Era la segona vegada que entràvem
en aquella cova. La primera fa un parell de setmanes, amb uns amics. Aquell dia
no portàvem cordes ni llanterna i no va endinsar-nos massa. Era una gruta
fabulosa, perduda en aquell indret muntanyenc. L’entrada estava mig dissimulada entre uns matolls, per la
qual cosa ens va costar de trobar. Segons el Xavi, el seu avi si havia amagat
durant la guerra i per això aquell primer dia anàvem a intentar descobrir el lloc on era. Un cop dins, quan ja s’anava
eclipsant la claror de l’entrada , i davant uns revolts sinuosos dins la
cavitat, vam decidir ser prudents i
tornar un altre dia ben equipats.
Avui amb dos companys més, anem prou equipats, com per arribar a
les entranyes de la terra. Allò era un dir, perquè aquells tres jovenets, es
pensaven que amb una corda i unes
llanternes en tenien prou per fer d’espeleòlegs i desentranyar els possibles racons i avencs
de les cavitats profundes.
Feia estona que avençàvem, la
cova era immensa, impressionant. Havíem fet diversos revols, la fosca era
total, sort de les llanternes , se sentia la remor de l’aigua que baixava per
les parets. Tot d’una el Pep es va
parar, hi havia un saltant, no era molt profund, vam lligar la corda en uns
sortints de roca i vam descendir capa avall. Hi havia dues ramificacions, vam
seguir per una. Allò era de lo més emocionant, la cavitat s’estrenyia, havíem
de passar de un en un. Jo anava al davant, pel que pogués ser seguíem agafats
de la corda, que fèiem seguir ben agafats tots, ja que després hauríem de
tornar a pujar. De sobte sense
preveure-ho em torno a topar amb un altre desnivell , em trobo baixava agafat
de la corda que s’anava desenroscant, aquell salt era impressionant no
s’arribava maia baix. Els amics es van quedar a dalt tirant de la corda perquè no baixés de cop.
Anava ven arrapat a la paret que era llisa i relliscosa, no hi havia cap
sortint on poder-me agafar. Enfocava la llanterna avall i no es veia el final.
¾
Ei, tibeu-me amunt, que aquest cingle sembla que
no té final.
Encara que tibaven la corda
aquesta s’esmunyia avall i jo anava baixant, baixant. Em vaig espantar
¾
Que no vull baixar més!!! això es perillós, a
més es va estrenyent l’avenc.
El soroll de l’aigua era cada cop
més potent, segurament hi havia un riu subterrani. Llavors va succeir. La corda
es va desenganxar de cop i va arrossegar els dos companys cap avall. Van caure
sobre meu i tots tres cridàvem, les llanternes ens van caure al fons, la fosca era total, i encara anàvem baixant i
cridant.
Com podia ser que allò no tingués fons , cada vegada anàvem més de
pressa avall... i quèiem i quèiem... cridàvem , però mai ningú ens sentiria...
i baixàvem...baixàvem. Jo, suava i suava...
Em vaig despertar tot agitat i
completament amarat de suor , però visiblement alleujat, “ Uf, per sort que tot només ha estat un
somni”
07/06/2015/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada