LA SOLE. II

La Sole no pot menys, malgrat la por que li fa, que reclamar el fruit del seu treball. Però el jove li dóna una empenta i la fa caure a terra. Seguidament àgilment s’abalança damunt la nevera que destapa i a continuació tira enllà al veure només el termo. Girant-se busca i remena dins de l’amagatall on hi ha la bossa i el moneder. 

La dona crida desesperada, només li falta això, li prenen el peix i a més els pocs diners per viure que li resten de la pensió de viudetat. Però està tan trasbalsada que només emet un crit agut i breu.

¾    Socors!!! Socors!!!- Més la veu surt tan esquifida de la seva gola que sap que ningú l’auxiliarà. 

L’ombra d’un home es llença damunt del jove lladre quan aquest arriba dalt de l’andana. Els dos homes forcejant donant-se cops. Tot si val en la seva lluita: peus, punys i caps són bones armes per estabornir a l’enemic. El jove es treu a l’home de sobre amb una forta empenta fent-lo rodar per terra i aprofitant la breu pausa treu una navalla de la butxaca. 

El peix és enmig del passeig, però l’home caigut s’aixeca i s’abraona una vegada més, sense por a la navalla, damunt el drogoaddicte. L’arma es clava en el seu palmell, però sense fer cas de la sang, encara amb més ràbia torna a colpejar al jove que es resisteix i també torna els cops amb fúria.  

Finalment van a xocar amb la cabina telefònica, trencant-se tots els vidres. El sostre de la cabina es desprèn donant un fort cop al cap del lladregot. Aquest queda estès, sense coneixement, sagnant d’un trau al cap. 

La Sole que a la fi s’ha posat dreta i ha pujat adolorida observa la lluita dels dos homes. Quan el jove jeu vençut s’acosta a l’home, reconeixen en ell al mendicant que dormia en el banc entre cartrons. 

Un home barbut, brut, esparracat de la mà del qual raja un fil de sang damunt la vorera. La sang fa un dibuix a terra com els pètals d’una flor, al ser arrencats per un amant dubitatiu. 

Malgrat la mala aparença la dona s’acosta al seu protector i un altre ensurt l’altera emocionalment. Aquells ulls, aquella mirada, li recorda la infantesa i amb una veu flonja, que ve del passat pronúncia:

¾    Manel! 

L’home acota més el cap i contesta:

¾    Sí, era el Manel. Ara sóc un pobre desgraciat que ve a dormir en aquell banc per veure’t i recordar.  

La Sole li envolta la mà amb un tros de tela que arrenca de la seva samarreta , recull tots els estris i respon:

¾    Vina a casa i et curare. 

Damunt l’andana del passeig de l’escullera queden un home tal vegada mort i un peix ple de vidres d’una cabina trencada. 

Pel passeig en direcció a la capital caminen una dona gran i un home desarrapat.  

Miquel Pujol Mur.