VIURE, TAL VEGADA SOFRIR.III.

Laia.

 

El Joan camina, per l’engravada pista, sense saber ben bé on es dirigeix. Els pensaments ferits li obnubilen la ment. Els seus ulls, extraviats, no saben ni  veure les pedres i ensopega constantment. Un cop rere un altre, els seus peus, com flonjos, se li entrecreuen. Està constantment a punt de caure com un funàmbul a la corda fluixa. El frunzit front denota que la ment no veu cap sortida a la inesperada situació. Com un somnàmbul mou les cames i va endavant, només endavant, sense cap rumb. Tant li fa la vida o la mort, en les cristallines aigües de l’estany.   

Ni s’adona que davant seu passeja una dona. Mig li dóna una empenta i sense demanar-li disculpes continua per la fosca senda portat per la desesperació. Enmig de la seva abstracció escolta unes decidides i breus passes, que lleugeres com les d’una daina, l’encalcen. Una mà es posa damunt de la seva espatlla i una veu li parla:

¾    Escolti, jove! On va? El veig força trasbalsat! Ni m’ha vist i per poc m’atropella! Podria anar una mica en compte! I també ser més atent! Almenys, demanar-me perdó per la seva brusquedat. 

El Joan, malgrat la seva ofuscació, es deté. Tal vegada, només per un après automatisme de l’educació. La veu, l’ha fet retrocedir molts anys enrere. És talment com la veu de la mare, quan el renyava per alguna entremaliadura, i a més té el mateix to. Seriosa, però a la vegada suau i amorosa.

¾    Dispensi! - exclama el Joan, però les seves paraules són falses i gens cordials. 

La dona, una clienta de l’hotel, se’l mira. Observa les seves faccions contretes i els seus ulls confosos. Aleshores agafant-lo de la mà el condueix sense fer cap força, a un banc proper. 

¾    Vine, seu aquí. – A continuació comenta- Potser hauria de dir vingui, perdoni’m pel meu atreviment. No ens coneixem de res. Em dic Laia. I vostè?

¾    Jo, Joan. Però no es preocupi, em pot tutejar.  

El Joan mira la Laia. Una dona ja gran, de cabells grisosos, la cara arrugada i uns ulls negres que resplendeixen sota unes celles ben perfilades. De mitja alçada i prima, però, se la veu valenta de cos i d’esperit. I sobretot aquesta veu, tan semblant a la de la mare. 

La Laia li diu:

¾    A veure, Joan. Primer afluixa aquests punys tancats amb tanta força. Sembla ben bé que volguessis tornar a cops, el mal que t’ha ferit. No, relaxa’t un xic i parla.   

El Joan que en aquest moment roman dèbil, és vulnerable i té les defenses mentals abatudes, no pot callar-se. Com un torrent tumultuós li surten de la boca les paraules que expliquen totes les seves vivències. Ell mateix s’estranya que sempre essent un home segur i callat, en aquest instant les frases brollin sense cap vergonya. Però nota, a mida que enraona, un alleujament intern. Finalment calla i la veu que li recorda tant a la mare a la infantesa, li diu:

¾    Jove, perdona si et dic jove. Tu, ets molt més jove que no pas jo. Tots a la vida hem passat tràngols que ens han deixat cicatrius, tan a l’exterior del cos com a l’interior de l’ànima. No ets creguis que ets l’únic. Però això, només és un instant. Deixa escapar unes llàgrimes, ja sé que els homes no han de plorar, però molts cops són necessàries. Torna a ser el mateix de sempre. Has rebut dues males experiències durant la teva vida, la mort de la Míriam i més recentment l’abandó de la Zoè. Segons m’acabes de dir només dues, però, fixa’t que el món continua rodant. Demà serà un nou dia. Com les flors, la vida reneix constantment una i altra vegada. 

La veu de la Laia li acarona les oïdes. Li recorda tant a la de la mare quan el consolava. Una espècie d’escalfor li puja interiorment. El front se li aclareix i els ulls tornen a mirar endavant. Veu clarament que durant molts anys ha estat massa tancat, pensant només en el dolor per la mort de la Míriam. Ara, àvid d’amor, com un tendre cadell, al rebre el primer retruc ho ha sentit com mai. 

Agafa la mà càlida de la dona i li fa un lleuger petó com es fa a un confessor. A continuació mirant-li la cara afable en deposita un altre a l’arrugada galta femenina.

¾    Ei, jove! No es passi! - exclama la Laia.

¾    No, no tingui por. La teva veu em recorda la de la meva mare. Tu Laia, has estat un consol per aquest moment de la meva turmentada vida.

¾    Això està millor. Anem a l’hotel i mentrestant parlem una estona més. Jo també t’he d’explicar una part de les meves penes. Veuràs que ningú no ho té tot fàcil a la vida. Et donaré el meu número de telèfon, per si, en una altra ocasió, vols tenir alguna persona amiga que t’escolti. Avui a mig dia vénen, el meu fill i el nét, a buscar-me per anar a passar uns dies a casa seva. 

Pel camí de l’existència podem trobar, en moltes ocasions, una espatlla amiga on recolzar-nos. Algú, que sense interès, escolti les nostres amagades misèries. 

Miquel Pujol Mur.