dimecres, 29 de juny del 2016

LA MEVA CANÇÓ PREFERIDA

La Marta estava planxant com cada tarda,  estava sola, en silenci, li agradava escoltar la radio.
 A l’hora de la planxa solien radiar el programa de l’Elena Francis, que tenia la virtut de posar-la trista degut als greus problemes que s’hi explicaven i als consells tant durs que s’hi donaven. 
Després de l’Elena feien “ España para los españoles” un programa que atenia peticions dels oients. Una de les cançons preferides seves era “Mis manos en tu cintura”. Li agradava l’Adamo, aquella veu dolça la transportava, i les cançons eren totes molt maques ( Inshalla, Tu nombre, Mi corazon en bandolera, un mechon de tu Cabello, ella anda..........)
  Mis manos en tu cintura es la cançó que tocaven quan va conèixer el David, un noi simpàtic, alegre i

divertit. Sempre que sortien amb la colla tenia una paraula per ella i la mirava d’una manera diferent. Li agradava molt.
 Però un dia  es va adonar que no es fixava en ella,  el David es va passar tota l’estona parlant amb la Rosa. La seva amiga:  com podia ser que la traís d’aquella manera si sabia com n’estava del David!!  
Era el dia de  Sant Jordi, els nois portaven la rosa a l’estimada i a ella li queien les llàgrimes sentint les dolces paraules de la cançó i tenint clar que no tindria les mans del David a la seva cintura. I la rosa tampoc.
 Van trucar el timbre de casa i en obrir la porta es va  trobar el noi, que portava una rosa a les mans
.-  La vols? Li va dir
 -Però jo em pensava que la donaries a la Rosa
- A la Rosa? va dir el David estranyat
- es que com que l’altre dia us veu passar l’estona xerrant...
- ah,  -va dir el noi enrajolin una mica-  li explicava que no sabia com dir-te que t’estimo.....

Al fons sonava una cançó de l’Adamo

dimarts, 28 de juny del 2016

SORPRESA INESPERADA.


Avui ha estat un bon dia. Sincerament ara per damunt la quarantena els dies primaverals m’encanten. Llueix un sol espatarrant. El cap s’ha marxat aquest matí a unes prospeccions al Carib. Com ha de prendre moltes notes s’ha emportat a la secretària jove. Sí, la de dinou anys, línies curvilínies, ungles ben pintades i boqueta de pinyó. Ja voldria jo haver estudiat, quan era jove, això de les prospeccions. I també, com tenir una secretària jove i maca.  

Bé, el cap com tenia el cervell en les prospeccions, no ens ha manat cap feina en especial ni donat cap encàrrec. Només atendre les quatre trucades habituals, prendre nota dels clients interessats en alguna tasca en particular i mirar la primavera rere els finestrals de l’oficina.

He sortit d’hora de treballar. He passejat una estona. He trobat uns amics i hem fet unes cerveses acompanyades per uns “montaditos”. Ara feliç i content, finalment obro la porta del meu pis. Fan un bon partit de futbol pel televisor i desitjo veure’l tranquil·lament. 

Només entro a la meva sacrosanta llar, de solter impenitent, quan el meu nas olora una sensació gens habitual. Jo sóc un home molt pulcre, i la meva casa també dóna la mateixa aparença de pulcritud. No tinc, ni gat, ni gos, ni ocells. 

Entro al saló i miro si s’ha trencat algun vidre i la mala olor sigui forana. No tot està perfectament. Observo els desaigües de la cuina i la galleda de les deixalles. Res, no hi ha causa que m’expliqui la pudor.  

Obro les finestres, orejo al màxim, el saló i la cuina, i ja cansat de tanta feina em vaig a la meva habitació a canviar-me. Quan arribo a la porta del passadís observo enmig una manta rebregada i mal posada. Quines coses que passen en un dia que prometia ser un exemple de tranquil·litat. A més aquesta manta no pertany a cap de les meves tinences.  

Escolto un respirar, unes ungletes que rasquen al terra, m’acoto i tibo de la manteta. Penso en el gat del veí, potser per l’eixida. Ostres! Que veuen els meus ulls una cara rosada i somrient, uns ulls oberts i uns llavis vermells. El meu nas torna a sentir l’olor horrorosa, de merda concentrada i de pixum.
 
Sense pensar, li faig:
¾     Tat! 

Em contesta amb un joiós:
¾     Gu! Gu! 

Deixant sense tocar l’angelet al passadís entro a la meva cambra i trobo un gran embalum damunt el llit i una carta. L’obro i llegeixo: 

Joan simpàtic, sóc la secre. Si la que s’ha anat de prospecció amb el cap. El nen, l’Oriol, és fill meu. Una relliscada juvenil. 

He agafat les claus del teu pis de la reserva de l’oficina. Com sé que ets un bon paio et deixo el meu nen. Cuida’l és molt simpàtic. Més que el pinta del seu pare.

Et deixo bolquers, farinetes i tot el necessari. Ja ho sé que ets solter però això de cuidar criatures s’aprèn de seguida. La meva mare quan plegui de treballar pujarà a ajudar-te amb el nen i també amb el pis. És molt simpàtica i bastant jove. Tal vegada arreglarà una mica la teva vida de home conco. Se sembla a mi però clar una mica més gran. Ai! Les dones a casa meva som molt matineres en certes coses. Faríeu una bona parella! 

Quan torni de les dures, difícils i complicades prospeccions potser podré oferir-te una plaça millor a l’empresa. No saps com està d’encegat el cap. No salament pel favor, tu et mereixes un altre càrrec millor. 

Si no va bé, ni lligues amb la meva mare tal vegada podries exercir de pare. Ja ho sé que estàs una mica granadet, l’opció d’avi és més adequada. 

Cuida al meu Oriol, llum de la meva vida. 

He quedat palplantat enmig de l’habitació sense saber que dir ni fer. Confós al màxim. Aleshores noto una petita mà que agafant-se al baix del meus pantalons diu amb un somriure desdentat.
¾     Gu! Gu!  

M’acoto agafo la criatura mantenint-lo una mica a distància i volem recordar com ho feia la meva germana, amb els seus, porto el nen al bany. Quin merder en un dia primaveral.  

El banyo i després assegut a la cuina provo de donar-li un biberó. Escolto el soroll del timbre i acudeixo al porter electrònic. Una veu agradable, semblant a la de la secre, però més madura pregunta.
¾     El senyor Joan? Sóc la Irene, la mare de la...
¾     D’acord, pugi.   

Mentre puja per l’ascensor un batibull d’idees s’entremesclen dins el meu cap. Què n’ha  arribo a ser de burro! La secre, la Irene, l’Oriol, ser l’avi, ser el pare. Mare de Déu! Ara si que hauré de demanar hora al psicoanalista.   

Miquel Pujol Mur.

dissabte, 25 de juny del 2016

A POC A POC ÉS VA LLUNY


“No tinguis por d’anar a poc a poc, tingue’n només de quedar-te aturat”  (Proverbi xinés)

El Vicenç  camina lentament pel llarg passadís de la residència, acompanyat del seu inseparable caminador que li dona estabilitat  i gràcies al qual és pot moure per si mateix. És troben amb l’Hermínia  que també va amb el mateix estri i els dos junts surten al jardí i aviat s’asseuen en un banc i fan la xerradeta habitual.
Li va costar molt acceptar que no podia caminar i córrer com feia fins fa un parell d’anys. Ell que havia estat esportista tota la vida i participat  en moltes curses i caminades, quedant entre els primers,  de cop i volta es va trobar paralitzat  per una estranya malaltia, que li impedia caminar, ja que perdia l’equilibri i de sobte es trobava a terra. Després de proves i estar ingressat en diferents hospitals,  com que no podia viure sol, va ingressar a la residència. Allà va agafar una depressió de cavall, encara que li feien tot,  no es volia moure del llit, no volia sortir , ni intentar caminar. Li van dir que si no és movia quedaria paralitzat del tot. Res li importava ja, només volia morir, si no podia fer com abans, perquè havia de viure. Ell que sempre havia estat tant sa, ara que ja havia complert els 82 li passava això, pensava assegut al selló mirant la televisió i es deprimia
 
Tancat a l’habitació,  es passava dies sencers. Un dia l’Hermínia,  amb el seu ta-ca-tà  va entrar a veure’l. Com era molt xerraire i amb sentit del humor, va fer que l’home li preguntes com podia estar alegre si quasi no podia caminar.,
¾   Ui! Ja ho aprendràs . Mira, que  a poc a poc és va lluny.

Li va fer gràcia l’acudit. Cada dia  la dona l’anava a veure i amb complicitat amb les cuidadores aviat el va convèncer de fer servir el caminador per moure’s. Va anar agafant confiança en si mateix, i va  tornar  a sentir il·lusió per la vida, llavors va començar la recuperació , el primer pas va ser acceptar la malaltia. Sabia que res tornaria a ser com abans, però valia més fer alguna cosa que quedar-se aturat.
Això era el que li repetia sovint  la dona “no tinguis por d’anar poc a poc, el que has de tenir por és de quedar-te aturat” així li havia encomanat el desig de viure, de no deixar-se morir. Ara eren inseparables. Amb els mesos alguna cosa nova havia despertat dins seu, que feia molt que havien oblidat. Ara a la tardor de la vida, i en aquell lloc apartat,  de nou l’amor havia tornat a les seves vides.
Asseguts al banc del jardí, amb les mans entrellaçades, la dona li comenta feliç...
¾   Veus com t’ho deia que a poc a poc es va lluny, podem venir fins aquí.

Ell l’acarona dolçament i li fa un tendre petó i ni senten la veu de la noia que els crida perquè entrin a dinar.

– 20  de juny de 2016-

divendres, 24 de juny del 2016

ADAGI EN G MENOR D’ALBINONI.


Treball del taller d’escriptura. Escriure amb paraules mentre s’escolta una música. 

La melodia ressona a les meves oïdes suau i plaent com el record d’un instant de pau. 

Tal vegada un jardí oblidat on els arbres creixen lliures. Aquell màgic moment quan el sol a la matinada il·lumina amb llampades daurades les finestres on reposa. 

Lluny del desig, enamorat de l’instant, però volent gaudir intensament la seva presència en la balconada. Llueix pura, quan tota vestida de blanc rep el sol que arranca reflexes dels seus cabells. 
Com en un quadre tot respira pau i dolcesa. Solament trenca el silenci el despertar dels ocells. Com una melodia de fons s’escolta el lleu soroll d’ales que cridades per reflexes matutins eixien del seus nius a la recerca de l’aliment  diari. 

Tot és vida i amor entrellaçats per sempre en la matinada d’un dia joiós. 

Més tard  altres sorolls trencaran el silenci dels arbres al despertar el jorn. Després el sol s’alçarà brillant i l’encant matinal serà trencat. 

El record del despertar d’aquell nou dia quedarà gravat per sempre en un recondit amagatall de la memòria.
 
Miquel Pujol Mur.

dimarts, 21 de juny del 2016

MARE DE DÉU DEL BOSC. L’ESPUNYOLA. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem aquesta església situada al costat de la carretera de Berga a Montmajor.  

El nucli de cases de la Mare de Déu del Bosc (29 h.2011) pertany a l’antic terme del Cint. No he trobat cap dada de la seva història. Com any de la seva construcció podria ser un indicatiu l’any 1861 gravat en la llinda de la porta.  

 
En la visita pastoral l’any 1769 a la parròquia del Cint no s’esmenta la capella o oratori del Bosc. 

L’església és una construcció, de petites dimensions, de planta rectangular i absis pla. Els murs són bastits amb grans carreus i pedres de diferents mides mostrant un parament poc acurat. Les cantoneres les formen grans blocs de pedra ben escairada i polida.  

La porta es situada a la façana de llevant. Damunt seu hi ha un òcul amb contorn de pedra i la corona un  campanar d’espadanya d’una obertura amb un petita campana. 

La coberta és a doble vessant i teula àrab. L’interior és amb volta de canó i està força cuidat.   

A causa de la data gravada a la llinda de la porta i les seves  característiques sembla ser una obra del segle XIX. Actualment sembla pertànyer a la casa o mas del seu costat. D’aquesta casa hi ha dades des de 1856. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: m. Rosa Planell Grau.

diumenge, 19 de juny del 2016

EXCURSIÓ A REUS - MODERNISME I GAUDÍ


Com cada any per aquestes dates arriba l’excursió de les caramelles de la gent de La Valldan, que sempre busquen descobrir indrets culturals i paisatgístics de casa nostra  per passar una bona jornada. Llocs que sovint hem estat però moltes coses ens han passat desapercebudes.
El lloc elegit ha estat Reus, per fer la Ruta pel Modernisme i visitar Centre Gaudi , com no podia faltar en la ciutat natal del genial i famós arquitecte. Després dinar a Cambrils quedava la tarda per veure la Fira que es feia al  poble o fer una passejada pel port i la  platja.  

El Modernisme, és un moviment eclèctic,  que  s’inicia a finals s. XIX i principis del XX, és  caracteritza per una renovació en l’arquitectura que aglutinava les tendències m és modernes d’Europa, amb una gran creativitat  i profusió de detalls , alhora que funcional i utilitària, amb materials innovadors i una gran profusió d’elements ornamentals i decoratius. El Modernisme Català amb elements constructius propis, com la rajola esmaltada, la volta de maó, el ferro forjat, vitralls ... combinat amb elements industrials, estructures metàl·liques , ferro colat...

 L’INSTITUT PERE MATA,  és el lloc elegit per iniciar la ruta. A les deu del mati ja ens esperava el guia, amb l’autocar ens van dirigir al Centre.  És un institut psiquiàtric, Un tresor amagat als afores de la ciutat. L’any 1898 comença la construcció,   a instàncies del metge reusenc Emili  Brianso, que va veure la necessitat d’un  un lloc per tenir cura dels malats mentals fins llavors tancats en condicions insalubres. L’obra, implicada la burgesia, va  anar a càrrec de Lluis Domènech i Montaner, que va projectar l’edifici seguint l’esquema de conjunt de pavellons separats per jardins.  Centre pioner d’investigació i recerca. Seria el precedent de Sant Pau.
 

Primer és van construir els Pavelló de l Beneficència i els del Pensionat de Tercera classe, així es va obrir  l’1 de març de 1900. EL PAVELLÓ DELS DISTINGITS, per gent de classe alta, que poden pagar molt i cobrir les despeses del centre, es va fer desprès. Avui és l’únic que es pot visitar. Consta de  planta baixa, on hi ha serveis  comunitaris, sala , menjador, billar, amb gran ornamentació. Dues  plantes per  habitacions, amb mobiliari original, arquitectura adaptada a la funció, galeries amb finestres sobre el jardí,  en lloc de reixes vidrieres amb ànima de ferro els  banys comunitaris, però  vàter individuals, molt decorats.  Tercera planta per la neteja. La façana es d’obra vista , pedra per emmarcar les obertures  i altres detalls decoratius complementats per plafons ceràmics i treballs escultòrics . L’edifici s’acabà l’any 1908.

EDIFICIS MODERNISTES. Després vam començar la passejada per la ciutat , per contemplar i admirar els bells edificis modernistes, que la burgesia  industrial, rural  i comercial mostrava el poder  i rivalitat en la bellesa i ornamentació de les seves cases .   Hi ha catalogats 27 edificis  del millors arquitectes de l’època. Destaquem només algunes de les mansions que vam visitar: CASA NAVÀS, 1908)de Domenech i Montaner. CASA LAGUNA, de Pere Caselles (1904). CASA CARPA,  de Pere Caselles i Tarrats, (1903). CASA SERRA,  de Joan Rubió Belleres, (1924) etc.  ens en van quedar moltes per veure, però si que van gaudir amb una bona mostra. 

CENTRE GAUDI. El lloc on van acabar la nostra visita a Reus.  Un espai dedicat a la visualització i interpretació, de la vida i obra d’Antoni Gaudi.  Un edifici de quatre plantes , on  destaca la pantalla gegant de la seva façana, on sovint fan audiovisuals. La planta baixa acull l’oficina de Turisme i les botigues. Les tres plantes  acullen  l’espai expositiu o museu, on podem contemplar i tocar les torres de la Sagrada Família, les xemeneies de la Pedrera, veure com es filtra la llum per la cúpula del Palau Güell, maquetes d’edificis, o podem passejar per entre les columnes del Parc Güell... entre moltes activitats
 Destaca en la tercera planta la sala d’espectacles audiovisuals amb multi pantalla i maquetes sensorials i tàctils . Un recorregut per les sensacions  més fascinants  en tots els elements que formen la creativitat del geni. Un espectacle de 360º  de sensacions i interactivitat , que ens introdueixen tan  en les textures i formes del  paisatge i els orígens de la ciutat on va créixer Gaudi , com en les sensacions i emocions de les seves obres des de la còmode perspectiva  de les cadires  giratòries que interactuen amb  l’espectacle. No cal dir que van gaudir d’una funció excepcional.

Després en ruta cap a Cambrils on van dinar i llavors a  la tarda vam fer una visita relaxant  per la fira o vora al mar que van completar aquesta sortida.

05/06/2016/

divendres, 17 de juny del 2016

SANT MIQUEL DE COMAPOSADA. MONTMAJOR. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Anàvem en direcció a Solsona i després de la cruïlla de les carreteres de Berga, Cardona i Solsona vam trobar-nos un cartell que ens indicava l’església de Sant Miquel de Comaposada. Com és normal en el nostre tarannà vam desitjar conèixer-la. Feia mesos havíem trobat el camí tallat per un arbre caigut en una tempesta de vent però actualment la pista de terra, com totes les pistes de terra, sotraguejada, ens permeté arribar-hi.
 

L'enclavament de Comesposada és al peu dels cingles de Capolat, entre els termes de Capolat, l'Espunyola i Navès (Solsonès). El terme municipal de Montmajor és molt irregular. Per la banda del sud-oest s'introdueix en el terme de Navès. Al nord penetra dins el terme de l'Espunyola; després de la Casanova de Correà i les Cots entrem de nou al terme de l'Espunyola. Altres cases de la part alta i al nord de la parròquia de Correà, com Sant Miquel de Comaposada, són del municipi de Montmajor; en canvi cases properes a la parròquia de Montmajor, com Muntanyà i Ferreria són de l'Espunyola. Montmajor també té dues illes dins dels termes de Castellar del Riu i de Fígols, que són la casa i el terme de Balielles i el terme de Sant Martí de Canals , anomenat també de Catllarí. Segons dades de l’Inventari del Patrimoni Cultural/Memòria de Montmajor.


El lloc és molt agradable amb l’arbreda i el dia de la nostra visita un exuberant herbei verd entapissava la terra.  

Comaposada (surt al fogatge de 1553). La capella de Sant Miquel és d’origen romànic. Fou restaurada i beneïda per segona vegada el 19 de juny de 1696. En l'actualitat no conserva l'absis semicircular.  

Sorprenen la llinda de pedra amb la data de la reconstrucció. 

L’església tal com la vam veure forma una dependència del mas on és recolza. El mas és buit però mostra detalls que hi ha persones que cuiden la seva conservació.  

Ens enamora el carro situat en un porxo.

 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 15 de juny del 2016

EL PETIT JAC I ELS NENS


(Un prat de gespa... hi passa quelcom... )

Allà al bell mig del parc hi ha un prat  de gespa. Com cada tarda uns nens petits hi juguen, mentre les mares o àvies no els treuen la vista del damunt, mentre xafardegen  assegudes en un banc proper.  Algunes persones grans passegen per allà ,  mentre altres nens  baixen pel tobogan o fan equilibris en uns gronxadors.
El Roc,  el Marc i el Pol, ja es coneixen de la guarderia, i aquelles tardes d’estiu caloroses, passen una estona jugant a la gespa, on una brisa suau, esmorteeix la gran calorada;   aviat, tres o quatre infants més s’hi afegeixen al grup on són molt ben rebuts pels primers.
 
Fa poc acaba d’arribar un hoste nou, el Jac, un gosset petit que fa les delícies dels menuts, ja que es deixa tocar, acaronar i salta i brinca al seu entorn i junts muntan una gran gresca.
 Algunes mares s’esveren i el miren l’animal amb desconfiança, després veuen un noi jove que l’acompanya i acata les seves ordres i es tranquil·litzen.  Els petits estan encantats amb els nous  amics i les dones al veure els seus menuts contens i distrets tornen a endinsar-se en les seves converses.
De cop el Marc i el  Pol ploren. “Ha marxat el gosset” - criden- Les mares s’acosten per acaronar als menuts , l’àvia del Roc s’alarma, no veu el nen enlloc, el nen i el gos han desaparegut. La dona es posa a cridar,
¾   Roc, Roc, on ets? va surt, no em facis patir. Vine cap aquí.

El nen no es enlloc. Aviat tota la gent de l’entorn  s’altera. Ningú no ha vist res. Tothom  busca al petit. Una petitona que jugava amb ells deia amb un fil de veu,
¾   Allà, cap allà –senyalava amb la maneta, però ningú li prestava atenció.

La gent esverada buscant el nen, no es fixen amb la menuda, que anava repetint...cap allà...cap allà. Aviat la policia i els Mossos d’Esquadra  arribaven al lloc. Tothom havia vist el gos els nens i el xicot que el menava , però ningú  els havia vist marxar. La nena anava repetint el seu discurs...allà ... cap allà.
L’àvia plorava neguitosa, si quasi no li havia tret la vista del damunt en cap moment. Intentava trucar la seva filla al treball,  però els dits tremolosos no encertaven a teclejar els números al mòbil. Dos Mossos interrogant a la gent que passava. Les mares i àvies dels altres menuts els tenien tots recollits al costat , mentre la petitona d’escassos dos anys assenyalava amb el braç estirat cap una punta del parc on hi havia cotxes aparcats.

De cop tothom va callar. D’una furgoneta aparcada en sortien el Roc, el Jac fent saltirons i els noi que els acompanyava. Els mossos van anar per detenir-lo, mentre el noi els mirava estranyat .
¾   Que us passa? Amb el Roc, que és veí meu, hem anat a la furgo  on hi ha tots els fills de la Nuca, la gosseta que ahir va parir i el nen els volia veure. No se perquè tant enrenou.

02/06/2016/

 

dimarts, 14 de juny del 2016

SANTA MARIA DE L’ANTIGUITAT. CASSERRES. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA. 

En acabar la caminada popular de Casserres, una altra de les nostres aficions, visitàvem en sortir del poble i al costat del cementiri l’església de Santa Maria de l’Antiguitat.

És coneguda amb el nom de Sta. Maria l'antiga o Santa Maria de Casserres. L'església actual fou edificada en estil neoclàssic entre els segles XVIII i XIX.  

Fou bastida sobre la primera església romànica de la que avui no en queda res. Pel que fa la documentació, però, no en tenim d'anterior del segle X. Està situada dins dels límits del terme del castell de Casserres.  

El 1026 fou objecte de llegats testamentaris. De l’església romànica anterior, l’actual no conserva res. Aquesta església havia exercit funcions d'ajuda parroquial de la població. Era molt més petita i tenia l’entrada al cantó de ponent. L'església deuria quedar força abandonada al s. XIII i XIV. La documentació dels segles moderns l'esmenta com a sufragània de St. Pau de Casserres.   

L'edifici ja era molt vell i estava desmillorat quan pels anys 1838-39 el “Conde de España” la destinà a dipòsit d’armes, sobretot d’artilleria. Acabada la primera guerra Carlina a Catalunya, van decidir reconstruir-la i ampliar-la. El cos de l’edifici en forma de creu és obra de Gregori Canudes, i les dues capelles laterals del seu fill Josep, de l’any 1883.

Com havia el cementiri prop l'església, funcionà com a capella del fossar.  

L'església de Sta. Maria de l'antiguitat és un edifici d'una sola nau amb un transsepte molt marcat i sense absis. Està coberta a dues aigües amb teula àrab, la façana a migdia amb un campanar d'espadanya modern, té la porta al centre amb llinda amb la inscripció “ad aeterno ordinata sumet ex antiqus antequam terra fierti. prov. Capite VIII Vers XXIII” i amb la data de 1848 sota l'anagrama de Maria.

Dins de l’església hi ha dos sarcòfags procedents de Sant Pau de Casserres, els quals daten del segle XIV. Un dels sarcòfags, situat en una falsa fornícula al mur lateral dret, té esculpida al damunt de la tapa la figura d'un guerrer o cavallar, força erosionada pel temps. El cavaller, que agafa l'espasa amb les mans, va vestit amb una túnica de mig genoll amb un punyal al costat dret. 
 

L'altre sarcòfag, la mur lateral esquerre, correspon a un eclesiàstic que, com l'altra figura, jeu i té el cap damunt d'un coixí. El cos presenta els motius heràldics dels Pinós i els dels Cardona i el fris superior, en lloc de l'ornamentació, presenta la inscripció HIC IACET G. DE NIUBÒ (aquí reposa G. de Niubò). Va vestit amb una llarga sotana que li cobreix fins al peus i amb un mantell molt ample botonat al pit i col·locat sobre les espatlles, mostra el cap i el cos molt estilitzats, amb les mans encreuades damunt el ventre, sostenint un escut triangular curvilini i pla sota el qual surt l'estola. De ben segur que aquest canonge agustinià procedia de la veïna casa de Barnadàs, de nom Niubó, els orígens de la qual es remunten al segle XIII-XIV.  

Un sobri racó per recordar. Val la pena visitar el nostre país. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.

divendres, 10 de juny del 2016

SANT ANDREU DE GARGALLÀ. MONTMAJOR. BERGUEDÀ

TERRA BERGUEDANA. 

Visitàvem el grup de cases disperses del poble de Gargallà (57 h el 2005), a la capçalera de la riera de Gargallà (afluent a l’aigua d’Ora), centrades per l’església parroquial de Sant Andreu de Gargallà i l’hostal de Gargallà.

 
El lloc era possessió del monestir de Ripoll al segle X (com altres terres repoblades, entre els anys 982 al 1003, pel comte Guifre el Pilós al segle IX) i després passà a formar part de la batllia de Cardona, dins les terres de l’antic vescomtat. El lloc de Gargallà és esmena també en una document del segle XIV “Com est in villa Cardone”.  

L’església de Sant Andreu conserva, amagades entre l’actual edifici i la rectoria, restes de murs preromànics que pertanyien a la primera església.
 
El temple actual és un edifici barroc del segle XVIII. La capella lateral, convertida en un baptisteri, és l’absis del temple pre-romànic primitiu, del segle IX. 

L’obra actual correspon a un edifici barroc de l’any 1789 que reprodueix un esquema de transició entre el barroc i el neoclàssic, amb una nau flanquejada per capelles laterals.
 
L’església de Sant Andreu és un edifici d’una sola nau orientada a migdia (la façana) i coberta a doble vessant. 

Un campanar de planta quadrada, amb quatre obertures i coberta a quatre vessants que s’alça a llevant.  

La façana és molt simple, amb un òcul de reduïdes dimensions i una porta amb dintell coma únics elements.  

La porta està inscrita per una senzilla motllura d’arc de mig punt que aixopluga una petxina i una llegenda epigràfica: ANNNI DOMINI MDCCLXXXIX. JESUS. MARIA.”; i el passatge del Gènesi: Gen. 28. TERRIBILIS EST LOCUS ISTE HIC DOMUS DEI EST ET PORTA COELI” quina traducció vindria a ser: Aquest lloc (món) és terrible i aquí la casa de Déu i porta del cel " 

Ens va quedar per fotografiar, la porta era tancada i el mossèn absent,  potser la part més interessant del temple el baptisteri pre-romànic però sempre ens queda l’esperança de fer-ho un altre dia. Per fotografies, vistes del patrimoni català, l’interior de l’església és digne de conèixer.
 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

dimecres, 8 de juny del 2016

ADOLESCENT EMPRENYAT


(Adolescent de 14 0 15 anys empipat perquè a de tornar aviat d’una festa d’amics)

Merda, merda,  merda! Estic fastiguejat. Aquella colla de tarats com es riuran de mi. Ja sento l’imbècil i subnormal del Jofre dient-me als nassos “Ai, el mimadet; els papes no  deixen sortir el nen de nit.” I els altres li riuran la gràcia. És un cretí. És clar com que els seus pares estan separats  li deixen fer el que vol con tal de que  no els toqui els collons . Apa, a parir mones tots plegats.

Joder, jo  en canvi , a les onze haig de ser a casa, perquè la mama diu això. Si vull intentar convèncer al pare que aviat faré quinze anys, que ja soc gran i vull  poder quedar-me fins a les dues de la matinada com els altres, doncs no... la mare ha dit a les onze, doncs a les onze. Quins gilipolles, tan l’un com l’altre. N’estic fart. Buf, quins collons, com si fos un nen petit.

Ja se que faré, em quedaré a casa, els diré que no vull sortir. Que em trobo malament, que se jo...que em quedo a dormir, que tinc molt deures. Llavors  m’escaparé per la finestra i passaré la nit de festassa amb els companys, amb botellon inclòs i tornaré de matinada.

No cal que em mengi el tarro, joder. No se com s’ho foten, perquè  després sempre acabant  sabent-ho tot i llavors... és clar,  em cauria un bon puro. A aguantar el xàfec toquen. Només espero tenir divuit anys per poder fer el que em surti dels nassos.

12/005/2016/

 

dimarts, 7 de juny del 2016

SANT MARTÍ DE SALDES. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

En una de les nostres recerques visitàvem el poble de Saldes i la seva església sota l’advocació de Sant Martí. 
 

 Saldes és un poble amb diferents nuclis disseminats (112 h. 2006) situat al vessant de llevant del majestuós Pedraforca, a mà esquerra del riu de Saldes o riera Salada. Quan t’aproximes és meravellós l’efecte de les cases emmarcades per la muntanya. Sembla un pessebre, sobretot a l’hivern quan la neu cobreix l’enforcadura del cim.

En la consulta etimològica el diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta definició.: del llatí salĭces, ‘salzes’, segons Coromines (Est. Rom. iii, 227). 

Sant Martí de Saldes fou, des de la seva construcció, església parroquial dependent del bisbat d’Urgell. Situada a la vall de Gósol formava part de l’antic comtat de Cerdanya i fou una de les primeres esglésies consagrades el segle IX. 

La vella església apareix esmentada (Sallices) en l'acta de consagració de la catedral d'Urgell l'any 839. Així mateix apareix també en un document datat el 8 de desembre del 857 com a nova església consagrada pel bisbe d'Urgell Guisad, que sembla indicar una reconstrucció de l'anterior. Al mateix document s'especifica que els feligresos la dotaren amb dues mujades i mitja i tres quarteres de terra i una casa davant l'església que havia de servir de rectoria. També en l’acta de consagració s’explica que l’església fou dotada amb llibres i ornaments religiosos per part del seu prevere, Daniel. Curiosament trobem el nom del prevere com a fundador del proper monestir del Sull, anomenant-lo com l’antic rector de Saldes.

El lloc de Saldes és referenciat en el jurament de fidelitat fet per Galceran, fill de Sicardis, al comte de Cerdanya entre els anys 1068 i el 1097, com un dels molts castells a la part meridional de la Cerdanya. 

A l’any 1010 es constituí la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell pel bisbe Ermengol, complint la voluntat del seu antecessor el bisbe Sal·la, i aprovada pel papa Sixt IV. Entre els molts béns cedits surten relacionades en la parròquia de Saldes, les esglésies de Sant Martí i Sant Andreu (segurament Sant Andreu de l’Espà).  

Les notícies de Sant Martí del segle XIII són relacionades amb el barons de Pinós. Entre els anys 1288 i 1291 l’església de Sant Martí i els seus habitants rebien dels barons exempcions del drets de pastura. Aquest privilegis foren confirmats pel baró de Pinós l’any 1291. 

Galceran IV de Pinós en el seu testament al final del segle XIII deixà a l’esglesia parroquial de Saldes la quantitat de 100 sous. El caràcter parroquial es confirma en la visita l’any 1312 al deganat del Berguedà i perquè des del segle XIV sovint era qualificada com església major del lloc.

Aquest segon temple fou substituït segles més tard per un nou temple romànic, d'una sola nau amb absis semicircular, que pot datar-se al segle XI i després es va construir una quarta església al segle XII, també romànica, el qual, al seu torn, restà arruïnat i fou substituït pel temple actual, construït al segle XVII.
 
Es conserven alguns fragments d'aquestes dues construccions romàniques, de l'absis al costat de llevant i unes filades de murs de pedra ben tallades unides amb morter de calç i sauló. També es conserva una pica baptismal feta en un bloc de pedra arrodonit i buidat que actualment es conserva al presbiteri. Aquestes restes són conegudes gràcies a dues excavacions dutes a terme en els anys 1958 i 1971, l'última a càrrec de Manuel Riu i Riu. 

L'església és d’una planta quadrada, amb finestres d'arc de mig punt de to romànic, disposada amb tres naus, la central coberta amb volta apuntada i les laterals d'estil neoclàssic cobertes amb volta catalana de maó i de pedra. La sagristia va ser construïda el 1814 a la capçalera del temple, comunicada amb l'altar major. 

A cada costat s'obren dues capelles laterals cobertes amb volta d'arcs encreuats. A la paret de migdia resta un arc adovellat i una finestra d'arc de mig punt molt alta i tapiada.
 

El campanar va ser construït el 1703, és de torre exterior i conserva dues campanes foses el 1805 i el 1893 a Bellver de Cerdanya. 

L'interior de l'edifici és de pedra vista i deixa veure l'estructura constructiva.
 
Es conserven cinc altars a l'interior, de fusta policromada, d'estil neoclàssic tardà i del segle XIX, procedeixen d'algun taller local de Bagà o de Sant Llorenç de Morunys. Dedicats, el major a Sant Martí, els altres a Santa Severina, al Sagrat Cor, a Santa Bàrbara i a la Mare de Déu del Roser. 

També es conserva la imatge de la Marededéu de Gresolet (segons uns excessivament restaurada), del segle XIII, que fou traslladada el 1947 per raons de seguretat. 

Al costat de l'església s'han trobat sepultures de cista, amb lloses, cosa que sembla indicar l'existència d'un cementiri romànic. 

Actualment pertany al bisbat de Solsona i està declarat com a Bé inventariat.
 

Mereix la pena visitar el poble de Saldes, la seva església, enmig del poble, i els seus voltants no menys mereixedors de conèixer. No us oblideu de visitar el mirador del Pedraforca. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.

divendres, 3 de juny del 2016

SANT QUINTÍ DE TARAVIL. CAPOLAT. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA. 

Encara en les terres del Berguedà, a tocar amb les del Solsonès, visitàvem, uns quants metres més amunt de la masia de Casòliba, l’església de Sant Quintí de Taravil o Travil.

 
El nucli de població de Taravil (10h 2005)(1277m.alt.) són unes poques cases a l'entorn de la masia Casòliba i les seves dependències, l'església de Sant Quintí i el cementiri que hi ha al costat. Altres cases del nucli de Travil (o Taravil) són Cal Sant, cal Bertran i Trasserra. 

Travil està format pels plans de Taravil i el pla de Trasserra. Al sud dels plans de Taravil hi ha els cincles de Taravil la Costa del Mercadal, que dominen la depressió central catalana. 

Travil està regat per la Rasa de Boixedera i la Rasa de Trasserra que deriven cap al Cardener per la Riera de l'Hospital i la Riera de Navel i la Rasa de la Frau que també va cap al riu Cardener però pel Riu d'Aigua d'Ora.

L’habitual consulta etimològica al diccionari Alcover-Moll ens dóna aquesta resposta.: incerta. Segons Meyer-Lübke Noms lloch Urg. 5, és nom pre-romà, però no en dóna més detalls. Es pot pensar, però, de relacionar aquest topònim amb el mot mossaràbic tarabil que Corominas DECast (s. v. tarabilla) cita com a significant «taladro de hierro» i que, per tant, vindria del llatí terebĕllum, ‘barrina’. Creuria que la descripció: incerta, és la millor donat que de les altres desconec les causes de la seva interpretació. 

Tot i això, l'església és una de les que disposa de documentació més antiga de la comarca del Berguedà: Taravil o Travil fou un dels llocs de reconquesta i repoblació de la Vall de Lord, iniciada pel comte Guifré el Pelós, entre els anys 872 i 875. Aquesta repoblació permeté al bisbe d'Urgell, Galderic, refer l'organització religiosa i parroquial de la zona.  

Alguns d'aquests llocs, foren presos posteriorment pel comte Sunifred II d’Urgell, pel que el Bisbe Guisad II en va reclamar la seva restitució l'any 948. 

L'església de Travil ja va aparèixer mencionada a l'acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell, en un document de finals del segle X o inicis del segle XI. 

No queden restes de l'antiga església romànica. L’actual edifici pertany a una reconstrucció del segle XVII o XVIII construïda seguint l'estructura romànica. És de planta rectangular, amb la porta d'entrada amb llinda, al mur de migdia.  

Sobre seu hi trobem un campanar d'espadanya d'un sol ull.  

L'església és d'una sola nau, amb una sagristia de planta quadrada adossada a la zona de l'altar. Una tanca de pedra delimita tot l'àmbit. El parament és de carreus de pedra irregulars, sense treballar i disposats en fileres. Les cobertes són a dues aigües amb teula àrab.  

A l'altar major hi ha el Retaule de Sant Quintí de Travil, del segle XVIII (porta la data de 1779) obra de Josep Pujol iJuhí. 

La Generalitat de Catalunya impulsà les excavacions arqueològiques del lloc de Sant Quintí de Travil. En aquestes, entre altres coses, s'hi van trobar indicis d'una necròpolis alt-medieval al voltant del primitiu temple romànic. També es suposa que l'espai va patir diverses reutilitzacions durant un llarg espai de temps. Es destaca la troballa d'un sarcòfag amb una inscripció, que forma part de la paret de l'actual cementiri.

 
Es suposa que Sant Quintí va perdre el seu caràcter parroquial abans del 1312. Al segle XVIII ja era sufragània de Sant Martí de Capolat. Avui en dia, l'església de Sant Quintí de Travil resta sense culte. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.