HOLA, SÓC EL PASCUAL... Relat negre.

He entrat sigil·losament, sense gens de soroll i mantenint la llanterna encesa amb el focus petit. El pany de la porta no ha ofert gaire resistència, amb quatre moviments em deixà el pas franc. 

Els mobles i els quadres que pengen a costat i costat de l’ample passadís m’acabaven de confirmar que les meves suposicions són exactes. Una casa de gent immensament rica, molt ben elegida per omplir la meva saca. Així, trauré força diners per donar-me la gran vida que crec merèixer durant cert temps. 

Com es pot veure sóc un lladre expert que estudia amb deteniment els robatoris a perpetrar. El darrer, va ser un desgraciat accident en la meva trajectòria, que em va portar per alguns anys a la garjola.  Però ara, una vegada en llibertat he de refer el meu prestigi i la petita fortuna que em permetrà  viure com un senyor.  

No m’he adonat fins ara, que m’he apropat al centre de la mansió, que una veu sona intermitent, però insistentment. Certament és una veu ronca i un xic inintel·ligible amb un gargamellejar estrany com si tingués una tonalitat estrangera. Una dona, surt inopinadament d’una sala, em mira i potser de tan espantada no gosa dir res, només em guaita fixament. Ràpid i silenciós, he fet anar el meu silenciador, un bat de beisbol retallat, i la dona ha caigut a terra calladament com un flor quan li tallen la tija. 

Sí, és aquí en el gran saló on la veu repeteix i repeteix el seu càntic.

¾    Hola! Sóc el Pascual, un mala traça- aleshores calla per poca estona per desprès encetar la nova dita:

¾    Hola! Sóc el Pascual, un mala sort- a continuació el silenci omple la foscor. Només una estona més tard, quan encara no he sortit de la sorpresa, la veu torna a cridar, ara més fort:

¾    Hola! Sóc el Pascual, un acabat “gafe”. 

Girant-me he mirat atemorit en totes direccions. Els meus nervis han pogut més que el meu seny. Desesperat i cercant la veu, he recorregut totes les habitacions sense importar-me fossin les dels criats o les dels amos. Fossin grans o petits tots han caigut sota la meva bogeria. El meu desenfrenament ha estat total i el meu silenciador ha ensangonat totes les cambres. 

I la veu ressona repetidament, sense córrer, sense pausa i tornant a repetir el seu nyigo-nyigo:

¾    Hola! Sóc el Pascual [...]   

Les temples em martellegen intensament. Amb els ulls vermells i els cabells eriçats busco el fosc racó on s’amaga el culpable del meu desori. Ja desesperat, volent fugir, tapant-me les orelles per no sentir, he obert la darrera porta tancada i aleshores l’he vist. Sense pensar-m’hi gens m’he abalançat damunt seu i el meu amic, el bat, amb ràpids moviments l’ha destrossat pegant-li, un rere l’altre, tot un seguit de cops.  

El mirall s’ha estellat en múltiples trossets que com dards de defensa han ferit, amb múltiples talls, la meva fisonomia i les meves mans. Però la veu continua, una i més vegades sonant dins del meu cap.

¾    Hola! Sóc el Pascual [...] 

Poc després ha arribat la policia alertada per les alarmes. La gent de la casa ja no té salvació i a mi m’han trobat aclofat a terra, ple de la sang ocasionada pels cristalls i plorant desesperadament mentre em tornava a tapar les orelles. Un profund – NOOOO- surt de la meva gola mentre trio els vidres més aguts per clavar-me’ls un i altre cop. Sembla ben bé, que la visió de la meva pròpia sang és l’única forma d’aconseguir el silenci dins el meu crani.  

Porti senyor comissari, que signaré la meva declaració. 

Signat: Pascual. 

Miquel Pujol Mur.