divendres, 27 de març del 2015

L’ENTERRAMENT DE LA SARDINA A BERGA.

Per acabar els diferents festeigs del Carnestoltes ja no quedava més que celebrar el dia de la cloenda, el dimecres de cendra. Celebració que es realitza quaranta-sis dies abans del diumenge de Pasqua. Aleshores comencen les jornades de penediment abans de la Setmana Santa. 

Puntualment érem a les set de la tarda davant del l’ajuntament a la coneguda plaça prou apamada pels berguedans en els dies de la Patum. Poca estona després sortia la comitiva encapçalada per la banda de música, el notari de Madrona, el taüt amb les restes de la nostra reina del Carnaval, la Flautista de Bergamini, i les sempre desconsolades ploraires. 

La música acompanyava a la comitiva però el que més cridava l’atenció era l’aflicció, la pena, les llàgrimes i els llastimosos udols de les ploraneres. Vestides de negre com marca la tradició, no faltaria més. Mostrant les seves blanques i desconsolades cares sota els també negres mocadors de cap caminaven tristes rere les despulles de la reina de l’alegre bogeria.

 
El seguici, va baixar poc a poc, rebent les mostres de condol dels bons berguedans. Poques persones  van dubtar a deixar les coses habituals de la vida per acompanyar en el moment de traspàs definitiu (bé, vull dir fins el proper any) a la dona-reina que tanta disbauxa ha portat als nostres carrers.
 

Ja una vegada reunits a la plaça de Forn. Dalt de la tarima col·locada expressament, el gran notari va llegir les darreres voluntats de la reina. Una especies d’anatema dels propers dies acabant amb els seus desitjos de tornar a ser enter nosaltres.

Una vegada acabat de llegir el testament va procedir-se a cremar les restes de la reina del Carnestoltes. El seu taüt enmig de la plaça flamejava com una nau dels víkings quan cremaven al seu rei. Tot era seguit amb la gatzara dels assistentes i pels encara més forts crits de les ploraires. 
 

Una vegada finalitzat l’acte funerari la Penya Boletaire de Berga va invitar als assistents a sardines i a beguda. No tots els acomiadaments amb d’acabar amb dolor. Alguna de les tristes i cridaneres acompanyants també van aprofitar l’alegre menjada. No tot a la vida ha de ser ple de tristesa com diu aquell refrany  mal traduït  “a les penes ganivetades”.  

Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada