haurà d’atrevir-se a sortir, malgrat, que suposi arremangar-se
els pantalons i mullar-se els peus, deixant xopes les sabates. Els embornals,
tampoc poden tragar la trompa d’aigua que els cau damunt, sense misericòrdia, i
més d’una tapa de claveguera salta impulsada per la força líquida.
En la placeta interior del
centro comercial la gent espera pacientment, i aleshores d’un racó sorgeix una
melodia tocada en un violí. Malgrat els guàrdies de seguretat no deixen entrar
indigents, donat el temporal, i en no ser una persona estrafolària l’han deixat
entrar. L’home toca el violí en singular
mestria, no és cap instrument nou però demostra en la seva encerada fusta la
brillantor de l’eina cuidada, amb
extremada condícia, pel seu propietari.
Els guardes en escoltar la
música han volgut emmudir-la immediatament però la mateixa gent apinyant-se al
voltant del músic els ho ha impedit. Un tro molt fort i el seu corresponen
llamp apaguen els llums i la música ambient del centre. Instant més tard, només
el temps d’un sospir, els llums d’emergència combaten tènuement, com fent
tentines, les tenebres.
Aleshores, com un clam, dins
el silenci temorós del públic, la música del violí s’estén per damunt com un
mantell protector. El músic, sembla completament desaparegut dins la melodia.
Amb els ulls closos, ben agafat l’arquet i posat el seu lloc l’instrument, toca
i toca, vibrant ell mateix com si fos el complement musical, quasi com si fos
una orquestra imaginària.
La gent calla, fins i tot, el
nens callen admirats per la melodia. Aquesta música ha deixat corpresos a
tothom i dintre l’obscur centre comercial s’apodera dels presents fent-los
oblidar la tempestat que s’abat amb fúria.
La melodia, té la força d’una
oració en algun dels oients, en altres és un clam a la llibertat. Altres oïdes,
és un afrodisíac que fa vibrar el cor dels enamorats, malgrat la màxima demostració
sigui agafar-se de les mans damunt la barra dels carrets. Pels petits, sona com
si fos una dida amorosa, que els arropa en el llit després d’haver-los
alimentat, i en algun que altre cas posar-los el xumet. Tots estan transportats
per l’encant de la música que fa sortir el bo de cadascuna de les persones
atrapades per la pluja en el centre comercial.
Tot d’una el músic deixa de
tocar, la música emmudeix. Tothom calla, és tal el silenci que cap veu el
trenca, ni el so de la pluja ressona en la teulada. Tot és silenci, un silenci estrany
que arriba a ser ensordidor de la manca total de so. Fins que a l’altre extrem
s’escolta primer un sol batec d’unes mans seguit a continuació per un crescendo
d’aplaudiments i crits que callen el tro més fort de la tempesta.
El músic inicia aleshores una
sonatina suau i la gent recuperats del temor de
l’aigua al encendre’s els llums del centre passa com en acció de gràcies
per davant del músic i deixa la seva aportació en una gorra posada a terra.
El músic ja escampada la
tempesta recull en la seva funda l’instrument, que es una extensió del seu art
i el seu temperament, i marxa com tota la gent a l’haver-se escampat
l’aigua.
"Hi ha poques coses
tan ensordidores com el silenci "
Mario Benedetti
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada