CARICATURES? II

Havent acabat la seva dissertació l’home demana si hi ha algun tema a comentar. S’aixeca una senyora, i fa una d’aquelles preguntes de quedar bé, i al mateix temps fer adonar al demes l’intel·lecte superior del seu pensament. Però, de les que desgraciadament, tothom sap la resposta, ja que està donada per la mateixa pregunta. Acabada la contesta, parla un altre oient, fa una interpel·lació, d’aquelles de les que ni Déu sap el que vol dir. És tan inconcreta i fora de mida que el conferenciant amb la breu resposta de: és molt interessant i val la pena estudiar-la. Sap què li donaré resposta molt aviat. Però ni s’apunta la pregunta ni el nom.   

Ja cansat el Pau s’aixeca, una mica molest amb la cadira que balla, Immediatament sent un xiuxiueig dels demes que diuen: Ostres, un altre, això acabarà tard.

¾    Escolti, jo només vull fer una reflexió, vostè diu que el món de la caricatura mostra el grau intel·lectual del públic. Això, que vol dir, que d’aquesta manera el nostre poble és més intel·ligent veiem el Crackòvia i el Polònia. Caricatura del nostre món. O potser som més intel·ligents perquè veiem als nostres polítics demanant perdó. Una bona caricatura, això! Perquè, jo no sé per què; en aquest país de la pell de toro, més aviat de la de vaca, arnada de tants forats que s’han fet, i a qui han robat l’esquella; molts dels nostres mandataris tenen la mania de ficar la mà a les arques de l’Estat. Per exemple el casos Gurtel, Bankia, el mateixos partits polítics, Camps i Formula 1 valenciana, i ara callo i no en dic més, perquè no em venen més al cap de tants que hi ha. O tal vegada per què, quan ens equivoquen en una declaració de renda m’amenacen i en posen una multa a pagar “ipso facto”. O tal vegada, si un simple ciutadà fa una petita malifeta. Per exemple, robar una caixa de xuxes, per tant, és un vil delinqüent, aleshores el condemnen ràpidament i el fiquen entre quatre reixes en un tris-tras. Els que defrauden molt ja no són lladres, son malversadors o financers i abans de jutjar-los s’han de fer molts passos. Tants, que per el camí es perden els papers, i tot plegat prescriu. Amics meus, això si què és una bona caricatura de país.  

El públic es remou inquiet. Uns estan a favors i altres molts pocs, en contra. El moderador, sempre hi ha un moderador, s’aixeca per anar a visar al personal de seguretat. El Pau adonant-se de la maniobra diu amb veu tranquil·la.

¾    No cal cridi a ningú. Malament un país on el poble no pot expressar democràticament la seva opinió. Senyors, potser això és una caricatura de democràcia. 

Hi ha tantes preguntes sense resposta que fa pensar que la caricatura és només un fàcil entreteniment. 

Miquel Pujol Mur.