CARME, LA VENTAFOCS MALÈFICA.

Hi havia una vegada una mossa de nom Carme, però anomenada correntment la ventafocs. Li donaven aquest malnom perquè malgrat ser d’una casa de gran nissaga li agradava atiar el foc. Era un vici que aprengué des de petita quan va gaudir, d’allò més, al veure un gat miolant mentre corria amb la cua encesa. 

Però, et aquí, que un dia va morir la seva mare que constantment la vigilava i evitava aquestes entremaliadures de la noia. Poc després el pare, trobant-se sol, va conèixer i es va casar amb una viuda xamosa i mallerenga que tenia dos filles. 

La madrastra pràcticament tenia el pare segrestat, amb sexual picardia no el deixava quasi sortir del dormitori. L’home, malgrat jove, feia unes ulleres de pam i mig. Sempre amunt i avall, aquí t’atrapo i tornem una altra vegada. Així la dona pensava tornar-se a quedar aviat vídua i posseir tots els diners, tan àrduament treballats. Com el mort al sot i el viu al món, ja donava voltes en el seu cap qui havia de ser el seu futur marit. 

Bé, deixem les estratagemes de la madrastra i anem per la Carme, la nostra ventafocs. Com sempre, era a la cuina cuidant a les nouvingudes a causa de l’excessiu treball de la nova mare. A ella les dues germanastres li semblaven unes babaues soses. Només plenes d’escarafalls i tonteries, però es veia obligada a fer-les-hi les menges. Ai, la nostra dolça i apreciada Ventafocs! Quines menjades els hi preparava. Unes sopes amb cues de gambes; no, les gambes, no; se les manducava ella abans: eren trossets de cucs del jardí. Altres vegades els escarabats també feien una excel·lent paella, i si al menjar-la els dents xerricaven, fent crec-crec, era per culpa dels crancs.  Mentrestant ella s’atipava de pa amb tomàquet, bon pernil i altres no menys suculents embotits. A més d’un gran sortit de gormanderies dolces i salades. 

Vet aquí que el dijous arribaven al poble per fer un concert i ball el grup de rock-brut “Els estripaterrosos”. Amb la madrastra no havia cap problema continuava la seva llarga brega. Ara amb més motiu ja que s’havia assabentat pel notari que per heretar necessitava un fill del seu extenuat marit. Sinó la Carme continuaria essent la pubilla i totes les terres, els calers, i tot, tot, al sarró de la fillastra. Pobre dona, ja es veia arrossegant a les filles a peu per la pols del camins. O demanant misericòrdia sota les soles de les espardenyes de la maleïda i garrepa ventafocs. 

Doncs vet aquí! Aquella nit la Carme va preparar el sopar de les seves “benvolgudes” germanetes, cada cop també més afeblides a causa del vomitius menjars. Va omplir l’olla de les escorrialles de fregar els plats i va ficar un munt de pastilles rosades,  comprades al camell de la cantonada. 

Manoi! Oh, meravella de les meravelles! Va ser com mà de Sant! Només prendre dues cullerades les tòtiles de la Let i la Sof van quedar esterrecades, com pellofes de plàtan, i no van moure ni la boca per dir ai. Fantàstic! La madrastra prou feina havia fent el cavallet, amunt i avall, exprimint allò poc que restava del marit i les dues somiatruites dormides amb els caps dins els plats de la sopes.  

Aleshores va posar-se la samarreta més provocativa i escotada a més dels shorts foradats i estripats. Per fer notar més la seva malignitat va retolar en vermell les escates de la pell de les cames on temps enrere havia  gravat, amb un ganivet, les paraules malèvola i satànica, una en cada cuixa.  Ben engrescada, per un parell de píndoles blaves del seu proveïdor, va veure com el núvol de les sensacions plaents prenia la forma de la seva fada madrina que li deia agafa les claus del Mercedes limusina. En la carretera semblava, ben bé, una carrossa arrossegada pels 500 cavalls, del motor. 

El festival un somni, una passada, els altaveus a tot drap. La Carme  vinga a bellugar-se. Refregar els cos amb un o altre, no importava el sexe. Beure, beure i tornar a beure, convertint-se en el més ximple dels descerebrats del “guateque”. Van tocar les set del matí, aleshores va decidir tornar a casa no fos que la madrastra no la trobés, quan baixava a buscar el tonificant pel marit. Què sinó ja haguessin pogut tocar les dotze de l’altra nit! Quatre pastilles més i endavant. Mentre el cos aguanti! 

Aleshores el príncep, el cap del grup de rock, que tampoc si veia gaire va apropar-se i li digué:

¾    Noia de les cames escrites de vermell, vols venir amb mi a l’hotel i acabaré de llegir tot el teu cos.

¾    Ara no puc és tard, tothom s’adonaria. Fins i tot, la policia que ja em va prendre el carnet de conduir. Mira, saps que et dono els sostenidors- estranyament aquella nit em portava-  Són de la mida més grossa i no trobaràs cap noia del poble que els ompli. Busca’m i t’acompanyaré on sigui. 

Així va ser. Totes les noies del poble van baixar a la plaça a provar-se’ls però cap els ompli. Fins que la Carme si presenta i traient-se la brusa els emplenar. El príncep del grup, el rei del rock-brut, va complir la seva paraula. Va demanar-li per casar-se però la nostra ventafocs li contesta que no. Havia trobat un gran empresari, ric, vell i un xic “maso” i aquest li interessava més. Segurament molt aviat la palmària o el faria canviar de barri deixant-li tota la fortuna.  

Quasi tenia en el pensament muntar una societat amb la madrastra per explotar el negoci. A les germanes bledes ja els hi ensenyaria a fer bé totes les feines de la casa i altres petits serveis. 

Qui de petita ha après del diable domina les males arts millor que ningú!I “colorin, colorado”, aquest conte s’ha acabat!!! 

Miquel Pujol Mur