TOT SOMNIANT...I

Al veure-la de cop, tot el meu enteniment va enfosquir-se dins el meu intel·lecte. La seva bellesa podia més que la meva força de voluntat. En el meu pensament només tenia cabuda la seva dolça mirada. Els seus ulls, foscos com la nit, penetraven dins els meus absorbint totalment la meva atenció. Els seus cabells daurats li queien suaument en voluptuosa cascada damunt les espatlles. La seva olor, com la del narcís en flor, penetrava dins el meu interior, com si fos la prometença de la vida eterna. Cara, ulls, cabells, celles, boca i el perfecte oval del seu rostre, tot era com l’encís desitjat sempre per la meva ment enamorada. 

Però una vegada començat l’encantament en la seva formosa fisonomia la meva mirada davallava lentament per la seva persona. I si la cara era la perfecció de les perfeccions, no trobo les paraules adients per descriure l’escultural bellesa de la resta del cos de la meravellosa criatura. 

Com un perdut sacerdot de la primigènia edat antiga m’agenollava als seus peus i l’adorava com a deessa. Mai els meus ulls han admirat tan gran beutat. I ella, la vestal dels meus somnis jugava insistentment amb el meu amor. Unes vegades em rebia amorosa i responia a les meves carícies amb les seves. L’amor era patent en cada una de les paraules i els gests que repetíem ambdós mil vegades. Aquell t’estimo era cantat com un salm als déus de l’amor. L’entesa dels nostres cossos i les nostres ments era una mostra del nostres pensaments a l’uníson. Les nostres trobades ressonaven melodioses en l’espai com un cant celestial. 

Altres, inconstants com són sempre les dones, fugia del més lleu contacte. Tan sols la lleu pressió de la mà, semblava ofendre la meva dolça criatura. Aquests eren els dies de l’entesa espiritual. Llegíem i comentaven algun llibre asseguts al banc del parc. Parlàvem de flors i d’ocells. Conversàvem de poesia, dels colors de la natura i de les primeres estrelles que il·luminaven el firmament. Jo sempre pensava enamorat que allò representava la dolçor de la tardor  comparada amb el sol ardent de l’estiu. 

Les estacions de l’any, com la mateixa vida, comporten canvis en el tracte dels amants. Tardes xafogoses de fervent amor, de petons i abraçades, de petites perversions, com a promesa de millors, en una vida en comú alegre i divertida. 

Tardes assossegades de lleure i de cultura. Tardes amb paraules de significat poètic per apaivagar els sentits i unir les animes. Tardes de cultura, de front tocant a front, com si les idees poguessin comunicar-se amb el mer contacte amical. 

CONTINUARÀ... 

Miquel Pujol Mur.