dimarts, 19 de juliol del 2016

CONTE D’ANIMALS DEL BOSC.

1a. part

La guineu està amagada en el seu cau quan escolta el plumbi i monòton cant del mussol. Avui ha estat un bon dia i l’animal de cua grossa esta força alegre. Una panxa plena sempre anima l’esperit de tothom.  

Aleshores decideix sortir i parlar un xic amb la bestiola voladora. Malgrat que no li cau gens agradable la cara rodona, d’ulls també rodons i expectants, de l’au rapinyaire.
¾     Hola senyor mussol! Què com va això? Hi ha moviment? Fa estona  que l’escolto cantar contínuament.
¾     Calli, calli! Estic ululant i ululant a veure si algú té por i es mou. Per que aquí sota, tot està mig mort i calmat. I ves per on em surt vostè que es massa gros per fotre-li queixalada! Deixis de romanços!  Foti al camp d’una vegada!
¾     Avui estic de bones! Sap què? Aquí a baix, al costat de la gran pedra, he trobat un bon tros de carn de cérvol i me n’ha afartat. Segurament vostè també hi podrà fer algun cop de bec i omplir-se el pap.
¾     A sí? Hi vaig volant- i obrint les grans ales davalla fins la pedra, que a més de ser gran és blanca. 

Poc després la guineu sent un gran ulular i pensa: Caram! Com deu estar aprofitant-se! 

2a. part.

Però no és veritat! El mussol amb el seu silenciós volar veu el cérvol mig menjat. El bec se li fa aigua només en pensar amb la saborosa carn. Això sí és un bon tall i per més glòria sense pels, ni ossos o plomes per després haver de regurgitar. Només, carn i tendrums per devorar i pair. Planeja ràpidament i aterra damunt el llom. Quina olor més agradable. 

Aixeca el cap i obre el bec disposat a picotejar la carn i arrancar-ne un bon tros. Aleshores, una enorme i peluda criatura amb un grunyir que fa tremolar, llença una urpada cap el cos de la volàtil au. Aquesta amb por arronsa el cos al màxim i esquiva la mà armada. Sap de sobres que si perd alguna de les plomes principals no podrà emprendre la retirada i llavors serà una pressa fàcil per qualsevol bestia carnissera.
¾     Què passa?- exclama tímida com un pollet, acabat de sortir de la closca.
¾     Com t’atreveixes a robar la meva carn, ocellot noctàmbul.
¾     Caram senyor ós! El germà guineu m’ha dit que n’ha menjat molta i està força bona. També que jo podia atipar-me d’aquesta carn regal del cel.
¾     Regal de cel, dius mussol.
¾     Sí. No l’han llançat amb helicòpter per alimentar als meus amics carronyers?
¾     No ho sé! Però aquesta és meva! Per mi i els meus amics. I tu no ets amic meu ni estàs convidat.
¾     Però si la guineu m’ha dit...
¾     On és aquesta guineu.
¾     Allà dalt de la font. Al costat de l’arbre té el cau- contesta el mussol pensant que si l’ós es distreu podrà encara prendre un bon tros de carn.
¾     Maleïda rabosa! Ara veurà qui sóc jo.

Dient aquestes paraules el furibund ós inicia el camí. Ràpidament el mussol agafa un bocí càrnic i vola cap el seu niu. Carregat com va, li costa aixecar el vol i té sort que la gran grapa de l’ós no se li emporti una ala.  

3a part.

Com el vespre és tranquil i la lluna plena augura una bona i calorosa nit la guineu confiada s’adorm a la porta del cau. 

De sobte una calenta bufada la desperta. Esparverada vol amagar-se però, enlloc del forat es troba una gran urpa armada de grosses i esmolades ungles. Ja desvetllada del tot, mira amunt i es troba amb la cara gens amistosa d’un gran ós.
¾     Hola!- diu amistosament, però amb veu tremolosa.- Què vols amic ós!
¾     Tu, amic meu? Mal fotut rapinyaire de quatre potes.
¾     Home! Jo mai el mossegaria, simpàtic ós.
¾     No! Això, ja ho sé. No tens allò que fa falta ni tampoc força. Però si que serveixes per robar-me el menjar i enviar-me als teus amics voladors. Això també! Sort ha tingut el mussol que no vull menjar plomes. A més, ha estat prou xerraire! I tu què?
¾     Jo veurà...jo...- aprofitant-se que l’ós agafa aire per bufar més fort  fa un bot  i  corre muntanya amunt com si el perseguís el llop. 

Mai va tornar als terrenys on habita el vell ós. 

Miquel Pujol Mur   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada