En
entrar a casa un soroll m’ha sobtat i sense saber la raó m’he amagat dins
l’armari gran. Quina tonteria, he pensat immediatament, per a què, aquesta casa és la meva i jo sóc el seu únic habitant. En alguna ocasió
el meu fill, que té clau per entrar, hi passa una temporada quan li és
convenient. No és que m’agradi massa la seva presència, perquè el meu fill és
una mica especial. No vol viure sota cap norma ni cap llei. Ell és l’únic amo
de la seva voluntat i el seu caràcter és molt fort. Fins i tot, a mi, el seu
pare, se’m fa difícil argumentar cap solució per les seves quimeres. També sé
que al mateix temps és una persona violenta. I certament sé que el seu
subordinament a viure algun cop a casa meva és degut a haver fet alguna cosa
que no té nom. Tal vegada, tampoc jo sento cap interès per saber quines
soterrades situacions formen part de la seva vida.
Quina
és la il·lògica situació que m’ha portat a amagar-me dins l’armari? Sempre ho ignoraré,
però que en aquest lloc fosc la he trobat. He notat la seva presència i he
olorat el seu alè, fragant com les flors del seu país. De seguida he sabut que
era ella, la dolça mucama, així li
diu el meu eixelebrat fill, que ve cada dia a posar ordre a la casa. Li he
parlat en veu queda, malgrat haver escoltat el cop de porta que anuncia que,
aquella part del meu propi jo, ha marxat.
L’he
demanat que fa amagada en l’armari i m’ha contestat amb el so suau i cadenciós
de la seva parla: És que veurà el senyoret em fa por. Moltes vegades he hagut
d’amagar-me en aquest armari per fugir de les seves dèries. Quan les meves
cames no han estat prou ràpides he hagut de sucumbir als seus embats. Perquè vostè és una bona persona, i necessito
el diners per sobreviure en aquest país que no es el meu, si no hauria fugit
com ocell de primavera en arribar la tardor. Senyor, que ha de fer una pobre
mossa vinguda de països llunyans?
He
avançat les mans en la foscor de l’armari i he tocat els seus braços. Un
corrent m’ha recorregut el cos com si una descarrega elèctrica de gran voltatge
hagués passat del seu cos al meu. Aleshores, el darrera de l’armari ha
desaparegut com per encanteri i un paratge inoblidable s’ha obert als meus
ulls. També als foscos ulls de la meva Danay de pell canyella i cabells
arrissats. En veure el resplendor de la llum en el meravellós jardí, he rigut. També
les rialles m’han sorgit de dins al veure el somriure en el seus ferms, molsuts
i ardents llavis, que mostren les seves blanques dents com una promesa de
força, de salut i de longevitat. Aleshores, alguna cosa ha canviat en el meu
cos. Tal vegada he crescut. Ha desaparegut la part trista del meu cor i de la
meva energia. Ha nascut un home nou, fort i valent. Un home decidit i disposat a crear un món millor pels
dos.
Per
un instant m’he vist com el John Wayne, de les pel·lícules de joventut, que
protegint el cos de la Maureen O’Hara amb un braç, amb l’altre disparava sense
parar contra el pells roges perseguidors. O imitant a Don Quixot quan rendia
homenatge, rendit als peus, de la seva estimada Dulcinea.
En
primer pla la llum del jardí. Després el mar que a la llunyania. Però formant
part de la nostra mirada, fon els blaus de l’aigua amb el blau del cel. Llavors
s’ha iniciat una nova dansa que ompli la nostra vida.
Danay,
de la flexible cintura. Danay, de les carns fortes i dolces a la vegada. Danay,
de sines suaus com terra fèrtil que s’esmuny a les meves mans. Danay, de mirada
profunda. Danay, d’ulls negres. On em perdo en la seves profunditats, cercant l’esperit
del seus ancestres africans, barrejat amb la sang vermella dels conqueridors de
la seva Cuba.
Danay,
exclama la meva boca desgranant les lletres com si em elles s’escapés part de
la meva vida. Un frec i un altre frec. Els llavis dels dos xiuxiuegen paraules
enamorades, com forta ambrosia pels fets carnals.
Al
fons de la platja, allà on el cel i la mar confonen els seus colors s’ha aixecat
un arc de Sant Martí. Tal vegada una mostra de la benedicció dels déus al
nostre apassionat enamorament.
Danay
i jo, aquell instant va ser un nou punt d’inflexió de la nostra realitat.
Danay, dels somnis oblidats de la joventut. Danay, de les llargues nits de insomni
solitari. Danay, Danay, Danay, la meva nova companya de noves nits i nous horitzons.
Això
no és un miratge. És un somni fet realitat, que reomplin al meva vida ha fet
que hagués d’esmenar moltes situacions, que per deixadesa tenia aparcades, al
fons del bagul de la vida. He arrancat el meu fill del meu costat. L’he dit que
ja és prou gran per ser valent i afrontar les seves decisions. Si són
equivocades -vaig dir-li- rebràs el teu càstig. Si son encertades podràs
enorgullir-te dels teus actes. He de dir que ha estat una cura ràpida. Sense
saber on amagar-se, on trobar parany, el seu cap ha posat seny i ara sóc el seu
més gran admirador.
I
la gran lluita ara és, sé que difícil i continua, ja que sempre sonen a les
meves oïdes, unes paraules dites en veu baixa: “que fa aquell home que comença
a ser gran amb aquesta mossa jove, de color i cubana. Pobre home!”. Potser si
soc un pobre home, però dins noto la meva pròpia felicitat.
Danay,
Danay, canto al despertar-me al matí, com un ocell enamorat. Seguidament noto la
carícia dels seus llavis que baixen, des de la meva front, fins als meus. En
arribar sempre reposen damunt en senyal de profund amor.
L’armari
del fons celestial continua en el mateix lloc. En alguna que altra ocasió,
rememorem la nostra estada en les seves meravelloses profunditats.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada