Era a primera hora d’un matí de finals d’agost. Un
agost poc calorós, plujós, inusual en aquesta època. Jo caminava en un bosc
idíl·lic d’un lloc del Berguedà. Un bosc de bedolls d’escorces argentades, s’albirava muntanya amunt i,
muntanya avall, el faig ombrejava
bona part del bosc amb la seva alçada imponent.
A la part més alta de la meva excursió de muntanyenca inexperta em vaig trobar amb un dilema.
No, no era pas tant transcendent com el de Hamlet en el seu deliri del “ser o
no ser”. El meu dilema era simplement “pujar o baixar” molt més prosaic i
pràctic. Després d’uns moments de vacil·lació la meva intuïció – o segurament
la mandra- em van fer decidir per, evidentment, emprendre la baixada.
El desnivell era considerable i fins arribar a la fondalada vaig haver de fer infinitat de giragonses per esquivar més d’un esbarzer que em barrava el camí i que, quan el
desafiava per passar, m’esgarrinxava. Però jo, no m’espantava pels obstacles
perquè pensava que si podia arribar a l’obaga ombrívola que es veia al final de
la baixada aconseguiria la recompensa.
La recompensa... però quina recompensa? La d’arribar
a la vall sense haver-me trencat cap cama? La del meu orgull d’haver fet una proesa jo,
que sóc tan poc àgil i graponera com les tortugues? No res d’això; era el plaer
d’admirar la naturalesa pintada d’un verd esplendorós encatifat de flors com
si, tanmateix, fos primavera. Aquest agost és veritablement inusual!
Amb tot això ja em donava per satisfeta però, aquell
matí m’esperava una agradable sorpresa. De sobte el vaig veure mig amagat entre
l’herbassar del planell. Sí, aquell matí vaig trobar una joia brillant pintada
pels raigs del sol. Aquell matí el vaig trobar poruc i camuflat entre pins i
boixeres; era el primer rovelló de la temporada!
Roser
Casals
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada