divendres, 24 de novembre de 2017

L’AUTÒGRAF DE L’ESCRIPTOR II

Va acotar-se i vaig sentir la seva boca i la seva llengua que acariciava el meu cos mentre davallava fins ... Poc després el meu apartament era un caos. Mai havia notat tantes sensacions ni tanta bogeria. El meu cos mai en la vida havia estat tan ardit, tan viu ni amb tantes ganes de jugar el joc sexual. 

Vam sentir l’explosió dels sentits. Vam descansar i quan encara era mig adormit vaig notar els seus dits que, entremaliats, jugaven amb el meu membre. I vam tornar a repetir i vam descansar. Vaig notar els seus llavis i el gust de la seva saliva en els meus. Aleshores salvatgement vam tornar, però ja no com dues persones. Havíem perdut l’essència humana i, com a llops només cercàvem desesperadament el plaer. No tenia importància el lloc, fos damunt el llit, al terra, ni la part del cos. Tot valia i tot ens feia sentir i gaudir de nosaltres. Finalment al matí, malgrat haver dormit bastant estona entremig, els nostres organismes van defallir. Malgrat les ordres del nostre cervell i els nostres desitjos, el nostres cossos van dir prou: s’ha de fer una pausa. 

Vam aprofitar per menjar i beure per reforçar-nos. Poc després la libido va tornar al nostre esperit però d’una forma més pausada, encara que més plaent. Van ser dos dies esplendorosos que mai podrem oblidar cap dels dos. Al tercer dia ullerosos i dèbils vam sortir al carrer per anar a menjar. Algun veí devia pensar que estàvem malalts al veure el nostre pas desmanyotat i vacil·lant. 

Ella dibuixava meravellosament i jo era un escriptor que pujava ràpidament en l’interès del públic. Ella va començar a fer les il·lustracions i les portades dels meus llibres. Aviat vam ser la parella de moda i donant-nos suport  vam aconseguir la fama en el difícil món de l’art.  

Recordo aquest període de la vida com una incessant recerca del propi jo mitjançat el cos i el sexe. Mai vam ser fidels l’un a l’altre. Sí que vam ser constants en fer-nos costat malgrat les nostres aventures individuals.   

Avui he recordat i posteriorment he escrit una part del nostre primer encontre i part de la nostra vida al visitar una exposició de la seva obra. És una miscel·lània, de l’abans i l’ara, però hi ha molts dibuixos que havia fet en el temps del nostre conviure. En trobar-nos ens hem saludat  efusivament amb petons als llavis com antics amants. Respectivament ens hem presentat les nostres actuals parelles. Mentre ells parlaven de la seva vida, eren joves tots dos, nosaltres hem fet un apart en una saleta més apartada i íntima. He dit:
¾     Estàs millor que abans. Llavors eres una gata salvatge en la recerca d’una vida millor. Ara et veig més tranquil·la i també més refinada.
¾     Aleshores – m’ha contestat - érem uns joves ambiciosos i ansiosos del món i la vida. Ara els anys, com al bon vi, ens han fet reposar i madurar extraient les millors aromes de nosaltres mateixos.
¾     Per cert! – se m’ha ocorregut dir- encara no he firmat al teu mont venusià.
¾     Per fora no, però quantes vegades has signat més profundament i més íntimament?  

I he respost amb enyorança.
¾     Potser algun dia...
¾     No t’ho nego. Has estat el més gran amant i el meu millor amic. Els altres han estat, i són, un entreteniment, una necessitat visceral. Tu, vas ser, tu!
Inclinant-me atrevidament he acaronat per damunt del vestit una de les seves sines. A continuació l’he besat i he mossegat suaument els seus llavis.
¾     Un, ai!- ha sorgit sobtadament com un desig de la part més intima de les nostres ànimes. 

Aleshores donant-li la mà l’he acompanyat de nou amb la gent que admira el seu treball. Qui sap, si ja frenats una mica els sentits, ens retrobarem i signaré finalment l’autògraf pendent.  

Miquel Pujol Mur

dimarts, 21 de novembre de 2017

L’AUTÒGRAF DE L’ESCRIPTOR I

Aquell matí el vaig passar signant el meu darrer llibre a la llibreria Pijoan. Estava força content ja que havia estat un dia agradable, tant per la molta gent que va venir, com per la bona venda. Ja ho sé, els que som escriptors, pintors o escultors, som artistes. Però, malgrat que l’art sigui eteri, no omple aquesta part del nostre cos que ens permet sobreviure materialment.

Una vegada tancat l’acte, amb el llibreter vam sortir a celebrar l’èxit fent, al bar del costat de la botiga dels llibres, una copa de cava. Després d’acomiadar-nos vaig baixar força alegre en direcció a casa meva. Els motius són obvis, un matí de reconeixement públic de la meva obra i la meva persona, i les dues copes que vam beure. 

Aleshores, en creuar la plaça en direcció al carrer on visc, ja arribant a la cantonada, em va abordar una jove. Certament, no era una mossa de la primera volada, però sí que era forca atractiva.
¾     Perdoni, Sr. Busquets, em podria firmar un autògraf?
¾     Si us plau!!!- vaig contestar- No em diguis senyor. No m’ha agradat mai aquest tractament. Pots dir-me, simplement Joan. Ja ho sé que sóc una mica més gran que tu, però no tant. Mai a la vida podria haver estat el teu pare.
¾     El coneix al meu pare?- em va preguntar, corpresa.
¾     Perdona ha estat una forma de parlar. Però els teus pares deuen ser d’un bon planter perquè hagi sorgit, del seu amor, una flor tan formosa com tu. Que vols un autògraf, dius? 

La jove va posar-se vermella fins a les arrels dels seus cabells rossos. Vaig contemplar la seva cabellera amb completa adoració. Estava ple d’un violent desig de tocar-la. També de besar la seva bonica cara. Al mateix temps al moure el cap, els seus cabells deixaven escapar a l’aire, sense cap reserva, un efluvi suau de perfum juvenil de femella i de primavera que m’encisava. El cabell li queia com una cascada mig ondulada damunt les espatlles. Tanmateix com el mantell d’una verge. Sobtadament vaig quedar embruixat de la seva persona. No sé si el rubor que tenyia la seva cara era per les meves paraules o per una idea que bullia en el seu pensament.
¾     Bé, digues?- vaig insistir, al veure-la una mica tallada. Potser abans havia estat massa elogiós o tal vegada la mirada m’havia traït.
¾     Veurà, és que no vull el seu autògraf en cap paper, sempre es poden perdre. Sóc una fervent admiradora de la seva obra. M’he llegit tots els seus llibres. Algun d’ells quasi sóc capaç de recitar-lo de memòria.
¾     Aleshores?- Vaig inquirir mirant-me-la de dalt a baix. Sincerament el seu cos era una obra d’art. En aquells moments hauria volgut ser un escultor per esculpir i acariciar amb les meves mans, les corbes i els racons amagats d’aquell cos perfecte.
¾     Veuràs...- va iniciar a parlar una mica indecisa però tutejant-me clarament- veuràs...- i va tornar a quedar pensativa.
¾     Va digues! Et firmaré on vulguis, sigui paper, llibre o pell. On sigui!
¾     Vull que em firmis amb aquest retolador negre. 

I va tornar a callar.
¾     Va! On vulguis, digues!
¾     Vull que estampis la teva firma sota el meu melic. A la zona venusiana. Després, me’l faré tatuar per a sempre. 

Aleshores, el corprès vaig estar jo.
¾     Però aquí, al carrer! No crec sigui el lloc més adequat.- Gosí forfollar tartamudejant i mig ennuegant-me.
¾     Però, vius aquí a prop? En aquest carrer?
¾     Sí! - vaig contestar. Llavors el tallat era jo.- Mes, què diran si ens veuen pujar sols al meu pis.
¾     No hi ha cap problema. Ja veus que no sóc una nena. Els meus pares són molt tolerants. 

Aleshores vaig dir-li.
¾     Puja i buscarem el lloc apropiat per escriure el meu nom.  

El que va passar us ho podeu imaginar fàcilment. Un home a la trentena i una dona de  vint-i-dos anys. 

En arribar a dalt, al pis, només havent tancat la porta i sense cap vergonya, va lliurar-se de la samarreta i vaig veure que no portava sostenidors. Mentre jo, bocabadat, observava les seves sines, de formosa bellesa, va abaixar-se els pantalons i va quedar nua davant meu. Jo admirava tot el seu cos i ella movent sinuosament els malucs va apropar-se fins a tocar-me. Aleshores amb una veu ronca com de gata maula en zel va mirar-me als ulls i va preguntar-me.
¾     Signaràs?  

Garratibat, sense esmà i bullint per dins vaig moure la mà cercant el retolador. Ella va riure amb una rialla mig ofegada i, sense apartar-se ni deixar de mirar-me als ulls em va dir.
¾     Deus tenir alguna cosa millor per firmar. 

La distància no existia entre els nostres cossos. Amb ràbia, vaig arrancar-me la camisa per tal de notar els seus pits, amb els seus drets i durs pinacles clavant-se en el meu tòrax. Notava la seva duresa, mentre les seves mans lluitaven amb la sivella del meu cinturó. Pocs instants més tard els meus pantalons queien a terra i els meus peus els van llançar a un racó de l’habitació. 

CONTINUARÀ ... 

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 19 de novembre de 2017

LA POCIÓ MÀGICA


El calderó màgic i la vigília de Tots Sants”


La tarda era freda, aquell dia de la vigília de Tots Sants, però això no espantava a la gent que ven abrigada havia acudit a la cita anual, a la fira medieval, que des feia anys, és celebrava en aquell poble.

Parades artesanals convivien amb els tallers d’oficis, que es feien a diferents llocs del poble. Bufandes i abrics es barrejaven amb els vestit d’època i amb els grossos jerseis  i pellisses de llana. Els llocs on hi havia algun foc encès eren els més buscats, tan els d’alguns oficis, com els que torraven les castanyes o allà on unes grosses graelles és coïen botifarres i cansalada, que la gent ja esperava impacient per fer un most, o ja berenar o sopar regat amb un bon vi negre,  dels porrons que es passaven d’un a l’altre.

Una dona de mitjana edat, cridava l’atenció. Vestia una mica estrafolària, meitat hippy, meitat bruixa, amb una gran gorra vermella amb una borla al capdamunt, enquestat fins a les celles, atiava un petit foc, on damunt uns trespeus  un calderó ple d’un líquid grogós i espès anava bullint poc a poc.

Sempre hi havia un estol de curiosos interessats pel que es coïa dins aquell perol de mida mitjana. La gent jove, mirava i sovint passava de llarg. La gent més gran, sobretot dones demanaven que era allò de allà dins i perquè servia.

La dona, de caràcter extrovertit  li agradava explicar-ne els detalls,

¾    És un líquid amb herbes el que és cou en aquest calderó màgic. És la poció de l’eterna joventut, Avui és el dia indicat per fer-la i  per començar-la a posar-la  per la cara  i el cos, les mans...la pell queda terça,  ferma  i rejovenida. Em comptes de fer-te vell o vella et vas rejovenint.
¾    Com és això i que conté. –pregunta una dona
¾    Són unes herbes molt potents i el calderó junt al dia que cal n’extreuen tot el potencial.
¾    Com el vens aquest líquid.
¾    Jo us poso una llossa  en un d’aquests pots de vidre – senyalava una caixa plena de pots buits de melmelada i altres- s’ha de tancar en calent i així es guarda una setmana o dures el que dura el tractament.

Les dones restaven encuriosides, li demanaven també el preu  i el temps que calia fer-ho i quan duraven els seus efectes i si anava bé per tot tipus de pell i quina edat era la més indicada per començar .

Així es van assabentar que amb un pot  podia durar entre vuit i dotze dies. S’havia de posar-ne poquet i en calent. Calia fer un tractament ara i un altre per sant Joan i els efectes duraven uns anys, però es podia repetir el tractament cada tres o quatre anys i mantenir-se sempre una joventut eterna.

Tot i els 50 euros que constava cada pot, van ser moltes les dones que en van comprar, sobretot les d’edat més avançada. Això de tornar-se jove no tenia preu.

¾    I si tenim algun  problema –va preguntar una.
¾    Potser una amiga també en voldrà comprar, però fins demà no torna...
¾    Segueixo totes les fires de la comarca, per qualsevol cosa em trobareu a cal Serret, la masia  de les afores del poble.

Fins ven tard al vespre i va haver animació a la fira, i la bruixa Xiroia, és va fer un tip de fer calderons del líquid màgic i d’omplir de calerons la seva butxaca i moltes  dones van tornar a les seves cases amb la poció màgica  i amb la il·lusió  d’haver trobat la fórmula per mantenir la seva joventut.

Passats dos dies de Tots Sants, davant  de cal Serret hi havia cua de dones demanant per veure a la Bruixa Xiroia, per reclamar-li que els  tornés els diners, perquè aquell líquid màgic els havia produït cremades , vermellors, inflors a la pells i altres  al·lèrgies. 

De la vella casa, en van sortir dos joves ocupes amb cara de son per veure que volien aquelles dones i no entenien el que deien de la Bruixa...Aquells xicots els van dir que no havien sentit a parlar mai d’aquella persona, ni havia viscut mai allà, ni la coneixien de res.

12/11/2017/


divendres, 17 de novembre de 2017

EL LLEU PETÓ DE L’ÀNGEL

L’home, el Joan, entra en la habitació. Només són quatre parets blanques. Una finestra per on entra la llum del sol, apaivagada per una cortina mig closa. Quatre mobles utilitaris per al servei del malat i dels aparells mèdics: també un parell de cadires. Enmig de tot el llit on reposa la seva dona, la Magda. 

Un pensament l’envaeix:
¾     Que poc espai que ocupés Magda, en aquest llit de solter, tan petit comparat amb el nostre llit de sempre. 

La Magda està malalta d’Alzheimer. La malaltia que actualment és el gran assot d’una humanitat que gaudeix de viure durant molts anys. Però en la majoria de les ocasions, als darrers anys, les persones perden la vertadera essència del ser, el jo.  

La memòria del Joan juga amb els records. Quants anys han passats junts, força, tota una vida. Ja eren amics quan encara eren uns infants en el petit poble, que ara ha esdevingut una ciutat.  

Entra la infermera i trenca els pensaments del Joan. La dona amb molta habilitat i rapidesa inspecciona que tot estigui en el seu lloc i funcioni  correctament. En podríem dir una ullada professional. Un concís “bon dia” en entrar han estat les seves úniques paraules, i en sortir una amable pressió damunt l’espatlla de l’home, assegut en una cadira. 

No ha dit cap més frase, però els gests i la lleugera pressió en l’espatlla del Joan ho diu tot: “Ja ho saps que està en una fase terminal. No parla ni escolta. Podries anar-te’n i no ho sabria”.  

Però el Joan pensa:
¾     On he d’anar!- Potser amb els companys de tota la vida a explicar-nos les mateixes histories de sempre. O tal vegada a recordar els qui ja no hi són. Per què? Prefereix gaudir del temps que li resta de vida a la companya, fent-li costat com a amiga, i com a esposa.   

Records n’hi ha molts com llarg ha estat el seu viure en comú. Els primers anys, els fills, lluitar per que tinguessin els millors estudis, les noves parelles, els casoris i els néts. Tota una llarga successió de fets vitals que en quedar sols els ha fet reviure el temps passat. 

Mentre el Joan està absort en el seus pensaments s’escolten unes passes apressades que paren tot just a la porta. Una dona de mitjana edat entra, s’acosta al Joan i li fa un petó a la galta. Li fa una pregunta, mentre mira el cos de la dona en el llit.
¾     Què fa, la mare?
¾     Res, com sempre. Ja ho veus.
¾     Sí, ja ens van dir que no milloraria.
¾     Tens raó. Et quedes una estona?
¾     Ui! No pare, no, he de marxar, la nena ha convidat unes amigues a casa i vull ser-hi present.
¾     Tens raó filla, cuida de la nena. Què fa, la Raquel?
¾     Cada dia més boja i més moderna. Ja no parla amb ningú si no és per mitjà del telèfon. A vegades dubto que sigui la meva filla.
¾     A l’àvia li agradava molt enraonar i cantar. I ballar.
¾     Això ja és molt antiquat, pare. Com que veig que no puc fer res aquí, marxo que tinc pressa.
¾     Que vindrà el teu germà?
¾     Caram! Pare, que no ho sap que el Rafel és a una convenció als Estats Units. Ell rai que no para enlloc, una convenció llunyana i una altra encara més lluny. Ai! El món, als homes de negocis, se’ls fa petit.
¾     Vols dir que no veurà la mare si ...
¾     Home, en una corredissa entre conferències ... sí crec que sí ... suposo que sí ... Ah! Pare no em feu pensar en aquestes coses. Adéu! Ja passaré un altre moment. Fins demà! - i acotant altre cop el cap li fa un nou petó, aquest de acomiadament. 

El Joan només diu en veu baixa:
¾     Si és tan ràpid com aquest.
¾     Pare! Quines coses de dir. Vostè està molt tranquil aquí esperant i amb la residència al costat que li fa la feina. Però jo estic molt ocupada! Tinc moltes coses a fer.
¾     D’acord, filla tens raó.- respon conciliador. 

Amb el mateix ressò de talons les passes marxen pel passadís. Una vegada sol el Joan continua contemplant la Magda. Observa que està intranquil·la com si, a pesar de la seva malaltia que la manté immòbil, alguna cosa pertorbés el seu dormir.  

S’acosta a la porta a veure si passa alguna infermera. Observa que en aquell moment al passadís, per casualitat no hi ha ningú, i una pensada se li acut.
¾     I si jo. Només serà un instant. 

El Joan es descalça i s’asseu al llit. Aixeca les cames i malgrat l’estretor es tomba al costat de la seva dona. Poc a poc li passa el braç per sota les espatlles i posa la seva mà damunt de l’espatlla dreta de la dona. Sense cap raó la Magda es remou una mica i li agafa la mà amb la seva. Poc a poc es regira i fa un lleu petó a la galta de l’home, com els que diuen del pas d’un àngel, i sospira.  

El Joan li retorna, a la galta i queda quiet com no volent molestar el seu somni. Tanca els ulls i la seva memòria retorna, per lleus moments, a un instant feliç de la seva vida. Tanca els ulls i escolta el tènue respirar de la Magda. 

Un somriure trenca la serietat de la cara de l’home i se m’imagina un altre en el rostre inert de la seva esposa. 

Els breus moment de felicitat no necessiten cap raó per existir. 

Miquel Pujol Mur.
1r. Premi 2017 de narrativa del Casal de Gironella

dimarts, 14 de novembre de 2017

PENES I PUNYALADES

"Pensa, si reps sotragades, que a les penes, punyalades.


Aquest relat pràcticament és una mala transcripció d’una faula jo creia d’Isop (Esopo) però recollides en un llibre titulat “El comte Lucanor i Patronio” faules escrites entre 1330 y 1335 per l’infant Don Juan Manuel, Príncipe de Villena. En aquest llibre fa un recull de relats de diferents fonts: hindús i gregues. Tanmateix La Fontaine i Samaniego begueren de les mateixes fonts i publicaren diferents versions.
És l’hivern i fa el fred que correspon a aquesta estació de l’any. La gent camina lleugera pel carrer. Tots van força abrigats i no s’entretenen per res. Un home plora assegut en una placeta del poble. Va ben vestit amb roba de bona qualitat i calçat amb unes sabates noves i lluentes. Les seves lamentacions eren sentides per tots el qui se li acostaven:
¾     Ai pobre de mi! Que faré jo ara! Desvalgut i sense recursos hauré de demanar almoina a tots el meus parents. Qui sap si em voldran donar.
¾     Home no es desesperi així!- li va dir una dona, que portava un petit cabàs, que va acostar-se a l’escoltar els planys de l’home. 

Una noia jove  també va apropar-se esparverada al veure el panteix del inconsolable.
¾     Que no li doni un atac de cor! El veig molt malament a aquest senyor.
¾     Si té tota la raó. Telefoni a una ambulància i als municipals. No pot ser que es quedi tan trist i sol- digué la dona. 

La noia apartant-se fa servir el mòbil truca a la ambulància i la policia. Mentrestant no acudeixin resta al costat de la dona. Desesperat l’individu s’arrenca d’una tibada la corbata que portava i la  llança a una paperera.
¾     Pobre home com està de desesperat!- És plany la dona, sofrint al veure el desencant de l’home per la vida i per les seves possessions. 

A  l’instant, com un ocell negre que voleiant espera que el cuc tregui el cap del forat, un altre home de paupèrrima presència, corre i abocant-se a la paperera pren la corbata i ràpidament se la nua  abrigant-se el coll nu de tota roba. 

Venen el sol·licitats socors i la dona gran marxa cap a casa seva. Mira el cabàs i pensa poca cosa menjaràs avui. Quatre patates, unes mongetes i una  raspa de peix. Ai senyor! Més val menjar poc i pair bé, que perdre el cap com aquell pobre senyor. El que estarà content serà aquell pidolaire que aprofitarà la corbata. No hi ha mal que per bé no vingui.

Cadascú es consola com pot! 

Miquel Pujol Mur.

diumenge, 12 de novembre de 2017

DISCORDANÇA


“A la vida tots tenim un secret inconfessable, un penediment irreversible, un somni inabastable,  i un amor inoblidable”

La Rosa i la Carme, dues dones que passen un xic de la quarantena, sortien d’una reunió de creixement personal  i comentaven el lema sobre el qual s’havia basat la xerrada. Tot i les explicacions i conclusions en que s’havia arribat, elles mantenien opinions totalment contraposades.

Per créixer i aconseguir la plenitud, s’havia d’acceptar, segons ells, que: “a la vida, tots tenim un secret inconfessable, un penediment irreversible, un somni inabastable i un amor inoblidable.” La Rosa hi estava totalment d’acord amb aquestes idees, mentre que la Carme sostenia que això era una bajanada, potser alguna de  les quatre premisses podia ser acceptable, però que tothom hagi d’admetre les quatre, no era real, era voler que tota la gent tingués el mateix clixé, però la gent és diversa i pots créixer i ser feliç sense tenir-ne cap d’aquestes.

La Carme aprofundia més en la qüestió i realment creia que en el fons tots tenim aquestes pulsions arrelades en el nostre subconscient encara que no ho volem admetre, i era bo i necessari treure-les fora per aconseguir evolucionar ........ Llavors va etzibar a la Rosa,

¾    A veure, tu creus que no tens, ni has tingut  cap secret,  ni penediment inconfessable?
¾    Jo no tinc cap secret inconfessable ni em penedeixo de res del que haig fet a la vida. Això no vol dir que ho hagi fet tot bé, però tot m’ha servit per aprendre i per tirar endavant. Tampoc tinc cap amor inoblidable. Els que vaig tenir de jove estan tots oblidats, amb el meu Andreu tinc tot el que necessito.
¾    Alguns somni irrealitzable si que el tindràs?
¾    Doncs si i no. Puc desitjar ser  milionària o fer un viatge a la lluna o donar la volta al món, però en el fons no m’interessa massa. Estic bé com estic i fen el que faig.
¾    I la salut o el pervenir dels  fills, això no seria un bon desig.
¾    Es clar que desitjo salut pels meus, però de moment en tenim. Que tinguin un bon futur també és important, però per això també cal que ells s’hi esforcin. Totes aquestes coses no sé fins a quin punt poden ser un desig inabastable?

Ja veiem a la Rosa defensar amb fermesa les seves idees i no deixar que les preguntes de la Carme la fessin trontollar,  amb tot també li agradava preguntar,
¾    Així tu admets d’entrada que les quatre qüestions si que es donen a la teva vida?
¾    Doncs jo crec que si, que d’una manera o altre dintre meu es donen les quatre i tu encara que ho neguis perviuen en el teu interior.
¾    A veure doncs, explica-me’n alguna d’aquestes teves cuites?
¾  Si dona, ara a tu t’ho explicaré. Si les tinc en el meu interior prefereixo seguir-les hi guardant.
¾    Vaja. Ara que em pensava descobrir alguns d'aquests secrets...

Les dues dones després de posar-se a riure, s’asseuen en una terrassa del passeig a fer un cafetó i continuar la conversa, però canviant de tema, perquè saben que en aquest, com en molts d’altres no es posaran mai d’acord, Ara això si. la seva amistat no la trenca ni l’esberla cap qüestió.

06/11/2017/

divendres, 10 de novembre de 2017

SIMEÓ, L’ESTILITA O SOMNIS

L'estilita era un tipus d'anacoreta cristià que vivia en solitari i dedicava la seva existència a l'oració i la penitència vivint sobre una plataforma col·locada dalt d'una columna o pilar (stylos en grec) i romanent allí dalt durant anys i fins i tot fins a la mort, sense baixar-ne per res. D'aquesta manera s'aïllava físicament del món i impedia les temptacions, a més de portar l'ascetisme a un punt extrem de privació i penitència. Aprofitant aquesta circumstància de l’home allunyat de la realitat aprofito la paròdia d’aquest dies de govern perdut en la indecisió. 
La sala és fosca, tot just una mica de claror del dia traspassa els espessos cortinatges que cobreixen els finestrals. En Simeó és assegut damunt d’una columna de pedra a una alçada de set metres. 

La roca de la columna encara està ferma però, mostra algunes esquerdes de cops mal rebuts. En aquestes s’obre la porta de la estança i entra un individu alt, de barba mig canosa. Camina reverent, però pesarós, i alçant la mirada cap amunt diu amb veu insegura.
¾     Caram Simeó! Aquesta vegada us heu pujat més amunt. Quasi el doble de la setmana passada.
¾     Ai! Ets tu el que em porta pel camí de l’amargura. Oh, trist entre els tristos! Tu, i els teus – diu amb forta èmfasi l’alçat cavaller- vosaltres sí que em porteu pel camí de la perdició. Vaig deixar-te un país que malvivia després del saqueig dels uns i dels altres. Però per Déu! Vosaltres heu estat pitjor que ningú. Fixa’t bé, m’he hagut de fer aixecar el seient perquè la pudor, entre els assumptes de la meva pròpia família i tots vosaltres, que heu malgastat per tot arreu, m’ofegava i no em deixava respirar. Tot put, noi!
¾     Senyor, escolta els laments del teu fidel súbdit. No, no, no vull ser alternança de poder. Fins després que acabi tot aquest show.
¾     Calla, tu sempre igual, sempre negatiu. El no, deu formar la part integral del teu vocabulari.
¾     Però, senyor que volia que fes, malmetre la pedra filosofal del vostre seient.
¾     Haguessis escoltat la perifèria, altre gall ens cantaria. Per cert com estan els del tros de dalt. Encara volen marxar? Si ho fessin ens trobaríem amb les mans dins unes butxaques buides. Parla amb ells  per calmar una mica les coses. Noi, promet! Que tu ja en saps de prometre i no complir. No vindrà d’una.
¾     Això ja li he donat a la mestra del protocol, i al constituent.
¾     I tu sense acostar-te a raonar amb ells. Encara que només sigui un xic. Per cert, els senyals de fum em diuen, que si triguem gaire, allà on es lleva el sol, hi haurà un merder de campionat.
¾     Res de res! Una “mascletà”! De moment, només vint-i-dos investigats.
¾     I la de la caloreta, què?
¾     Amagaeta rere los visillos. Ja sabeu com són aquets. Quan arriba el dinou de març ho cremen tot i aqueta vegada se’ls hi anat la mà.
¾     Calla, boig. Perdona no volia dir-t’ho. Les falles, i els diners ja les han cremat. Només resten edificis que cauen i calerons que manquen.
¾     Senyor, també venen força taronges, mandarines i llimones. Us va arribar la caixa de torrons per les nenes?
¾     Mira, el senyal que hi ha a la columna ha crescut un pam en una setmana. Si això dura un any hauré de sortir per la claraboia.  Vols formar... Tens suport.
¾     No, Simeó, encara no. Primer he d’aclarir qui vol posar l’espatlla per adreçar el país.
¾     Quina feina tindrem! Au, ves! Hauràs de ser millor que el “Don Limpio” per netejar tot aquest merder. 

L’home fa mutis per l’esquerra. Surt aclaparat i mig geperut per la carrega de governar en funcions i que a més no se’l cregui ningú. Aleshores entra per la dreta un home més jove i alt que saluda.
¾     Hola “master” Simeó.
¾     Caram! L’un rere l’altre- exclama el principal des de dalt de la columna.- I tu què vols, que promets una barbaritat de coses que no vull fer.
¾     Oh, gran entre els grans. Almenys se’ls ha d’escoltar.
¾     Tu veus la pedra constituent on m’assec? On creus que trobaré més bon coixí?
¾     Però, senyor! Està vell i segurament descosit. Ja sabeu que el vostre pare li agradava gronxar-se.
¾     Ep, mosso! De la família ni parlar-ne... Prou maldecaps em dóna!
¾     Perdó, senyor! Jo no volia...
¾     A veure, tu que parles bastant amb els de dalt, a l’esquerra de la pell de brau, una pregunta indiscreta. Que em deixaran regnar malgrat siguin república? Perquè tu, bé els ballaves la rumba per les eleccions.
¾     Ui, ho haig de pensar? A veure? Qui ens farà paret. Potser amb unes petites concessions! A aquell o a l’altre?
¾     Aquell, dius? Si ho vol repartir tot, fins hi tot el que no es pot repartir. L’altre, em parles? Ostres, aquell ho vol rentar tot. Tot ben blanc, proclama en els seus discursos, però no sé si en sabrà. I els de dalt què?
¾     Ja sabeu que la meva doctrina parla de diàleg i d’escoltar. A més, tal vegada em donaran els seus vots. Ja sabeu que jo els he deixat fer un grupet.
¾     Ja els necessitaràs, perquè els teus, són terra bellugadissa.
¾     Tot s’arreglarà ...
¾     Mira que la brava del sud és perillosa.
¾     Senyor, doneu-me permís per manar. Aleshores amb quatre capotades  i diverses generoses concessions...
¾     Manoi! Tu sempre tens la paraula concessions a la punta de la llengua. Si ho veig força bé. Però ens quedarem sense el trosset de dalt. Sense la gallina dels ous d’or.
¾     Senyor, tingueu fe.
¾     Sí, fe, i acabaré com Jesucrist penja’t en una creu. A més si perdo la pedra constitutiva tot s’anirà a can pistracs.
¾     Em pensaré la solució.
¾     Sí, però no triguis trenta-set anys més que tots serem vellets. Apa, ves-te’n. Me’n falten encara no sé quants. Uns, fins i tot, s’han atrevit a dir que no em volen veure. 

El pobre Simeó es remou inquiet. S’asseu el més còmodament possible, recolza el braç a la cama i posa la mà al cap per pensar. 

Pobre home! De tant donar voltes als seus problemes potser es quedarà calb i encara fa dies que es manté igual, d’immòbil, mentre el país rodola qui sap a on. 

Això s’hauria de titular: De Simeó, l’estilista, al pensador de Rodin.  

Miquel Pujol Mur.