divendres, 10 d’octubre del 2014

L’AMIGA DE LA MARE. IV

El jove no pot ni parlar, la dona li ha posat un dit als llavis, després d’un absorbent i recargolat petó. Va a buscar la roba, es vesteix i agafant els patracols d’estudi marxa tancant suaument la porta. Ha vist com la dona, completament nua damunt el llit, dorm satisfeta o ho fa veure.  
Aquell vespre durant el sopar escolta les beatifiques paraules del seu pare, sobre la no sexualitat dels àngels, com en un núvol allunyat de l’astre rei. La mare mira al seu fill amb un somriure misteriós. El Roger, afamat  observa que en el seu plat hi ha més quantitat de menjar que mai. El jove, somrient sota el nas, sorprèn la mirada entremaliada de la seva mare i  comprèn que el seu pare s’haurà d’oblidar de la seva xerrameca sobre els àngels i tal cop esforçar-se aquesta nit un xic més amb l’esposa.  

El Roger, ha tornat moltes vegades a la casa de la seva professora de l’art amatori, fins a saber i comprendre totes les lliçons i els secrets de la nova ensenyança. Els acaronaments, els petons, els llocs amagats, els punts febles, com aprofundir i vibrar en l’interior i exterior del cos fins aconseguir l’èxtasis final. Tot ha estat assimilat i practicat fins l’extenuació. Els altres temes del curs escolar han fracassat solemnement. La qual cosa causa l’estranyesa dels seus professors i ha d’oir més d’una vegada els reganys del seu pare. Mes la mare somriu dient:
¾    Ja sé sap, la joventut a certa edat... Pardalets al cap! - disculpant-lo davant de tothom. 

Poc temps després en el transcurs de les vacances la Irene li parla així:
¾    Roger, les meves classes l’has après totes, si es pogués et donaria una matrícula d’honor. Si d’això se’n podes donar. Ara has de buscar altres camins, conèixer altra gent de la teva edat i posar-les en pràctica amb la xicota que triïs i si potser estimis de debò i per sempre. No vull que tornis més a aquesta casa i aprova el curs de l’Institut que amb ell si que hi haurà oportunitats a la teva vida. -Donant-li un petó l’empeny cap a la porta.- Si tornés, que sigui com a fill de la teva mare, mai com amant. 

El sobtat acomiadament deixondeix l’ànim del jove. Però la joventut ho supera tot i poc després és el bon estudiant de sempre, ara envoltat d’amics i amigues. Sense por ni amagar-se de res. 

Un dia, no gaire lluny de l’afer final, tornant a casa, en la terrassa d’un bar veu a la seva mare i la Irene. Immediatament pels seus gests i moviments, sap que ell és el motiu de la conversa, i aleshores comprèn que no sol ha estat l’irrefrenable passió d’una dona sensual, sinó que la relació ha servit per frenar els amagats mals pensaments de la seva mare. El somriure satisfet de la seva cara la delata. 

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada