TRANSÈQUIA 2015.

El diumenge 15 del present mes en participat en la 31 edició de la Transèquia. Si la memòria no em falla aquesta és la quarta vegada que fem el camí que ressegueix la baixada del l’aigua des de Balsareny fins el Parc de l’Agulla a Manresa. Tres vegades van estar de manera oficial i un altre d’oficiosa, per pur plaer de caminar.

 

Aquest any, segons dades, uns aproximadament 4500 participants van participar a fer el camí que davalla al costat de l’aigua. Malgrat s’han iniciat unes noves singladures la previsió meteorològica va fer que moltes  persones dubtessin a realitzar la cursa.  

 

Un camí planer i fàcil sense pujades, només seguir el curs de l’aigua. El temps va fer més fàcil el nostre passejar; un dia fresc amb un sol present però un xic tímid, que ens permetia fer exercici sense cansar-nos. 

“La Sèquia de Manresa és un canal construït al segle XIV que porta l’aigua del riu Llobregat, des de Balsareny, fins a la capital del Bages. La va projectar el mestre Guillem Catà i es considerada una de les principals obres d’enginyeria hidràulica de l’època medieval”.

“Però el major èxit d’aquesta gran obra pública és que, sis segles després de la seva construcció, continua en ple funcionament i subministra l’aigua a la ciutat de Manresa”.  

Tranquil·lament van fer el recorregut observant aquest any que els ànecs, que en anteriors edicions niaven en llocs propers a l’aigua, no hi eren. No sé esbrinar si encara el temps no era propici per causa de la variabilitat atmosfèrica o per altres causes alienes. 

Un jorn a compartir i moltes vegades serveix per escoltar les paraules o converses d’altres caminadors. Aleshores et donés compte, si eren jovent en temps de canvi escolar, passar al batxillerat per exemple, que els problemes eren i són els mateixos que molts anys enrere.  

Els serveis i els avituallaments van ser força correctes. Sempre sorprèn que en una caminada et donin el clàssic entrepà a la sortida de la ruta. Però sabent-ho d’altres anys, també t’ajuda a mantenir el cos actiu.

 

Ara hem de pensar, però manquen molts dies encara, si ens serà possible repetir l’any proper.  

La ruta va ser bona però quan finalment detens el teu caminar és quan t’adones que has fet el 24 o 25 quilometres. Les nostres cames i el nostre cos en general bé, però el cansament hi era. Tal vegada, potser els anys també tenen certa importància. 

Miquel Pujol Mur.

Fotografia. M. Rosa Planell Grau.