dissabte, 27 de desembre del 2014

UN CAP D’ANY DIFERENT

Ja fa dies que hi ha les muntanyes nevades. Fa un fred que pela! Però a casa de la Rosa no es nota la gelor, entre l’escalfor de la llar de foc, de llenya,  el soroll de la reunió familiar i els nens que juguen... més aviat es podria dir que hi ha molt caliu. L’ambient es comença a caldejar una mica més, quan van arribant alguns convidats, que es podria dir que fan una mica salat, i aquí comença la història.


Val a dir que en aquesta casa pairal, per les festes nadalenques, es fa una trobada familiar on tots el parents hi són benvinguts. Aquestes trobades van començar  quan encara hi havia els besavis, en aquells temps que s’anava a peu, amb carro o tartana. Bé, un costum de tota la vida. És clar que ara tot ha canviat molt i també les maneres de fer i de pensar de la gent, que no tenen res a veure les unes amb les altres.


Enguany s’ha escollit  el dia de Cap d’Any. Sol ser un jorn per assabentar-se de tot, de posar-se al dia, d’explicar les  coses que els han ocorregut durant l’any: les bones noves i les no tan bones... si s’escau.

La mestressa de la casa, la Rosa, està una mica nerviosa perquè el seu fill que té disset anys, va sortir la nit passada i encara no ha tornat, encara que això tampoc no és la primera vegada que passa...
Mira que li vaig advertir cent vegades... Torna d’hora, sobretot, que demà tenim la festa familiar! Però ell ni cas... va murmurant la Rosa mentre remena la gran cassola d’ànec amb peres.
En canvi la noia, la Judit, és tan diferent... ella es va casar i té tres fils. Sempre ha estat una persona molt responsable.

El matí s’esmuny ràpidament, i la casa es va omplint de familiars: tiets, cosins, nebots... uns porten les “nòvies”, o les companyes i els companys... Ara no és com abans que tot s’havia de fer d’una manera formal, més aviat tot bé tal com raja.

La taula gran ja està parada i guarnida pels trenta comensals  que avui s’han de reunir. Sort que la casa dóna molt de sí, i també que les germanes de la Rosa col·laboren tant com poden. Entre tots es fa tot!

El dinar familiar comença, tot i que encara hi ha alguns llocs buits a la taula, però  com que ja son les tres tocades decideixen començar l’àpat i que cadascú s’hi vagi incorporant quan arribi. A vegades el ressagats, ni tan sols es presenten. L’àvia comenta:
Si el meu Pepet en pau descansi fos aquí, això no passaria. Abans, quan es començava a dinar sempre hi érem tots!

A la taula no hi falta res, els entreteniments, el vi, l’aigua, els refrescos... i l’escudella amb la carn d’olla. Tot fa molt de goig. Després vindrà la gran cassola d’ànec, el cava, les postres i, arribats en aquest punt, es faran uns petits regals sorpresa, el que s’anomena “l’amic invisible”. Mentrestant, els uns i els altres aniran explicant com els ha anat durant l’any, i les notícies més fresques que es couen en aquell moment.

Mentre s’estan menjant l’escudella, se sent un grinyol de la porta; arriba el fill de la Rosa, però no ve sol. La seva acompanyant és una noia baixeta i rodoneta. Només d’entrar, el noi deixa anar:
És l’Aina, com que viu sola l’he convidat a dinar...
El meu Pepet sempre ho deia... els bons cristians han d’estar sempre a punt d’ajudar als altres replica l’àvia.
Sí, l’avi tenia raó, potser es quedarà aquí  fins els Reis, és que està embarassada i no té on anar.
Au Maria Puríssima! Crec que necessito una mica d’Aigua del Carme!
No exageris iaia, tot plegat l’acabo de conèixer, vull dir que jo no hi tinc res a veure, amb tot això!
Al seu pare, se li ha encallat un galet de l’escudella al coll, però intenta dissimular dient:
Tinguem la festa en pau i mirem de passar bé el dia, avui que  hi som tota la família.

El dinar segueix el seu ritme i cadascú explica les seves “batalletes”. Encara queda algun  lloc buit a la taula... el marit de la Judit no ha pogut arribar a temps. Ara  està fent uns tràmits per marxar a treballar a l’estranger, doncs ja fa uns mesos que està a l’atur, i l’avió que havia d’agafar, justament per arribar a l’hora de dinar, es veu que anava amb unes hores de retard.
Així, potser l’any vinent no podreu ser aquí per la festa anual? diu el seu pare.
Bé, hem decidit que jo i els nens ens quedarem, de moment. Ah! I aprofito per dir-vos que vindrem a viure aquí amb vosaltres.

Verge santa del Pilar... Mare de Déu de Lurdes... Déu meu senyor...! va murmurant per cap baix l’àvia, mentre mira aquells tres marrecs que són com tres dimoniets  i no paren quiets ni un sol moment.

 Nosaltres també hem de marxar del pis comenta un dels nebots No podem pagar la hipoteca; tenim previst un desnonament, segurament d’aquí un parell de mesos.
Menys mal que aquest no vindran a viure aquí pensa l’àvia només ens faltaria això!


Aquest any, a l’hora de les postres, sembla que tothom està una mica desinflat, però els més joves, que encara no saben què és tenir mals de caps, han fet una colla a part;  han portat  un karaoke i comencen a animar la festa cantant, ballant i explicant  acudits, mentre els altres segueixen amb  el mateix rosari de les trafegaries que té cadascú.



Amb tot això s’ha fet fosc i toquen el timbre de la porta. És el marit de la Judit. 

Quina mala cara que feu... Això és una festa? Més aviat sembla un “enterro de tercera”. Judit que no has rebut el meu WatsApp?

Quin WatsApp? Amb aquest xivarri aquí és impossible assabentar-se de res!

Així no sabeu què ha passat?
Que Déu ens agafi confessats! Crida l’àvia que ja no pot més, pensant en un altre entrebanc.
I el noi segueix explicant...

  Quant marxava de casa, per anar-me’n a l’aeroport, abans de ficar-me al cotxe, vaig xafar una merda de gos. Per ben poc, no em trenco una cama amb la patinada que vaig fotre. Després, encara no sé per què... vaig decidir comprar dos dècims de la Grossa de Cap d’Any. Jo, que mai no havia entès aquella frase de: “molta merda”. Ara ho tinc claríssim... HEM TRET LA GROSSA!!!






Desembre 2014


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada