dimecres, 16 de desembre del 2015

EL MEU POBLE ÉS TAN PETIT...


El meu poble és tan petit que no surt mai als mitjans de comunicació. La sorprenent notícia, que em va embadalir és a l’assabentar-me que la colla del poble havia decidit fer un pessebre vivent. 

Feia molts anys que m’havia apartat del seguiment de la vida rural. La gran capital m’havia arrelat en el fons de l’ànima. Però  ara passats els anys i diversos desenganys, tant familiars, amorosos i de negocis, una remor suau, una nostàlgia sense explicacions va sorgir dintre meu. Havia sofert una gran davallada en els negocis. Malgrat la meva situació encara era bona. Tenia una casa, dos cotxes i uns diners per anar vivint sense  grans luxes però suficient per no haver de treballar.  

Vaig trucar a la tieta, la vella tieta, que guarda el sacrosant simbolisme de la família

Per telèfon vaig dir-li.
¾    Hola tieta Maria. Sóc l’Albert.
¾    L’Albert?- va repetir amb un afegit interrogant de dubte.
¾    Sí, el fill de la Núria, la seva germana.
¾    Ui! La Núria fa molts anys que és morta, i el Leandro, els seu home, també. Dius l’Albert. Ah! Aquell marrec consentit. Què vols? 

Aquell sec què vols i la paraula consentit afegida van ressonar a les meves orelles com si la tieta temés alguna cosa de mi.
¾    Veurà tieta, m’he assabentat que feu un pessebre vivent i el voldria veure. Com no hi ha cap hotel pensava...
¾    No, a casa no pot ser. Venen el Josep i la Carme, i la nora i el gendre, també els néts i fins i tot la xicota del nét gran. Saps què, parlaré amb el  Marcel·lí i et reservarà una habitació.  

Aquell nom de Marcel·lí em va recordar algú.
¾    El Marcel·lí? Dieu?- vaig inquirir.
¾    Albert no te’n recordes del teu company de classe. Aquell tan trapella com tu. Ara té un hotel i li va molt bé. Estarà força content. Però vindràs a menjar a casa. Vull que us conegueu tots plegats. A la fi tots sou de la família. 

Així vam quedar. El dissabte vaig agafar el cotxe gros, no sigui que pensin que sóc un pelacanyes, i vaig recórrer els dos-cents cinquanta quilometres de distància  fins el meu poble de naixement. 

En arribar la tieta em va saludar com si fes més de quaranta anys  que no ens havien vist. Quines abraçades i quins petons. Ben pensat el seu raonament no anava desencaminat. De veritat no ens havíem vist des de que vaig marxar, no només fa quaranta anys, potser més, tal vegada quaranta-un o quaranta-dos anys enrere. Els negocis, els viatges, per què negar-ho algun assumpte amorós entremig m’havien fet postergar el meu retorn. 

No sabeu com em mirava la tieta, mentre deia:
¾    Ens ben bé com la meva germana. El nas, no, és el del teu pare. Al veure’t m’has recordat a l’avi, el meu pare. Si home, el teu padrí, que al Cel sigui. 

Després d’haver passat l’examen fisonòmic, vaig saludar als desconeguts parents. Com ja havia estat reconegut per la matriarca, tot va ser fàcil i planer. Després de més petons i abraçades, tots junts, amb tota la familiaritat dels que sempre han estat uns, a pesar de la separació durant tants anys. Tanmateix com si el vincle sanguini fos incorruptible i fort. Vam sortir a veure el pessebre. 

Em vaig trobar, malgrat algun que altre desperfecte urbanístic, en el meu poble. Sí, en aquell petit poble de qui ningú parla mai. 

Vam anar a la vella casa de can Garrigà, on el jovent havia muntat la representació. Observava els veïns, joves i vells, també per que no dir-ho els de la meva edat. A uns els reconeixia, d’altres no.  

Una velleta caminava a fer l’ofrena de dos galls, uns preciosos animals de lluent plomatge. Anava vestida quasi de parracs i arrossegava els peus. Els cabells grisos i mal pentinats queien amb grenyes a la seva cara. Me la mirava i pensava com una dona tan vella podia encara actuar. 

Un dels meus cosins va donar-me un cop de colze i em xiuxiuejar:
¾    Com et mires a la Glòria. Te’n recordes a col·legi, éreu cul i merda. Llavors,  ja ho feia bé això del teatre. 

Quins mals pensaments van acudir al meu cap. Tan vella era ja la Glòria. un moviment de dubte va fer trontollar el meu cap. Si era una mica més jove, tal vegada un o dos anys menys que jo. Així, vaig pensar com se m’ha de veure a mi? Tan malament o és que la vida al poble envelleix més. La tieta a pesar de ser molt més gran, no es veu tan malament.  

Lentament, emmurriat en els pensaments vaig veure la funció sense adonar-me del que feien ni deien. En acabar vam sortir a passejar pels nevats carrers. Vam anar al bar, al casino de tota la vida, l’estufa era roent de tanta escalfor. Passava una dona força eixerida pel nostre costat i el meu cosí agafant-la pel braç va dir-li
¾    Glòria, te’n recordes de l’Albert? 

Vaig girar-me disposat a dissimular a la meva cara cap signe de menyspreu per la seva decadència, però vaig trobar-me  una dona  sana, alta, de cabells tenyits i amb un somrís d’orella a orella. Alegre com la Glòria que jo recordava. 

Va abraçar-me com a  un antic company, marxant a parlar amb una altra dona. El meu cosí va picar-me un altre cop, aquesta vegada em va punxar a la panxa amb el seu dit, dient-me a continuació a l’oïda:
¾    Es conserva. No és va casar. És la mestra del poble i és qui va muntar la funció. O fa molt bé això de velleta, ja ho has vist.  

Els acudits, l’escalfor de la sala, l’exultant alegria de jovent va fer esborrar la pàtina seriosa de la ciutat a la meva cara. Poc després ballava amb la Glòria i mai més ens hem separat. 

El meu poble és tan petit que no surt mai als mitjans de comunicació ni val la pena que hi sortí, en ell he trobat la buscada felicitat.  

Miquel Pujol Mur.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada