divendres, 17 d’octubre del 2014

MAR ENLLÀ.

Diari personal d’un navegant solitari preocupat per la seva dona. L’únic contacte és per telèfon només una petita estona cada dia. 

Dilluns. 

Què m’haurà volgut dir l’Imma amb aquelles paraules?
M’ha deixat intranquil! Vet aquí ! Què el veí, què? Aquell poca solta! S’ha haurà atrevit? I ella què?
Mira que jo també! Anar-me a fer la volta al món en solitari! I en aquest cascall a vela. Sí, i a més quatre dies després de casar-me. Soc un ase! Però la Imma ho sabia ja abans de casar-se, eh!! 

Dimarts. 

Aquesta merda de telèfon! Caram, amb la tempesta i els núvols! Altre cop sense cobertura. Maleït  aparell! Sempre igual. I ara encara més aigua, n’hi ha més a la cabina que al mar. Xop, mullat i emprenyat! Pot ser què, fins i tot, amb...  

Dimecres. 

Per fi fa sol!- escolta atentament pels auriculars mentre belluga les agulles del transmissor -. Ara no contesta! Sí home, sí, que n’arribo a ser de ruc, no ruc no, això potser sí...
Si ja m’ho deia la mare: “Pau que la mar és pels peixos i el casat a vigilar la casa i la femella”. 

Diari de la dona. Reflexions i retrets. 

Dimarts. 

Mal parit! Fot el camp i em deixa sola.
El senyor Pau amb la seva barqueta a fer la volta al món i la tonta de l’Imma aquí més marejada que si anés amb vaixell.
Però ahir li vaig tocar la moral. Que es foti!
Ai, quin mareig. Em vaig al lavabo. Mare meva quins dies!
I el meu maridet ha tingut la sort que no ho sabia, que si hagués trigat un parell de dies més!
Ruca! M’hauria d’haver adonat abans. Potser no hagués marxat.
Nena, això tu creus tu! Ell amb les seves aventures en té prou.
Si ja m’ho deien al poble, és un cap dur. Sempre a la seva. Ja patiràs, filla, ja patiràs.
L’Indiana Jones de cal Sacs li deia la mare. 

Dimecres. 

Quins nervis i no telefona, capsot! La tempesta, ja tu diré jo, la tempesta. La tempesta la porto jo a dins.
Me’n vaig al metge. Que es foti! Mira que deixar-me així. Pobret! Pobret, tonta, encara dius pobret i m’ha fet un globus.
Ai, quin mareig! 

Dijous. 

Com estarà!
Sort que m’he vingut a casa la mare.
Quin dia vaig passar! El metge... també amb allò de: “ A les novelles sempre us passa igual. Un petit mareig i el món sembla que us caigui a sobre”.
Sí, si li passés a ell ja ho veuria!
Quan vingui el pare li diré que em porti el transmissor. Després de tot quan torni del viatge ja haurà nascut i d’alguna forma li haig de dir. Encara és capaç de malfiar-se. Carallot! 

Miquel Pujol Mur

2 comentaris:

  1. Aquesta parella, per discutir no ho podran fer gaire( a més si el telèfon funciona poc) ara per desconfiar i malpensar l'un de l'altre tenen tot el temps del món.

    ResponElimina
  2. La sospita és mala consellera. Esperem que el seny domini sobre la rauxa. La solitud no fa gaires favors l'amor.
    Jo desitjo que l'esperança domini als dos.

    ResponElimina