EL PASSEIG DELS ÉCUREUILS.

Daniel, un vell pintor, és assegut en una butaca al fons de la sala. Davant seu, a l’altra punta de l’habitació i damunt una estrada, un quadre de bigarrats colors és damunt del cavallet. Un parell de focus il·luminen la pintada superfície. Una tarima al costat, indica el lloc on models ocasionals han passat hores i hores immòbils, mentre el Daniel els immortalitzava amb els seus pinzells. 

L’habitacle, un gran espai amb només quatre columnes, omple totes les necessitats desitjables per viure i per pintar. Una barreja de cuina, menjador i dormitori, només amb un petit i tancat apartat que recull el lloc de les necessitats primàries. Fora d’això la resta és un batibull de prestatges amb teles, pinzells de variada forma, pintures i objectes variats. Cadascun d’aquests objectes porta a la memòria del pintor mil i una circumstancies de la seva vida. 

L’home observa el bastidor amb atenció. Jutja amb fruïció els colors del passeig il·luminat pels fanals. Els arbres de fulles caduques amb els colors grocs i vermells. El terra mullat per la pluja de l’octubre parisenc. 

El pensament, sense voler, li vola anys enllà. Feia poc temps que havia anat a viure a París deixant enrere el seu país i la seva família. La ciutat s’havia obert al seu desig i el seu món era ple de pintors amb il·lusions com la seva, o d’escriptors que també esperaven la seva oportunitat. I les noies, models, artistes o cabareteres, formaven part de la roda de les seves vivències. La fe irreductible de la joventut, l’empenyia endavant com si no hi hagués meta final per a la seva ambició. 

Va ser en aquest passeig on la va veure asseguda en un banc. Tenia un aire d’abandó total, de ser de volta de tot, malgrat la seva joventut. Els cabells tenyits rossos mostraven el negre de les arrels, els ulls embotornats per la son i la fam a més de l’excés d’alcohol transmetien la mirada vella de bagasses perdudes. El seus vestits mostraven la seva professió, mig cambrera, mig ballarina ocasional i també meretriu. Moltes feines, morals o immorals segons les creences personals, per sobreviure dins l’ambient de la nit. 

El Daniel, cansat i mig begut, perduda la nit en recerca del seu propi jo existencial va seure’s al seu costat com si en el solitari passeig no hi hagués cap més banc. Al notar la seva presència, la dona va alçar els ulls i un somrís professional va brollar dels seus llavis amagant l’amargura interior. Uns llavis vermells com promesa d’un profund amor comprat i esporàdic. Llavis plens de petons d’amor, de sentiments amagats, perduts ja feia molts anys quan encara la noia creia amb allò que es diu amor i només amaga en moltes ocasions  la luxúria dels sentits. 

Capficat, no va fer-li ni cas. Els llums ballaven bellugadissos als seus ulls. Colors, fulles i alcohol alegraven i enfosquien, alternant-se, les seves idees. Els seus sentits encara eren ensordits pel soroll i el fum del darrer tuguri.

Extraviat en el seu estrany món no va adonar-se de la seva presència a pesar que, trepitjada per la vida, encara no havia perdut la bellesa de la joventut. Finalment la jove va aixecar-se i amb un pesat caminar va allunyar-se lentament. El Daniel va romandre assegut, fins que el matí va obrir les seves portes al sol, en el mateix lloc.  

Després va marxar a casa i posant  una tela al cavallet i com embogit, sense parar la va pintar plena de colors i formes. No ho va fer en un dia ni en dos, però va ser com si transportat per la inspiració no existís res més a l’univers. Només un mos de tant en tant, mentre sense detenir-se pintava. Traçava línies, afegia colors, els modificava afegint més tonalitat portat per una febre abassegadora. Finalment va comprendre que va ser el breu contacte, potser el perfum barat de la desconeguda, tal vegada la presència humana, d’una persona al seu costat, al banc del passeig dels Écureuils. En acabar la seva obra sense poder respirar d’emoció va girar-la de cara a la paret i exhalant un sospir va fugir de la cambra. 

En passar prop d’un quiosc tancat, va veure un diari mullat abandonat al carrer. Encuriosit va fer una ullada a la primera plana. Un fotografia de la noia l’ocupava tota. Una breu capçalera deia: dona ofegada i, més avall: una nova suïcida al Sena. 

Han passat molts anys. El Daniel s’ha convertit en un gran pintor. La seva pintura ha tingut bons i mals moments, però la seva trajectòria ha estat premiada en diferents concursos. Les exposicions dels seus quadres van acompanyades d’un gran èxit de vendes. Però ara, el seu món és asserenat i tranquil segurament a causa dels molts anys ja complerts. 

En el seu transcurs vital ha pintat diferents quadres d’aquell moment. Quasi en cada exposició, seguint la inspiració del moment, ha refet una nova versió recreant-se en el color i les formes. Però sempre, el quadre pintat aquella nit, roman en el seu taller de cara a la paret.  

Avui ha sentit un rau-rau interior i poc a poc, silenciosament, amb molta cura ha tornat a posar-lo en el cavallet. Sense mirar-lo s’ha assegut  a la butaca i els seus ulls han recordat l’instant llunyà que el va marcar per sempre. 

Al cap de molta estona els colors es difuminen. Les formes semblen fondre’s barrejant-se fins a tenir tot el quadre un color gris indefinit. El Daniel s’aixeca, camina poc a poc, arrossegant els peus. En passar a prop de la cuina agafa amb mà trèmula un ganivet i avança pas a pas fins la pintura. Alçant el ganivet el clava i en un impuls esquinça de dalt a baix la tela. 

Mentre el ganivet travessa i esbiaixa el quadre, el Daniel cau primer de genolls, després de costat i finalment reclina el cap i exhala el darrer glop d’aire. 

Miquel Pujol Mur.