QUINA NIT TAN MÀGICA. II.

En aquest llit de llençols gastats, de màrfegues mig netes, de tovalloles encara precintades, hem complert sense un sol mot el ritu de l’etern acoblament entre dones i homes. Només les paraules entretallades i usuals, mil vegades dites, els sospirs, les sensacions i els obligats gemecs han omplert el trist habitacle. Les frases, sobraven, només hi havia el sentit d’una funció complida sense retrets ni al·leluies. 

Sèiem tots dos, en el llit entresuat per les nostres mateixes essències, mirant encara la foscor de la matinada. A la llunyania, s’escolta com les onades d’un mar enferotgit trenquen contra l’escullera del moll. Com si aquesta fos una roca perduda i deserta en el mar d’aigua. Nosaltres escoltem el seu retruny, tots dos en silenci, després de l’embogit capvespre de la nostra recuperada coneixença. 

Vèiem com els establiments, del fanalet vermell, no com senyal de sana alegria, tancaven, baixant les persianes metàl·liques. Les meuques marxen a casa seva, alegres o tristes segons els ha anat la nit. Les joves caminaven dretes i contentes, generalment, ja que la recaptació ha estat bona. A moltes d’elles hi ha clients que les esperem amb el cotxe per veure obrir-se el nou dia en llocs insospitats. Les bagasses de certa edat, remunten més lentament els carrers intentant completar els diners amb algun client desorientat de darrera hora. 

Tu i jo, sols en la reclosa habitació. Jo m’he vestit, tu t’has cobert amb les cridaneres i minses robes de treball. He introduït la mà dins l’americana, la costum d’ambulant pelegrí sense fe ni creença. Has posat suaument una mà sobre el meu braç. Un somrís amarg ha entreobert els teus llavis i m’has fet un lleu petó a la comissura dels meus com a comiat. Aleshores empenyent-me suaument has tancat la porta rere meu, quedant-te a dins. Travessant la fusta de la porta he escoltat esglaiat un fort sanglot i un crit de tristesa acompanyat d’entretallats plors. Tal vegada llàgrimes de nostàlgia pel que podia haver estat. 

Apressadament, he baixat la tenebrosa escala. En arribar a la porta, he observat amunt i avall, no hi ha ningú. Ni guàrdies ni policies s’amaguen en els portals ni a les cantonades buscant-me. Llavors furtivament com sempre ha estat la meva vida he fugit, cercant refugi al port i a les seves barques, portant en les meves butxaques els diners robats i bruts de sang d’aquella casa de vells aristòcrates.  

Quina nit més màgica de l’amor, dels records i dels diners manllevats malgrat siguin a costa de la vida d’algú. 

Miquel Pujol Mur.