dilluns, 26 de gener del 2015

CAMINS AMB OLOR DE CENDRA.

Seguint les rutes Fent camí amb el “Russi”, publicades en la revista Pànxing van decidir seguir la ruta anomenada com a PAISATGES AMB OLOR DE FUM. 

Les rutes del Russi son força assenyades i les seves indicacions són fàcils de seguir. A més l’horari indicat de la caminada són molts adients amb els nostres passos, ja un  xic cansats.
 
 
Una part d’aquesta ruta, l’havíem seguit amb la nostra afició de visitar esglésies preferentment romàniques, però sense deixar al marge les altres de construcció posterior. Coneixíem Sant Joan Montdarn i també la petita església de Sant Martí de Balaguer, però en aquella ocasió una part de la ruta la vam fer amb cotxe. 

També en una caminada anterior havíem seguit la riera de Navel i observant des de Sant Esteve del Pujol de Planés ens cridaven l’atenció les terres de l’altre cantó de riera i un pal un indicador que ens assenyalava el camí a fer per arribar a Montdarn. Així que seguint la ruta del “Russi” veient la possibilitat de complir l’objectiu de veure un trosset més del nostre país. Ara en una guia ben detallada ens era fàcil fer el camí. 

Deixaven el cotxe aparcat davant de l’església de Montdarn. Com el dia era rúfol i amenaçava pluja vam preferir primer esmorzar, protegits per les parets de l’església. Seguidament van fer una sèrie de fotografies per fer la nostra habitual ressenya. Aleshores, un cop acabat el nostre refrigeri i la sessió fotogràfica vam iniciar el camí. Fèiem primer una mirada a la masia de Cor-de-roure i també a la capella excavada en la roca sota l’advocació del mateix sant Joan. Al seu costat havia la llarga escala que permet accedir-hi.  

Vam trobar fàcilment el corriol i van pujar pel senderó sense dificultat, tret d’una roca que amb la humitat lliscava una mica, però de seguida vam veure que voltant un arbust el camí era fàcil. Segurament en un dia més solejat no presenta cap problema, però la roca aquell dia regalimava aigua. Poc després arribaven a la casa de Balaguer i per la pista ens aproximàvem a l’església de Sant Martí. Una dotzena de fredolics ens esperàvem al marge del camí. Com amants dels bolets no ens vam fer pregar i els van recollir promptament. 

Llastimosament la pedra amb forma de creu no la vam veure segurament per no seguir ben bé el camí indicat, una raó més per tornar-hi un altre dia. La descripció que va el Russi em recordava d’unes, vistes prop de Sant Vicenç de Navel, dins la quals jo em podia posar dret i estendre els braços. Un amable informador va dir-me que es tractava de tines. Però, no ho puc assegurar. 

Des de Sant Martí, una conservada església romànica es divisa una gran part de la zona afectada pels incendis de 1994. Ara han crescut matolls i el verd domina el terreny, però fent una retrospectiva, la nostra imaginació no podria més que esparverar-se al veure la paorosa desolació de tots aquells boscos cremats, dels d’arbres negres i retorçats, i d’un món colgat de cendres.  Sense comptar el perill de les persones, bombers i voluntaris, que van arriscar-se en apagar, controlar l’incendi i evitar danys personals. 

Deixant Sant Martí darrera començaven la llarga baixada que ens portà a la riera de Navel. Prop de Cal Rebotit uns asses que pastaven en uns camps van acudir a saludar-nos. 

Quasi immediatament ens refrescaven els peus per travessar la riera que a causa de les darreres pluges baixava amb bastanta aigua. Malgrat tot, no havia cap dificultat per passar per les pedres que marcaven el camí. 

Una vegada a l’altre costat, com que ja coneixíem Pujol de Planés, i el dia començava a plovinejar caminarem cap a la masia de Cal Felix. Poca estona després trobàvem la pista asfaltada i l’aigua ens trobava a nosaltres. Ja no era unes espurnes d’aigua sinó, que era una pluja fina que queia sense parar. 

Pujarem per la pista, vam passar la casa de Cal Buidasacs i al cap de un temps passaven una cruïlla i enfilaven cap el punt de sortida on el cotxe ens oferia un recer amable. 

La sortida és fàcil de fer i el temps macat pel Russi es conseqüent amb la caminada.  

Desgraciadament no vam endevinar el dia. Una frase molt gastada ho diu clarament, s’ha de ser el dia i l’hora indicat. Ens va fallar el dia que hi farem, un altre dia serà millor.

Miquel Pujol Mur. 
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada