LA CONSCIÈNCIA.

A mitjanit he escoltat passos a l’escala que puja al dormitori. Un soroll de graons, el cruixir de la fusta, en aquesta estranya casa desconeguda. La calor ofegadora del dia ha minvat a la nit, però encara percebo la xafogor estiuenca al meu cos. A la sensació de calor, la suor amara el meu cos, ara s’afegeix la por de la ignorància del soroll escoltat. Miro a les penombres i per la finestra oberta veig travessar la blanca lluna pel estelat cel fosc.   

Una breu brisa mou les cortines de l’entrada i sense ni tant sols adonar-me, trobo davant meu la seva presència. Poso la mà damunt el cos de la meva parella, mig perquè no s’espanti, mig per demanar-li ajuda. 

Però la presència, vestida amb un hàbit monacal, em xiuxiueja unes paraules.

¾    No et preocupis. Dormirà profundament durant la nostra xerrada. Només tu i jo coneixem els teus secrets.

¾    I tu qui ets que s’escola d’amagat per les cases.- Reclamo una mica inquiet.

¾    Jo sóc la teva consciència. Aquesta nit d’insomni, de calor, tanta que et neguiteja vull fer un repàs al nostre pensament.

¾    Jo sóc innocent!- Crido alterat- Jo, sóc una bona persona.

¾    A sí! - Em respon amb un mefistofèlic somriure.- No te’n recordes de la empenta que vas donar a l’Albert. Una mica més cau i l’atropella l’autobús.

¾    Home clar! Em volia ficar un cop de puny.

¾    Vaja, vaja! Com has netejat els teus records per justificar-te. I la vegada que vas robar al Joaquim aquell cromo.

¾    Em faltava per acabar la col·lecció. Però més tard li vaig dir i li vaig donar molts més. Hagi va poder acabar la seva.

¾    Hum! Excusa rere excusa! I quan vas tocar per darrera a aquella noia a la cua del cine.

¾    Home! Només em faltava aquesta. Tu si que ets una consciència de via estreta. Se’m va posar davant i no em deixava passar.

¾    Tindre que arribar fins a sota de tot del sac per fer-te penedir-te d’algun que altre drap brut. I quan vas insultar al motorista la setmana passada.

¾    També això em retreus! Com vols que no li digues una barbaritat; recordant-me de la seva mare, pobre dona; amb la retallada que em va fer. A més, va fotre al camp aixecant-me el dit mig.

¾    No! – S’exclama la consciència picant de peus a terra.- Si encara tindràs raó.

¾    A veurà deixem pensar! Tu ets la meva consciència però em sembla que estàs molt endarrerida. Tots els detalls menys el darrer són de jovenet, de nen la majoria. Fes-te una reflexió, consciència meva, on pares. Quina recordança t’ha marcat, quedant-te enquistada.

¾    Una bufetada és el record més fort.

¾    Ja, consciència meva, estàs clavada en el dia de la confirmació. Hala! Fot al camp i ves-te’n a voltar pel món. Quan estiguis més al dia torna i em parlarem.

¾    Potser sí! Sap em vaig de sarau i tornaré més endavant. 

En la xafogor de la nit, altra vegada, s’escolten el soroll de la fusta dels graons i unes passes, ara més lleugeres, que corren a veure món. 

Miquel Pujol Mur.