divendres, 22 de juliol del 2016

NÚVOL ENAMORAT.


En alguna ocasió la nostra professora ens demana que escriguem una mica de poesia.  Sé que no és la forma escrita on en defenc millor. Però forçats a escriure he elaborat aquesta semi poesia.
 

 

Un núvol ha passat, ha brotat una fulla. 

Ha nascut la poncella, una més entre d’altres,
la primera de totes, d’una desitjada  primavera,
amb elles, has arribat, també tu.

He mirat els teus ulls, clars com cel rere pluja,
i un sospir d’impaciència, d’amor desitjat,
ha omplert de joia la meva ànima enamorada.

Tu, la dona sense nom, l’única, l’estimada,
reflex de la poncella emergida, entre
les fulles de la vida, per un instant de futur.
 

Un tren llunyà ha entonat un càntic. 

Les meves orelles han escoltat el teu sí desitjat,
a un altre home dirigit, més agradós al teu pensament.
agafats de la mà us he vist marxar lentament.
 
Llarg i feliç  sigui la vostra estada al paradís;
jo immòbil, trist, pesarós i amb el cor buit
he sentit les vostres rialles enamorades.
 
Humilment ressentit, amb llàgrimes als ulls
us he vist viatjar, lluny en el temps i l’espai
d’una primavera volguda, de punyent desenllaç. 

I jo sóc l’únic testimoni.

Miquel Pujol Mur

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada