divendres, 28 de novembre del 2014

L’HARMÒNICA DEL PERE.

És curiós tota la setmana oblidada i avui tothom està esvarat buscant-me per la casa. És que el Pere és un bon nano, però és descuidat, despistat, desordenat i moltes més coses començades amb des. Quan va arribar el diumenge passat després de la sortida va abandonar-me damunt la postada de l’escriptori de la seva habitació. Suposo que pensava que més tard em guardaria o com altres setmanes romandria tota la setmana ben a la vista. 

A continuació la iaia, persona molt acurada però de poca memòria (cada anys que passa té menys memòria), va guardar-me en el primer calaix que va trobar i quin podia ser el més adequat, com no, el dels mitjons. Així vaig romandre uns dies, ben guardada entre mitjons nets i força bons. Durant la meva estada he gaudit de la seva companyia i ens explicat forces secrets.  

Però vet aquí, que la Berta, la mare, en guardar uns mitjons nous va adonar-se de la meva presència  i sense pensar-ho gens va posar-me dins el meu estoig, però en situà en la postada inferior. Aleshores el Quiso em va trobar i com li va semblar era un palet o un oset per jugar, tot decidit se’m porta al seu llit. Tret d’alguna traïdora mossegada he estat força protegit entre les mantes del seu cau.  

Avui dissabte al matí el Pere ha decidit sortir amb la colla a la muntanya, i ha començat l’enrenou. Ningú sap on sóc. El Quiso que voltava pel pis quasi ha rebut una plantofada perquè deixés de fer nosa. L’àvia i el nét no tenen ni idea. Una per manca de memòria i l’altre per manca d’ordre. 

El Pere està molt emprenyat, la iaia ha dit que té migranya, sempre li passa quan es posa nerviosa i s’ha tancat a la seva cambra.  La mare desesperada ha trucat al pare, aquest enmig d’una batussa amb l’encarregat del magatzem, quasi l’envia a fer punyetes. 

El xicot, ja desesperat, i veient se li fa tard agafà la motxilla de mala lluna i corre cap a la porta. Els amics fa estona han trucat el timbre del portes electrònic de l’entrada i ara neguitosos i enjogassats estan tocant la botzina amb insistència. Algun veí treu el cap dient alguna paraulota grossera com: ni el dissabte en aquest barri podem estar tranquils. Com sóc un instrument musical no goso pronunciar alguna d’aquestes expressions malsonants. 

El Pere frisos ja obre la porta del pis quan el Quiso amb les dues potetes davanteres aixecades i l’estoig entre les dents espera unes paraules de comiat. La mare crida contenta:
¾    Mira Pere, el Quiso ha trobat l’harmònica. Què intel·ligent és el meu gos!
¾    Dóna’m, Quiso, bonic. - Diu el Pere mentre acarona el cap de rissats pèls. 

Per fi el Pere, a la nit assegut entorn del foc de camp i rodejat dels seus amics toca amb mi, la seva harmònica, alegres cançons de muntanya.   

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada